Les urgències hospitalàries, la saturació -sobretot hivernal- i l’ús, mal ús o abús són temes recurrents al debat sanitari, any rere any: savis que ens expliquen causes i efectes i polítics amb promeses a curt, mitjà i llarg termini ocupen l’espai mediàtic. És força probable que torni a passar. Com un déjà-vu, els mateixos savis i polítics tornaran amb les mateixes explicacions (i argumentacions) davant les imatges de passadissos hospitalaris abarrotats. Tornarà el patiment de famílies, usuàries i professionals. Tornarà el col·lapse a peu de trinxera. I és que, potser, les solucions que ens ofereixen i, sobretot, el discurs i accions que les acompanyen, més aviat que pal·liar, agreugen el problema.
Joan Gené escrivia fa uns dies, i molt encertadament, com l’anunci del Departament de Salut “Abans d’anar a urgències, truqui al 061” pot provocar precisament acabar a les urgències hospitalàries i com seria molt més saludable recomanar anar al metge de família, enfortir l’atenció primària i comunitària, en comptes de fer del sistema d’ambulàncies la principal porta d’entrada al sistema sanitari. Però no és només això. El rerefons argumental de l’anunci és pervers, intencionat i contribueix a un imaginari col·lectiu que tracta les usuàries d’ineptes irresponsables, que infantilitza la societat, a la vegada que retro alimenta un sistema profundament mercantilitzat.
La Maria avui ha vingut a urgències. Fa dies que es queixa de mal d’oïda. Ha anat al seu CAP i li han dit que hauria de veure l’otorinolaringòleg, però li han donat hora d’aquí a dues setmanes. Té dolor i està angoixada.
El Joan s’espera a la mateixa saleta. Fa mesos que està pendent d’una intervenció senzilla, no sap quan li faran. Està incapacitat i de baixa a la feina. El preocupa la situació econòmica a casa.
L’Oriol està a punt de ser visitat. Pateix de forts mals de cap i marejos des de fa dies i pensa que pot tenir un ictus o alguna cosa similar. Ho va veure a ‘La Marató’. Vol que li facin un escànner i per això ha vingut a l’hospital.
La Carme ha vomitat i ha fet diverses diarrees. S’ha vingut directa perquè confia molt en aquest hospital on van trasplantar de fetge el seu marit. S’espera hores per ser visitada per algun resident.
La Maria, el Joan, l’Oriol i la Carme hagueren pogut trucar al 061. Probablement, com ens explicava el company Gené, es trobarien al mateix lloc: a la saleta d’espera de les urgències d’algun hospital. Podem debatre si és el «lloc adequat» per aquestes atencions. Però el perquè estan allà respon a altres motius més enllà de la seva pròpia decisió lliure. Són les víctimes d’un sistema que els empaita a anar a l’hospital. Són les víctimes d’un sistema públic incapaç de donar resposta a les demandes i necessitats de la població. Però sobretot, són les víctimes d’un discurs dominant que centra el focus mediàtic al voltant dels àmbits hospitalaris, les millors tecnologies i els avenços més pioners.
La Maria, el Joan, l’Oriol i la Carme viuen bombardejats de notícies sobre súper-quiròfans, malalties i últims tractaments. No en veuen cap de l’acció comunitària dels equips d’atenció primària -els més malmesos i retallats, per altra banda-. La Maria, el Joan, l’Oriol i la Carme reben missatges sobre els millors especialistes dels hospitals i mentre veuen com s’escurcen els serveis públics, els responsabilitzen de decisions forçades i intencionadament desinformades.
En comptes de seguir les recomanacions del Departament de Salut, valdria més que entre totes, usuàries i professionals, repenséssim quin model de salut volem. Valdria més combatre un sistema que respon als interessos mercantils, que criminalitza les persones malaltes, que no entén de determinants ni de factors socials, en definitiva, que està molt lluny d’empoderar en salut, que està molt lluny de treballar per la salut de totes i tots.
