Després de totes les reflexions que s’han publicat amb motiu del Dia de la Dona, permetin-me una modesta contribució al debat sobre la desigualtat entre homes i dones; desigualtat, per cert, que espero que sigui duradora. I no em refereixo, òbviament, a les desigualtats que clamen contra els drets de les dones -aquí no puc més que estar al seu costat- sinó aquelles que ens fan diferents en tants aspectes i que, gràcies a Déu (i mai més ben dit) contribueixen a fer que la vida valgui la pena ser viscuda.
Si em permeten, els descriuré breument les més notables diferències que he observat entre els meus alumnes i les meves alumnes al llarg de la meva dilatada carrera com a professor de Cirurgia. Sigui dit de passada, aquestes diferències de les quals avui m’ocupo, no són fruit d’una observació sobtada motivada per algun esdeveniment recent, sinó que representen el fruit d’una reflexió mantinguda al llarg dels meus més de trenta anys a les aules tractant amb persones de vint anys.
- Modesta percepció de les seves pròpies capacitats. Les dones són molt més crítiques amb elles mateixes que els homes. Sempre surten d’un examen dubtant de les seves respostes i tement el pitjor mentre que, dies més tard, es troben unes qualificacions estupendes. En algunes ocasions, he convidat els estudiants a posar-se ells mateixos una nota quan acaben l’examen final, d’acord amb la seva percepció de com els ha anat. Les dones sempre es puntuen pitjor del que després es demostra. El gènere oposat peca del defecte contrari. Els homes tendeixen clarament a sobrevalorar dels seus mèrits.
- Autoexigència. Les dones s’exigeixen més a si mateixes en els seus estudis i en les seves apreciacions i judicis. Tenen més por a fer el ridícul que l’home i sospesen més les seves opinions. Els costa més prendre la paraula, però ho fan amb més aplom. L’estudiant home és més donat a la demostració i busca en excés l’impacte sobre l’auditori. També en l’ordre personal, elles són més exigents. Hi ha apunts de les meves estudiants que m’han deixat bocabadat; sempre corresponen a les noies: cal·ligrafia impecable, subratllats de colors, gràfics nets. L’home és més descuidat i sovint pesa més la pressa que la presentació. Indefectiblement, les pitjors cal·ligrafies que recordo com a professor i contra les que he hagut de lluitar intrèpidament per no suspendre ipso facto, han correspost a estudiants masculins.
- Llums i ombres del dubte. És clar que moltes vegades és en el dubte on troba el germen de la innovació i de la contestació de dogmes que persisteixen tant en ciències com en humanitats i, si de cas, encara més en el camp de la medicina, on els coneixements es modifiquen i s’amplien amb gran rapidesa. El dubte és bo per a l’avenç del coneixement, però quan paralitza, especialment si és davant d’un pacient, resulta problemàtic per no dir perillós. A les dones els costa més prendre decisions. En els exàmens, encara que algunes -rares- vegades són les dones les que primer entreguen la prova, el més freqüent és que, un cop acabat el temps concedit per contestar, siguin majoritàriament les noies les que encara estan assegudes sol·licitant una pròrroga. Les qualificacions solen ser molt similars, però el sexe femení “li dóna més voltes” a les preguntes. Per contra, els homes són més llançats, més ràpids i, en conseqüència, són més proclius a cometre errors. La inseguretat paralitza, l’arrogància penalitza.
- El debat sobre la solidaritat. Crec que a vegades és més difícil treballar en equip amb un grup de dones estudiants que amb un d’homes. A partir de la meva llarga experiència, crec que les dones solen ser una mica més insolidàries que els homes. Potser es tracta d’un esforç per singularitzar-se, alguna cosa més comuna, al meu entendre, a la identitat femenina que a la masculina. Però potser no. No faig aquí un judici de valors, sinó que intento cenyir-me a repetides observacions.
En fi, l’evolució creadora ens ha fet molt diferents a uns i altres i convé que aquesta diversitat es mantingui i es valori com a tal. Ara que està tan de moda lluitar per conservar la biodiversitat del nostre planeta, amb molta més raó, homes i dones hem de seguir mantenint-nos diferents. I, de nou, que se m’entengui bé, diferents en allò que som i no en allò que patim.
