La Medicina, i per tant la Cirurgia, no escapen a la voràgine consumista i tecnològica que caracteritza aquests turbulents començaments de segle. Els vents huracanats de la innovació i de la utopia científica estan arrasant bona part de la saviesa inveterada que donen l’experiència, l’estudi i haver après dels molts errors comesos en el passat. Sembla que, ara, tot ha de començar de zero. Mal com a principi cultural general i mal per a molts pacients que són víctimes de “l’últim” bé per afany de lucre, per pressió de la indústria o pel desig d’una promoció personal. Tot, amb l’excusa totpoderosa del progrés.
A Cirurgia cal anar amb especial cura amb començar de nou perquè els efectes adversos d’una pastilla poden, per regla general, revertir-se amb facilitat eliminant el fàrmac o administrant un antídot, però els pacients paguen car la majoria de les imprudències que cometen els cirurgians.
Aquesta introducció ve a to amb motiu d’un dictamen del Tribunal Suprem dels Estats Units sobre un cas desgraciat que ha remogut la consciència de jutges i ciutadans. Us resumeixo el tema. Un pacient, home, de certa edat, és diagnosticat d’un càncer de pròstata que fa aconsellable la intervenció quirúrgica (indicació, per cert, controvertida d’acord amb les actuals evidències científiques). Tot i que el pacient pesa 130 quilos i que ha estat operat en tres ocasions a la pelvis, l’uròleg a càrrec del cas decideix que aquesta resecció de pròstata serà la primera que realitzarà amb l’ajuda d’un robot, paraula que a molts ciutadans els enlluerna perquè els sembla que una màquina sempre farà millor les coses que el sempre fal·lible cirurgià humà. Les coses van molt malament i finalment el pacient mor uns anys després d’un llarg periple de minusvalideses i patiment tot i haver estat operat amb el bo i millor.
Fins aquí no hi ha res especialment nou o excepcional. Lamentablement, situacions similars han estat –i són– relativament freqüents en anys en què bona part dels cirurgians suposadament innovadors han pretès refer els principis del nostre ofici i començar llargues corbes d’aprenentatge, eufemisme utilitzat amb freqüència per excusar errors i complicacions que perjudiquen els pacients . El cas que ens ocupa, doncs, acaba anant a judici i, ¡notícia!, l’acusació no es contenta amb la condemna del cirurgià per negligència professional. No. Insatisfeta amb la sentència, la vídua presenta un recurs davant del Tribunal Suprem. El dictamen presenta una sorpresa: els magistrats màxims dictaminen (d’acord amb la sentència prèvia) que el cirurgià no tenia prou experiència per gestionar el robot quirúrgic, però -i aquí està el fet noticiable del tema- opinen que tant o més culpable del fatal desenllaç van ser la companyia que el fabrica (Intuitive Inc.) i l’hospital en el qual treballa l’uròleg en qüestió. La primera, per no informar prou a l’hospital i als potencials clients dels perills del seu enginy i, el segon, per permetre que un cirurgià de la seva plantilla realitzés per primera vegada una intervenció per a la qual no estava prou capacitat. Prenguin nota.
Dit d’una altra manera, els fabricants de nous instruments quirúrgics que vagin a ser introduïts en la pràctica clínica són legalment responsables que es faci d’ells un ús competent. Han d’assumir, doncs, la formació suficient dels cirurgians que la vulguin emprar i alhora, han de ser els mateixos cirurgians els que acreditin suficients competències per a realitzar segons quin tipus d’intervencions. Per això, a més, han de tenir una certificació estesa per la direcció del centre on treballen. Aquest extrem em sembla especialment pertinent atès que, almenys en el nostre entorn, les direccions assistencials són totalment alienes als procediments de nou encuny, si no obertament propagandistes dels mateixos per tal de protagonitzar algun titular de premsa o una aparició a la televisió. De fet, existeix l’evidència empírica que molts centres utilitzen reclams tecnològics (com a substitut de qualitat) amb finalitat de lucre o promoció.
Ja era hora. Fa dècades que alguns cirurgians exigim una major regulació de la innovació, una major responsabilitat de les societats científiques i dels professionals en aquest camp, un registre honest i complet dels procediments que s’introdueixen i de les seves complicacions. També és necessària una legislació que garanteixi una relació transparent entre metges, centres sanitaris i indústria per evitar en la mesura del possible que s’utilitzin instruments o es prescriguin fàrmacs mitjançant estratègies que indueixin a un consum inadequat o perillós per als pacients. El dictamen del Tribunal Suprem dels EUA -que obliga a repetir el judici Taylor vs. Intuitive– és un fort toc d’alerta contra les pràctiques i relacions dubtoses que avui abunden en aquest terreny minat en què s’ha convertit l’exercici de la cirurgia.
