Des de tota la meva humilitat m’agradaria donar resposta a una modesta reflexió publicada fa unes setmanes sobre les estudiants de medicina que considero totalment fora de lloc. Com a dona, estudiant de medicina i feminista en totes les esferes de la vida, no puc tolerar que es diguin aquestes coses sense fer-ne una anàlisi radical, és a dir, anant a l’arrel de les coses. L’article apuntava, entre altres idees, que les dones són molt més crítiques amb elles mateixes que els homes, que s’exigeixen més en els seus estudis i en les seves apreciacions i judicis o que solen ser una mica més insolidàries que els homes.
Tanmateix, les diferències esmentades en l’article entre homes i dones en el grau de Medicina no són per a res biològiques, sinó el nítid reflex d’una societat patriarcal de la qual no se’n lliuren ni l’ensenyament ni les ciències de la salut. I per tant, no, no són dignes de ser mantingudes.
M’explicaré.
Si tenim una modesta percepció de les nostres capacitats, és perquè hem crescut creient-nos inferiors, menys aptes, persones de segona, perquè la meitat de la població global ja s’ha encarregat de dir-nos i repetir-nos que determinades coses, com ara la ciència, no ens pertoquen– i com encara avui en dia fa algú a Brussel·les sense que el món s’emporti les mans al cap. No ens pertoquen perquè no les fem bé. Perquè la nostra intel·ligència no és suficient per guarir un malalt, però si per tenir-ne cura, com ja aprenem des de la infantesa.
I és per això que dubtem tant, perquè ens ho arribem a creure. I això impregna les nostres personalitats i les nostres maneres de fer, tot i tenir-ne consciència. No ens ho arribem a creure com a persones individuals –que sovint també-, sinó com a dones pertanyents a una societat patriarcal que ens infantilitza sistemàticament. Si dubtem, és perquè hem crescut en la inseguretat de saber que ens endinsàvem en un món d’homes en el qual, per molts anys que hagin passat, encara estem mancades de referents, tant en la docència a les classes com a l’hospital, perquè la història s’ha encarregat de silenciar les grans aportacions de les dones a la medicina. I reproduïm aquest dubte amb la inseguretat, la indecisió de saber si haurem triat bé, si hauríem d’haver decidit fer una altra cosa, si estem preparades per aquest nivell de competitivitat i autoexigència. Aquest dubte amb què el patriarcat ha decidit criar-nos, perquè sapiguem trobar el nostre lloc, perquè arribem a ser metgesses sense destacar, no sigui que ens acostem al sostre de vidre i descobrim que existeix.
I això ens paralitza a l’hora de prendre decisions, és clar, com també ho fan els qüestionaments i judicis continus que rebem si fem perquè fem, i si no fem perquè no fem. Així que sí, la nostra capacitat de decisió es veu limitada per totes bandes, però no per la gràcia del senyor ni perquè cap hormona ens afecti el lòbul frontal.
I en la mateixa línia, l’autoexigència de les dones és més alta. Com no hauria de ser-ho si, encara a hores d’ara, dia sí dia també hem de demostrar a casa, a l’escola, a la universitat i a l’hospital que podem fer-ho? Com no autoexigir-nos més si ens és el doble de difícil accedir als mateixos llocs de treball? Com no hauria de ser-ho si els alts càrrecs tant de les institucions educatives com sanitàries només són homes? Com no autoexigir-me més si vull ser neurocirurgiana però a la facultat algú em diu que no és una especialitat per dones?
Sempre se’ns demana més, i sovint ens autoexigim més pensant erròniament que la responsabilitat és nostra.
I per últim, el debat de la solidaritat: que les dones som més insolidàries que els homes es veu. Sí, això és el triomf més gran del patriarcat: mantenir-nos separades i enfrontades. Aprofitant totes les eines de què disposa, fa que ens acabem veient com a les nostres pròpies enemigues, i no prenem la consciència col·lectiva que ens cal per poder alliberar-nos. Però cada cop en som més les que sabem que juntes ho podem tot.
Per tant, en la societat que volem aquestes diferències no són dignes de ser mantingudes. No ho són perquè, tot i el gir generacional cap a la feminització a les facultats, tot i ser un 80% de dones a la classe, la gran part d’intervencions en públic les fan els homes. Encara avui he d’aguantar que a l’hospital el meu company de pràctiques sigui el “doctor” i jo sigui la “nena”. Per part de metges i de pacients. I a ningú li sembla malament, i tothom calla. Encara avui en dia he d’assumir que tot i que la pregunta la faci jo, les mirades durant l’explicació, tant de metges com de metgesses, es dirigiran majoritàriament al meu company home, dedicant-me’n a mi alguna de fugitiva, per qui sap si obligació o respecte. Algun doctor fins i tot es permet el luxe d’acaronar-me la careta perquè he sabut respondre bé la seva pregunta.
Encara avui en dia hi ha comentaris i actituds masclistes a les facultats i als hospitals. Però no els normalitzarem: ens apoderarem i no callarem quan se’ns infantilitzi ni quan se’ns invisibilitzi. I demostrarem que podem fer i estudiar la millor medicina, juntes. Sense totes aquestes qualitats que volen fer nostres, i que per descomptat, no ho són.
