Ciència inclusiva. La diversitat funcional s’ha traduït, també, en una exclusió del coneixement. Tot i que que la divulgació s’ha anat multiplicant, la informació científica segueix sent de difícil accés per a grans col·lectius.
El professor de la Universitat Autònoma de Madrid, Miguel Gómez, assegura que “cal convèncer als científics de la necessitat de fer més divulgació i que aquesta sigui més inclusiva”. Gómez presideix Ciència sense Barreres, una associació d’investigadors de diverses universitats de l’estat espanyol que pretén fer que la divulgació sigui més inclusiva i estigui més adaptada.
Per a aquest professor, fer que les persones diverses tinguin eines amb les quals avançar en el seu coneixement és evitar que acabin sent subjectes dependents. És una via cap a l’autonomia. “Els divulgadors científics han de sortir de la seva zona de confort i anar a buscar al públic, en lloc d’esperar al fet que el públic vingui”, reclama.
Per què és important fer divulgació inclusiva?
Hem observat que un dels efectes de l’exclusió social de les persones amb discapacitat és que també se’ls impedeix l’accés al coneixement i es menysvaloren les seves capacitats, la qual cosa acaba generant persones subsidiàries i dependents. Mentre més coneixement tenim més lliures som, tenim més possibilitats a l’hora de prendre decisions i, en definitiva, més possibilitats d’estar integrats en la societat.
Però això és aplicable a totes les persones, no solament a les quals tenen diversitat funcional
Per descomptat, a nosaltres no solament ens preocupen les persones amb diversitat funcional, sinó també aquelles persones que tenen dificultats d’accés a continguts científics, ja que hi ha tot un seguit de col·lectius que no ho tenen fàcil per accedir a aquest tipus d’informació, ja sigui perquè viuen al món rural, perquè estan a la presó, etc.
No és solament un problema relacionat amb la discapacitat, sinó de falta d’accés al coneixement. El nostre objectiu final és ser capaços de dissenyar activitats de divulgació inclusives i que puguin valer tant per portar-les a un col·legi de primària, a una presó o a un públic amb alguna diversitat funcional. A més, és curiós com, a vegades, el públic que no té una discapacitat reconeguda acaba descobrint que les adaptacions que s’han fet en una activitat també li resulten beneficioses.
Pel que diu, la inclusió del coneixement està alguna cosa oblidada.
Ciències sense Barreres va néixer perquè un grup de persones vam veure que existia un buit que amb prou feines es cobria. Ens vam adonar que en moltes de les activitats de divulgació que s’organitzen no se sol tenir en compte a les persones amb diversitat funcional o a les quals tenen problemes d’accés als continguts, sigui per una discapacitat o per un altre tipus de problemes. A més, vèiem que es feien activitats adaptades o inclusives en el camp de l’oci, però no en el de la informació i la divulgació científica.
I com s’omple aquest buit?
L’associació funciona de dues maneres, donant suport a projectes que demanen investigadors individualment i proposant els seus propis projectes. Per exemple, hem aconseguit finançament de la Universitat Complutense i també d’institucions europees com la Societat Geològica de Londres i la Unió Europea de Geociències.
Per quin tipus de projectes?
Ara mateix tenim dos projectes d’innovació educativa finançats per la Universitat Complutense que són Geodivulgar i I am able. Aquest últim és un projecte de divulgació de química que està dirigit a persones amb discapacitat intel·lectual i que es duu a terme en centres d’educació especial, on es fan diverses activitats. Geodivulgar és un projecte més ampli dins del camp de la geologia i té un part que es diu Geologia per a Tots, que es dedica a fer tot tipus d’activitats dissenyades perquè puguin participar persones amb diversitat funcional.
El projecte finançat per la Societat Geològica de Londres va consistir a realitzar excursions sobre geologia per a persones sordcegues. Mentre que el que va subvencionar la Unió Europea de Geociències era un projecte similar orientat a persones amb algun tipus de discapacitat visual.
També està In Space, que és una iniciativa que parteix d’investigadors de l’Agència Espacial Europea i en la qual nosaltres participem o Astronomia Accessible, un projecte que el seu objectiu és fer activitats de divulgació d’astronomia per a persones amb baixa visió o ceguesa.
Com es desenvolupa un projecte d’aquest tipus?
Com qualsevol projecte de divulgació, cal tenir en compte les necessitats del públic, és igual que siguin persones amb sordceguesa o que no tinguin cap tipus de discapacitat reconeguda. Moltes vegades en les activitats de divulgació es pretén que sigui el públic el que s’adapti a l’activitat i no a l’inrevés. Hi ha un lema en el fòrum europeu de discapacitat que diu ‘res per a nosaltres sense nosaltres’, perquè moltes vegades quan es preparen activitats per a aquests col·lectius, es fa sense tenir en compte a les persones que ho rebran.
Sovint es critica als divulgadors per no mirar d’arribar a un altre tipus de públic. També és d’aquesta opinió?
És obvi que per realitzar qualsevol activitat ha d’haver-hi una persona que vulgui realitzar-la i una altra que vulgui assistir. Però també és cert que de vegades els divulgadors ens hem de sortir dels canals habituals per tractar d’arribar al major nombre de gent possible. En el cas de la diversitat funcional està clar que moltes vegades el mateix canal de comunicació pot resultar un problema. Per exemple, si parlem de persones amb sordceguesa, si no anem a buscar-les difícilment es s’assabentaran que existeix una oferta. Una cosa que tenim clara a l’associació és que els divulgadors científics han de sortir de la seva zona de confort i anar a buscar al públic, en lloc d’esperar al fet que el públic vingui a nosaltres.
No creu que a Espanya cada dia es fa més divulgació de qualitat?
Sí, això és cert, però segueix sense haver-hi un reconeixement per part de l’administració i segueix sent una activitat que no està ben reconeguda en l’àmbit científic. Crec que cal fer una crida als científics, perquè necessitem que es conscienciïn no solament de la necessitat de la divulgació, sinó també de l’obligatorietat de la divulgació.
Creu que la divulgació hauria de ser obligatòria?
En certa mesura, perquè hem de tenir en compte que el treball dels científics és finançat majoritàriament amb fons públics, de manera que la societat té tot el dret a saber què s’està fent amb els seus diners. A més, si els científics volem que la ciència ocupi un lloc important en la societat, hem d’explicar què és el que fem. Per descomptat, per a això els organismes reguladors i les institucions s’han d’adonar que si no es valora la divulgació, és menys probable que els científics dediquin el seu temps a dedicar-se a això.
