Aquest és un article original de eldiario.es
La setmana passada el líder de la Federació de Joves Investigadors ‘Precaris’ anunciava el seu abandonament definitiu de la carrera investigadora. En realitat, José Manuel Fernández va deixar la ciència el 2015. I el seu cas tampoc és únic. Cada any un nombre indeterminat d’investigadors acaba renunciant a la seva carrera. El problema és que ningú sap exactament quants són, en quin moment abandonen la recerca o a quins camps emigren. Només sabem, per un informe de la Comissió Europea, que Espanya ha perdut uns 12.000 científics des de l’inici d’aquesta dècada.
La notícia publicada pel diari El País incideix en un fenomen que, per al portaveu de la plataforma Ciencia con Futuro, Javier Sánchez, és “alguna cosa molt habitual”. “L’abandó de la carrera investigadora i els problemes de la ciència a Espanya no es van originar amb les retallades de 2010, solament es van incrementar”, puntualitza. Sánchez recorda que ja el 2001 varis dels seus companys de tesis van abandonar la recerca, encara que creu que “avui dia la situació és molt més evident”, ja que “ara hi ha persones que s’estan plantejant deixar la ciència, no recentment acabada la tesi, sinó en moments de la seva carrera molt més avançats”.
Un d’aquests investigadors és Enrique, un informàtic de 39 anys que després d’acabar la seva tesi va estar enllaçant contractes postdoctorals durant diversos anys. “Llavors vaig veure que no hi havia més opcions i vaig haver de dedicar-me a una altra cosa”, assegura a eldiario.es.
Avui Enrique és professor de secundària i, malgrat tenir l’acreditació que li valida per fer classe a la universitat, no es penedeix del canvi. “Ara mateix estic bé, m’agrada la docència, el sou és molt millor que a la universitat i estic sotmès a menys pressió”, comenta. No obstant això, insisteix que va marxar “forçat”. “Jo mai hauria deixat la universitat sinó fos per la falta d’oportunitats”, sentència.
Precarietat i competitivitat
Existeixen molts factors que porten als investigadors a abandonar una carrera que cada vegada és més competitiva. “Ara mateix la competència comença fins i tot abans del primer contracte predoctoral”, assegura Sánchez. “Gairebé s’està exigint tenir articles publicats a persones que encara no han començat la seva carrera científica”.
Davant aquesta situació, és habitual que els investigadors dubtin sobre les seves capacitats per continuar amb la seva vocació, tal com reflectia una enquesta realitzada per la revista Nature a la fi de 2016. Segons els resultats, gairebé dos terços dels investigadors enquestats (més d’un 60%) havia pensat alguna vegada a deixar la recerca.
No obstant això, a Espanya “aquesta situació s’ha vist agreujada per la situació de precarietat de la ciència espanyola i per les retallades que s’han viscut des de 2010”, assegura Sánchez. El passat any, Ciencia con Futuro va llançar una enquesta sobre la situació dels científics espanyols que mostrava que 7 de cada 10 investigadors havien considerat en alguna ocasió abandonar la ciència, una xifra que ascendia a 8 de cada 10 en el grup d’entre 25 i 35 anys. “La competitivitat que hi ha i l’escassetat de places fan que això es converteixi en alguna cosa impossible i estressant”, assegura Enrique.
A més, un 74% dels enquestats afirma sentir-se desprotegit pel sistema científic espanyol, un percentatge que aconsegueix el 84% entre les dones de 30 a 35 anys. Les diferències són també importants a l’hora de valorar la principal preocupació dels científics. Entre els lectors de Nature, un 44% considera que el desafiament més important al que s’enfronten és la lluita pel finançament, mentre que a Espanya la xifra arriba a un 59%.
Un mercat incapaç d’absorbir el talent científic
L’orientador laboral i caçatalents per a empreses d’R+D Manuel Castellano també es mostra crític amb la situació actual. “La ciència a Espanya no està en el seu millor moment i la meva sensació és que estem pitjor que fa cinc anys”, assegura, encara que insisteix en la falta de dades reals sobre ocupació i en la necessitat de fer “un seguiment per saber què està ocorrent amb els científics”.
Castellano és un altre dels molts científics que ha abandonat la carrera investigadora. “Vaig estar set anys treballant com a investigador als EUA, però quan vaig tornar no em van sortir moltes opcions laborals”, explica. “Finalment, vaig aconseguir un contracte de tres anys en una universitat, però abans d’acabar vaig veure que no tenia possibilitat de progressar professionalment, així que vaig buscar altres vies”, sentència.
No obstant això, Castellano no considera el canvi d’activitat com un problema, sinó com una oportunitat perquè els científics utilitzin les seves capacitats en altres sectors professionals, encara que assenyala la poca flexibilitat del sistema d’R+D espanyol. “Jo no vaig canviar de treball sol per la falta d’oportunitats, sinó també perquè em van començar a agradar altres camins”. El problema, assegura, és que “abans de deixar la carrera investigadora vaig començar a preguntar què podia fer i ningú em sabia dir”.
Aquest doctor en neurobiologia també assenyala la falta de flexibilitat dels mateixos investigadors. “A Espanya, vam seguir pensant que la persona que entra en la carrera investigadora amb un contracte predoctoral arribarà a ser un cap de grup i això és un error”, assegura, perquè “els científics poden liderar molts sectors professionals”.
No obstant això, el panorama al qual s’enfronten els investigadors que, com Castellano, volen canviar d’aires tampoc és molt encoratjador. Segons un informe elaborat per l’Observatori Social de la Caixa el passat mes de setembre, les empreses espanyoles destinen a l’R+D la meitat que la mitjana europea. “No té sentit seguir generant joves investigadors per a després no donar-los alternatives professionals. És un drama invertir tants diners a formar a una persona per a després no aprofitar aquest capital humà, que moltes vegades s’acaba marxant a l’estranger”, conclou Castellano.
