Nadia Murad és una activista iazidí que va ser segrestada l’any 2014 per l’autoanomenat Estat Islàmic durant el setge i la matança de Sinjar al Kurdistan iraquià. Murad fou convertida en esclava sexual, sent una de les més de 3.000 nenes i dones iazidís que han estat víctimes de violència sexual perpetrada pel grup gihadista com a estratègia militar. D’ençà que va poder fugir, s’ha convertit en una de les veus més destacades per a conscienciar sobre les dinàmiques i els efectes que envolten la violència sexual i de gènere en conflictes armats.
Per la seva banda, Denis Mukwege és un ginecòleg que ha destinat gran part de la seva carrera professional a atendre i ajudar a milers de dones víctimes de violació i ablació a la República Democràtica del Congo (RDC), que en diverses ocasions ha estat etiquetada com “la capital mundial de les violacions”. Mukwege ha condemnat repetidament la impunitat per violacions massives i ha criticat el Govern congolès i el d’altres països per no fer prou per aturar l’ús de la violència sexual contra les dones com a arma de guerra.
El Nobel de la Pau d’enguany entrellaça així dos camins que, tot i no tenir el mateix origen, són complementaris en el testimoniatge d’una realitat atroç: malgrat que la violència sexual és un dels signes més recognoscibles dels conflictes armats contemporanis, només s’albira la punta de l’iceberg de la problemàtica.
Els delictes sexuals són considerats avui en dia com a violacions especialment greus del dret internacional, i es poden classificar com a crims de guerra, crims de lesa humanitat o actes de genocidi, depenent del mètode i del context. La violència sexual en conflictes armats es dirigeix contra la població civil en general i molt especialment contra les dones i nenes. Si bé actualment es reconeix el seu caràcter freqüent i sistemàtic, és un fenomen que ha restat invisible i invisibilitzat en l’anàlisi de la guerra al llarg de la història. La por a les represàlies, els sentiments de culpa o de vergonya i els tabús que impliquen la relegació dels drets sexuals i reproductius a un segon pla restringeixen la possibilitat de denúncia dels abusos i tortures per part de les víctimes. També existeixen, però, greus barreres materials que dificulten el seu abordatge holístic i augmenten els riscos de seguretat i d’integritat física, com són la manca d’infraestructures de comunicació i desplaçament, les barreres d’accés a la justícia o la falta de mecanismes de detecció, acompanyament i assistència integral.
La violència sexual en els conflictes armats no acostuma a perpetrar-se de forma aïllada i això també suposa una dificultat afegida en la seva anàlisi. Forma part de tot un entramat tàctic ofensiu on altres violències prenen forma simultània, tals com són el segrest, el reclutament i explotació infantil, la destrucció de béns, els robatoris o els homicidis. Les seves causes -directes i indirectes- són nombroses: des d’un clima d’impunitat generalitzada, que facilita alhora la proliferació d’armes petites i lleugeres, passant per l’absència d’un sistema normatiu clar que reguli la prohibició de la violència sexual com a crim, així com l’existència de vulnerabilitats múltiples (persones desplaçades internament, sense recursos socioeconòmics, vídues, etc.), la destrucció dels vincles comunitaris i el minvament de la resiliència individual. La violència sexual en contextos de conflicte armat s’utilitza, per tant, com un mecanisme tàctic de dominació i terror per part d’actors estatals, militars i policials, membres de grups armats no estatals organitzats, personal d’empreses militars privades i de seguretat, entre d’altres. En tots els casos, té conseqüències devastadores, principalment per a les mateixes víctimes i els seus familiars, pels seus efectes físics, psicològics i socioeconòmics, però també té conseqüències per a comunitats senceres quan els cossos s’instrumentalitzen i la por, intimidació i repressió es converteixen en una força destructora del teixit social.
Així mateix, si bé la violació i altres formes de violència sexual i de gènere tenen una incidència alarmant en contextos de vulneració sistemàtica de drets humans com els conflictes armats o crisis humanitàries, és també necessari recordar que és una xacra que està ancorada diàriament a cada continent i que no té una condició única; no necessita cap cicle de conflicte concret per tenir lloc i reproduir-se. És una de les expressions de la violència contra les dones que s’articula a través del patriarcat i de la visió compartida de la masculinitat hegemònica, trobant el seu propi reforç en relacions de submissió i dominància imposades des d’una posició de poder, jerarquitzada i desigual.
El Premi Nobel de la Pau no pot deslligar-se de la marea feminista global que, especialment des de 2017 arran del moviment #MeToo, ha anat condicionant l’agenda política i ha mostrat reiteradament el rebuig contra tota forma de violència sexual i de gènere. Moltes dones reconegudes socialment han admès per primer cop la seva condició de víctima d’abusos o agressions sexuals i moltes altres han sortit als carrers per defensar la necessitat que els drets sexuals i reproductius tinguin la mateixa consideració que altres drets humans i per denunciar la cosificació constant que pateixen les dones en tots els contextos. La conscienciació i sensibilització envers una realitat que ha estat ensorrada contínuament en tots els sectors i des de tota posició social, va prenent força motora, tot i ser encara relativitzada per una cultura patriarcal que l’ha minimitzat històricament com a fenomen natural i inevitable.
La violència sexual no és una problemàtica indefugible i, per aquest motiu, l’atorgament del Nobel de la Pau a Nadia Murad i a Denis Mukwege esdevé un toc d’atenció a la comunitat internacional: la lluita contra la violència sexual és un dels principals reptes pendents en un marc de justícia global i el primer pas és trencar amb la seva normalització. El guardó representa, per tant, un reconeixement carregat de simbolisme: és una contribució destacada a la visibilització i conscienciació de la violència sexual com a greu violació dels drets humans de les dones que urgeix abordar; una evidència de la necessitat de reforçar la resposta humanitària i les estratègies de prevenció i de suport dirigides a gestionar les seqüeles físiques i psicològiques de les sobrevivents i les seves comunitats; un reconeixement a la resistència i a les minories nacionals, ètniques, racials i religioses que estan sent perseguides, esclavitzades i exterminades; una mostra de gratitud i admiració a la tasca diària que desenvolupen multitud i diversitat d’actors de la societat civil en països en conflicte armat o en contextos de conflicte social greu; i un homenatge per a aquelles persones que, avantposant-se a tota contrarietat, han aconseguit trencar el silenci i alçar la veu de denúncia per a totes les que ja no ho poden fer i per a totes les altres que fan de l’anhel de llibertat el seu bri d’esperança.
