Un home s’ha suïcidat aquest dijous a Cornellà quan estaven a punt de desnonar-lo. El que el va portar a llançar-se pel balcó, més enllà del desallotjament imminent, és encara una incògnita, però després d’anys de crisis a Espanya ja hi ha algunes certeses sobre el patiment dels qui veuen que perdran casa seva. La seva salut mental i el seu benestar solen veure’s minvats en un grau molt superior al de la resta de la població.
Ho evidencia un recent estudi de l’Observatori DESC de Barcelona, amb dades de 2018. Entre el 70% i el 80% d’una mostra d’un centenar d’afectats per la hipoteca –o per la pèrdua del pis per impagament de lloguer– presenten problemes de salut mental, una prevalença que en la població general es redueix a taxes per sota del 30%. Ansietat, maldecaps, mal humor, vertigen, insomni o esgotament són alguns dels símptomes, que a més són més freqüents en dones que en homes.
“No estaríem parlant estrictament de problemes mentals, en el sentit que no tenen a veure amb problemes del cervell, sinó d’un patiment psíquic social que la majoria de les vegades és legítim i proporcionat a la situació que s’està vivint”, explica el psiquiatre Alberto Ortiz, del centre de salut mental de Salamanca a Madrid. A causa del que explica aquest professional sanitari, els problemes de salut associats a l’exclusió residència no tenen una resposta mèdica més enllà de pal·liar alguns dels seus símptomes concrets.
Les dades recollides per l’Observatori DESC de 2018 parteixen de les respostes al Qüestionari General de Salut de Goldberg d’un centenar de persones que es van acostar a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Barcelona. Es tracta, per tant, d’un estat de salut autopercebut, segons el que fins a 4 de cada 5 persones va manifestar almenys tres símptomes de patiment mental. Però aquests problemes no tenen a veure únicament amb la situació d’exclusió residencial, sinó amb problemes laborals, per mantenir els subministraments bàsics en l’habitatge i, en general, situacions de pobresa i precarietat.
Ansietat en el circuit institucional
Les situacions de patiment mental associats a la possible pèrdua de l’habitatge són diferents en les diverses fases del procés. Segons explica Irene Escorihuela, directora del DESC, quan es produeix la primera perspectiva de desnonament “els sentiments són de por i d’incertesa”, ja que “tenir una llar és el pilar que dóna accés a tots els altres drets”.
Però no menys dur és el circuit que s’obre a partir d’aquest moment, tant per tractar de no ser desnonat com per buscar alternatives. “Comença una batalla institucional que pot ser esgotadora, amb molta pressió personal per aconseguir entrar en una taula d’emergència, tenir tots els papers en regla… i pot haver-hi una llista d’espera d’entre 9 mesos i un any i mig per aconseguir un reallotjament efectiu”, relata Escorihuela.
Per aquesta raó la pressió mental associada a un procés de desnonament no acaba ni molt menys en el fet de ser expulsat de casa, que en molts casos obre una etapa crítica de mesos i fins i tot d’anys de conseqüències en la salut mental. L’anomenada “inseguretat residencial” sostinguda en el temps abans i després del desnonament pot ser més traumàtica que el mateix llançament, segons els experts. Entre unes altres, pot derivar en processos de depressió. “Que deixi seqüeles té a veure amb la intensitat d’un esdeveniment, però també amb el durador que sigui i, sobretot, que no hi hagi un final de la situació social que ho ha causat”, explica el psiquiatre Alberto Ortiz.
Més xarxa de suport i menys patologització
El DESC ve alertant a més que la tipologia de desnonaments ha canviat en els últims anys. Si la PAH va popularitzar en el seu naixement els problemes relacionats amb la hipoteca, en una ciutat com Barcelona la majoria dels desallotjaments estan ja motivats per l’impagament del lloguer, fruit de la bombolla de preus en aquest mercat. Això genera problemàtiques una mica diferents, com és l’expulsió del desnonat lluny del seu entorn social, a la recerca de lloguer a preu assequible, el què pot derivar en desarrelament.
“La nostra principal recomanació i l’única cosa que hem comprovat que pot funcionar és afrontar la situació de desnonament de forma col·lectiva”, explica Escorihuela. La directora del DESC es refereix al vessant social i econòmic d’un procés d’exclusió residencial, però la recepta per pal·liar el dany psicològic no és diferent. De fet, l’ideal és combinar-ho, segons Ortiz: “Els grups de suport mutu amb persones en les mateixes circumstàncies serveixen per rebaixar la pressió psicològica. Si a més aquests grups promouen canvis estructurals que ataquin el focus del problema, encara millor”.
Segons explica el psiquiatre, són grups com la PAH o xarxes de suport veïnal els qui fan una part del treball terapèutic en situacions d’exclusió, en coordinació amb els serveis socials. Per això Ortiz assegura que en moltes ocasions són els propis metges d’atenció primària els qui són la porta d’entrada a l’atenció sociosanitària i rebutgen la patologització. “Un metge de capçalera t’escoltarà i atendrà els teus símptomes, sobretot si t’estan condicionant, però sobretot pot ser clau a l’hora de dirigir-te cap als serveis socials o potser cap a grups com la PAH”, explica el psiquiatre.
