Els trastorns mentals són un cas a part en la medicina, quan no haurien de ser-ho. Ho anomenem malalties assumint que són malalties amb els seus mecanismes biològics, tractament i prevenció, però no ens ho acabem de creure. Hi ha tot un abisme d’oblit i negligència que separa l’atenció de les malalties somàtiques i les mentals. Les institucions sanitàries i de recerca no semblen ser conscients que les malalties mentals són la primera causa de discapacitat al món. El pressupost per a estudiar-les, tractar-les i prevenir-les és ridícul respecte al d’altres malalties, fins i tot en els països desenvolupats. Ara mateix hi ha, segons l’OMS, 300 milions de persones amb depressió en el món, i la majoria no rep cap tractament, ni tan sols en els països rics. Cada any se suïciden 800.000 persones, el 75% d’elles en països d’ingressos mitjans i baixos, i moltes com a conseqüència d’un trastorn mental o per abús de substàncies.
Clarament no és el mateix patir una malaltia mental que qualsevol altra malaltia, com bé saben els afectats i familiars d’una persona amb esquizofrènia, trastorn bipolar, autisme o depressió. No és el mateix parlar del reg sanguini i el cor que fer-ho de la ment i el cervell. No obstant això, si la ciència rebutja la dicotomia cos-ment, per què les malalties mentals no són abordades com les altres malalties? La complexitat del cervell és una raó poderosa, però no l’única ni tampoc la més important. La psiquiatria no acaba de ser reconeguda per molta gent com una especialitat mèdica més, entre altres coses perquè molts ignoren que els trastorns mentals poden tractar i prevenir-se. I això només contribueix a la marginació, l’oblit i el silenci.
Però potser el silenci més greu i revelador sigui el mediàtic. En els mitjans de comunicació, les malalties mentals estan infrarepresentades, amb excepció de l’Alzheimer. Un informe del Science Media Centre britànic del 2010 cridava l’atenció sobre el fet que la cobertura mediàtica de les malalties mentals no es correspon amb la seva importància ni és comparable a la d’altres malalties de gran impacte social com el càncer. A més, el to informatiu adoptat tendeix a ser negatiu, amb una gran proporció de notícies que relacionen la malaltia mental amb incidents violents o delictius. La informació sobre els tractaments farmacològics tendeix a ser, a més, menys equilibrada que en altres àrees de la medicina, potser perquè la psiquiatria és l’especialitat amb més conflictes d’interessos i major intervenció de la indústria farmacèutica. Ni tan sols les malalties rares tenen un tractament informatiu tan desafortunat i desajustat respecte a la seva rellevància.
Estem marginant la salut mental i encara no ens n’hem adonat. És com si no volguéssim assabentar-nos que una de cada cinc persones patirà al llarg de la seva vida una malaltia mental i que la meitat dels casos comencen abans dels 14 anys. Segons l’OMS, el pressupost de sanitat dedicat a la salut mental és el 5% als països rics i l’1% en els més pobres. En alguns, amb només un psiquiatre per cada milió d’habitants, els mals tractes i la violació dels drets humans dels malalts no són una excepció. La precarietat afavoreix i agreuja els trastorns mentals, que són, alhora, un factor de risc de la sida, la diabetis i altres malalties. La medicina i la sanitat tenen un gran deute pendent amb els malalts mentals, però per solucionar-ho cal la implicació de la ciència, els mitjans i la societat sencera. És urgent treure la salut mental del silenci i la marginació, com ja es va fer al seu dia amb el càncer.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.
3 comentaris
em falta saber el nombre de persones que tenen una malaltia mental , aquí a Catalunya, franja d edat i estudis per dignificar a la persona que té aquesta malaltia i que moltes fan una vida normal.
“Clarament no és el mateix patir una malaltia mental que qualsevol altra malaltia, com bé saben els afectats i familiars d’una persona amb esquizofrènia, trastorn bipolar, autisme o depressió. No és el mateix parlar del reg sanguini i el cor que fer-ho de la ment i el cervell. No obstant això, si la ciència rebutja la dicotomia cos-ment, per què les malalties mentals no són abordades com les altres malalties? La complexitat del cervell és una raó poderosa, però no l’única ni tampoc la més important. La psiquiatria no acaba de ser reconeguda per molta gent com una especialitat mèdica més, entre altres coses perquè molts ignoren que els trastorns mentals poden tractar i prevenir-se. I això només contribueix a la marginació, l’oblit i el silenci.”
Com a mare de un noi amb una malaltia mental, voldria esmentar que el meu problema ha estat quan va arribar a la seva majoria d’edat. Ara ja no es deixa ajudar, ni aconsellar,ja no em permet parlar amb la seva psiquiatre, el tema de la medicació s’ha convertit amb una negociació, ja no vol anar amb la psicóloga, etc. I la que viu amb verdadera impotencia les seves crisis, desesperacions, embolics, etc, soc jo i no hi puc fer quasi be res . Fins ara ell havia evolucionat molt favorablement gracies a la col·laboració de tots plegats, cada un aportava els seus coneixements del noi i li podien facilitar una mica mes la vida perquè fos lo mes normal possible, si res mes no distancia en el temps les seves crisis i baixons.
Volia treure el tema per saber opinions.
Sigui l’edat que tinguin, cal una persona sanitaria o juridica, que vagi al domicili del afectat per pendre una decisió clara amparada per llei, perque la família esta lligada, acabe arruinada i en molts casos malalts amb gravetat. Però tant el psiquiatres, psicòlegs o treballadors socials s’et treuen de sobre, llavors passen de malats a delinquents, Hi ha d’haver una reforma de llei que quan hi ha malalts mentals, els pares no haurien de passar un calvari a morir, esperant un brot que es faci o faci mal, excusant-se que és la decisió de viure així,ja no són ells, i parlo de la nostra joventut, que no és deixen ajudar, perque es una vergonya ser un malalt mental, no ho poden acceptar.
Hi ha països que el metge de família, va al domicili i veu l’estat en conjunt i actue, sense anar al jujtat, ni buscar advocats.
Com a catalans que ens pensem a l’avantguarda de la resta d’España, és fa molt poc, i no tot són recursos econòmics, sinó que continuem estigmatitzant, quan tothom té problemes d’un o altre membre i ho amaga. Els polítics, que també teniu fills amb problemes mentals com ho solventeu?Perquè això no contemple tenir un bon sou o un sou per subsistir. Gràcies