Durant aquests dies estem assistint a l’inici d’una nova etapa política en el marc del conflicte entre Catalunya i el govern de l’estat espanyol. S’ha pogut constituir un nou govern de la Generalitat, ha decaigut l’article 155 de la Constitució i, en conseqüència, s’ha produït un relleu en la cúpula de la Conselleria de Salut. En aquest mateix diari digital s’han explicitat clarament fa molt poc els problemes que la nova titular del Departament ha d’enfrontar i per tant no cal insistir-hi.
Caldria, per tant, passar pàgina i posar en marxa les accions de política sanitària que, almenys des d’una perspectiva estratègica, han estat “congelades” durant el període sense cúpula política en el Departament de Salut. Som molts els que pensem que la capacitat de generar iniciatives polítiques importants i amb traducció operativa en la sanitat catalana, com la de la resta de les conselleries, ha estat extraordinàriament influenciada per les prioritats generals del Govern de la Generalitat, centrades en el desenvolupament del procés polític de construcció del marc i dels instruments per fer viable la independència de Catalunya i que aquesta “paràlisi estratègica” és anterior a les darreres mesures repressives del govern estatal per frenar les actuacions de la Generalitat.
La resultant final des de la perspectiva de la política global, i per tant de la sanitària, del Govern de la Generaliltat és que s’ha produït una absència gairebé total d’iniciatives generals i sectorials i que aquestes han estat substituïdes per gesticulacions destinades a fer palesa la situació de repressió patida per la cúpula política de la Generalitat.
Ara, després d’un llarg període sense capacitat de decisió estratègica, toca tornar a posar en marxa l’acció governamental i, en el cas concret de la sanitat, revitalitzar els projectes ajornats, alguns des d’èpoques molt anteriors a l’actual. Estem, per tant, en un moment crucial en què el risc principal és el de deixar-se arrossegar per la dinàmica anterior i continuar en la fase de gesticulacions polítiques (tant ideològiques generals com sectorials) i no avaluar correctament el fet essencial que ja s’ha recuperat la capacitat decisòria derivada de les transferències sanitàries dels primers anys de la dècada dels anys 80 del segle passat.
Cal desitjar sincerament que el nou Govern de la Generalitat, i la Conselleria de Salut, prioritzi en el seu just valor els problemes diaris que pateix la ciutadania de Catalunya, que no se centri exclusivament en la gesticulació ideològica i que desenvolupi sense retard totes aquelles actuacions que permetin abordar-los amb garanties d’èxit.
