Llistes d’espera: no ens podem conformar

Les llistes d’espera per visitar l’especialista, per fer proves diagnòstiques o per intervenció quirúrgica, no les podem mirar per separat, ja que la ciutadania les pateix totes juntes i una darrere l’altra, amb dolor, angoixa, pèrdua de qualitat de vida, quan no agreujament de la seva patologia. Esperes per la visita a l’especialista, moltes vegades de mesos, d’un pacient que ha estat derivat des de la seva metgessa de família, espera per proves diagnòstiques que demana l’especialista, més mesos, i finalment si s’indica una intervenció quirúrgica també tens esperes que poden suposar un any més, en total aquest pacient pot haver sofert una espera d’un any i mig.

Després d’un Pla de Xoc de la Generalitat de 57 milions d’euros, les darreres dades apunten a una reducció de les esperes i a un major compliment dels temps de garantia. Però seria molt greu conformar-se amb aquests indicadors. Continuem tenint la llista més gran d’espera quirúrgica de l’Estat, més de 160.000 persones. Més de 120.000 catalans i catalanes fa més de tres mesos que esperen visitar l’especialista, més de 5.000 fa més de tres mesos que esperen una prova diagnòstica, més de 6.000 fa més d’un any que esperen una intervenció quirúrgica. No tenim dades de quant s’espera per tenir cita pels metges d’Atenció Primària, però sabem que en molts casos cal esperar més d’una setmana per tenir hora. I en tot aquest panorama, Catalunya també és líder en persones amb assegurança sanitària privada: 32%. Amb les mancances de la pública alimentem el negoci de la privada, i una font de desigualtat sanitària: qui pot s’ho paga, qui no pot s’espera.

Hi ha hagut passes endavant però no s’han assolit els objectius marcats pel Pla integral per la millora de les llistes d’espera. En un any, el nombre total de persones que esperen cirurgia ha disminuït un 0,6%. En relació a les consultes d’especialistes l’objectiu de disminuir un 50% del temps mitjà d’espera, a desembre del 2017 ha disminuït un 25%, actualment el temps d’espera mitjà és de 114 dies, gairebé 4 mesos. Per últim, en relació a les proves diagnòstiques, el temps mitja d’espera és de més de 2 mesos (67 dies) i ha disminuït un 21%, lluny del 50% fixat com a objectiu. També cal reconèixer l’esforç de transparència en publicar mensualment les dades de seguiment de les llistes d’espera. En aquest sentit, les auditories sobre una mostra d’hospitals de l’any 2016 van detectar problemes de fiabilitat que cal resoldre tant abans com sigui possible amb l’auditoria de tot el sistema que es va anunciar per l’any 2017 i no s’ha realitzat.

Encara hi ha persones que esperen més dels terminis garantits, i aquests terminis són molt més llargs del que seria desitjable. Complir terminis no vol dir que no s’hagi esperat molt. Els temps de “garantia” d’alguns procediments estan pensats per fer front a la realitat precària dels recursos del Sistema més que per les necessitats dels pacients, el seu dolor, angoixa i patologia. Com podem dir a un pacient que està indicada una intervenció quirúrgica però el Sistema permet fer-la d’aquí a un any, o una visita a l’especialista o prova diagnòstica que tenen demores de molts mesos! Hem d’aspirar a poder garantir la visita a la metgessa de família en menys de 48 hores, a l’especialista o proves no urgents en màxim tres setmanes, i la intervenció quirúrgica en màxim tres mesos.

Però com podrem assolir aquestes fites? Sens dubte amb voluntat política d’assolir-les, i amb molts més recursos a tot el sistema, començant des de la Primària. Però fallarem si no tenim un bon diagnòstic d’un problema que té causes múltiples i requereix solucions intel·ligents.

Una causa a abordar és l’increment de la demanda, per població sortosament cada vegada més envellida i tècniques més modernes que permeten tractar amb més seguretat a gent gran o delicada; però també a vegades per actuació dels professionals que indiquen procediments que no estan del tot justificats o la gran variabilitat d’indicacions en diferents centres o territoris de Catalunya.

Una altra causa és la insuficient oferta per part del Sistema Sanitari: els centres i els professionals no tenen prou mitjans per fer front a la demanda i a les necessitats de la població, i quan hi són no s’utilitzen en la seva plenitud: l’ocupació de consultes i quiròfans a les tardes n’és un exemple. Aquesta causa evidentment s’ha agreujat molt per les retallades de recursos dels darrers anys.

Però també les llistes es poden agreujar per mala planificació i gestió de les mateixes per part de l’administració i equips directius. Aquí els motius són molt variats: des de la mala coordinació entre la Primària i els hospitals, el treball professional compatible entre públic i privat, l’escassa priorització per gravetat o factors socials (gent gran que viu sola, etc.), quan no la franca iniquitat de deixar passar al davant de la llista a persones importants o familiars de personal del centre. Les solucions són molt variades: des de l’aprofitament de les noves tecnologies per una extensió molt més ràpida de la consulta virtual com a eina per reduir sensiblement les esperes en l’accés als metges especialistes, a la priorització i control de gestió des de l’Atenció Primària de les llistes dels hospitals, al compliment del lliurament del certificat d’entrada en llista, etc.

Totes aquestes causes: increment de la demanda, poca oferta per pocs recursos, causes de planificació i gestió, influeixen sumant-se a generar llargues llistes. Per fer-hi front seran necessàries mesures en totes elles amb un pla ambiciós i integral, més enllà de “plans de xoc”. Si no fem un bon diagnòstic difícilment podrem posar tots els tractaments necessaris. En definitiva no millorarem realment les llistes si no hi ha una ferma voluntat política i ambició per fer-ho, posem suficients recursos a tot el sistema públic i exigim bona planificació, gestió clínica eficient, transparència i implicació de la ciutadania.