En els 20 anys que fa que treballo a urgències no he vist mai a cap infermera que decideixi lliurement deixar una persona en un passadís. Els que treballem a molts dels serveis d’urgències hospitalàries estem ja acostumats a explicar a les persones i els seus familiars perquè estan en un passadís. El costum però no converteix aquesta situació en més normal ni més fàcil de gestionar. Es tracta però d’una situació recurrent. Des de finals de la tardor fins a mitjans d’abril, els professionals d’urgències entrem en el nostre particular ‘tetris’ organitzatiu en el que conflueixen els efectes de les retallades del sistema de salut, el dèficit de professionals – més de 17.000 a Catalunya en el cas de les infermeres segons les ràtios europees – i l’epidèmia de la grip. Totalment previsible, diríem.
Un laberint organitzatiu en el qual sobrevivim gràcies a la comunicació i cooperació amb què treballa tot l’equip assistencial: metges, infermeres, auxiliars, comandaments, portalliteres, personal de neteja i administratives. És un esforç monumental de concentració, eficiència i assistència el que fem a urgències i que requereix gestionar les persones que ja hi són, les que arriben, les que s’han de traslladar a una unitat d’hospitalització, si és que hi ha espai, i les que s’han de traslladar a altres centres hospitalaris alhora que garantim les cures necessàries, els seguiments i revalorant constantment la situació clínica d’aquests.
L’esforç queda enterbolit per la frustració que provoca aquesta situació pels que hi treballem i, sobretot i més important, per les persones a qui atenem quan no tenim més remei que situar-les en un passadís de forma més o menys provisional. No podem més que agrair la paciència que té el ciutadà en les condicions físiques i emocionals tan difícils per les que passa quan és a urgències.
És frustrant i és dramàtic. Calen poques explicacions sobre el fet que una persona que necessita assistència té dret a rebre-la amb la màxima intimitat, confidencialitat i comoditat possible. Així ha de ser i així treballem les infermeres, guiades pel nostre codi d’ètica professional que recull de forma específica aquests drets fonamentals.
És per això que les declaracions del conseller de Salut a El Periódico de Catalunya en què afirmava que de vegades és decisió de les infermeres deixar una persona al passadís per “tenir-la controlada” estan tan fora de lloc i són tan injustes amb el nostre col·lectiu. Hem estat especialment castigats, i cal recordar-ho, per les retallades aplicades a la sanitat pública arribant a pics d’atur laboral del 21% entre el 2006 i el 2011, dades de les quals no ens hem pogut recuperar per la manca d’oportunitats laborals i que expliquen les més de 7.000 companyes infermeres aspirant a una convocatòria per 136 places a l’ICS. I les que hi som, treballem amb unes condicions laborals marcades per la sobrecàrrega de feina, conseqüència entre altres mesures, de la desaparició de les infermeres que suplien baixes per malaltia, jubilacions o absències festives.
El problema que suposa tenir persones ubicades als passadissos és prou greu per analitzar-lo amb rigor i evitant tota lleugeresa. Es tracta d’un problema estructural i de gestió de recursos que va més enllà de la decisió puntual d’una infermera. Cal una reflexió profunda sobre la necessitat d’apostar per un sistema i organització eficients, obtenint el millor de cadascun dels recursos que té el sistema, inclosos els recursos humans. Hi ha moltes decisions que tenen a veure amb aquest plantejament i que farien possible un veritable canvi en aquest sentit. N’estic convençut.
Coincideixo amb el desig del Conseller Antoni Comín de tenir un sistema de salut més just, equitatiu i sostenible. És un objectiu desitjable. Com també ho és que les infermeres i infermers puguem desenvolupar totes les nostres competències, habilitats i coneixements. Perquè en tenim el coneixement, avalat científicament, perquè estem a peu de canó al costat de les persones i les seves famílies, perquè veiem “tota la fotografia” del que passa entorn la persona i hi tenim molt a dir.
La feina pendent és molta en aquest sentit. Parlem de la Gestió Infermera de la Demanda, que podria alleugerir significativament les esperes a atenció primària; de posar les condicions perquè la prescripció infermera es pugui implementar sense pals a les rodes; que puguem participar en els espais de decisió a tots els nivells (polític, gestor, direcció d’equips i on es produeixin) o que puguem tenir més autonomia en el desenvolupament de propostes Infermeres.
Som més de 51.000 infermeres a Catalunya, presents en tots els àmbits assistencials. Un gran capital humà i professional al que cada any desitgen sumar-s’hi milers de joves i que converteixen la infermeria en el grau amb més demanda a Catalunya, segons dades del 2016 de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Aprofitem-ho. Estic convençut que una societat que confia en les infermeres és més sana i feliç. Creguin en nosaltres!
