L’absència d’un habitatge digne està estretament relacionada amb la mala salut. És una de les conclusions d’un informe que ve a posar negre sobre blanc en una realitat que s’agreuja amb la nova crisi d’accessibilitat i estabilitat en l’habitatge. Així, les persones en situació de carrer, que viuen amuntegades o en habitatges insalubres, les que estan travessant processos de desnonament o les que es troben ocupant habitatges per necessitat pateixen més malalties, tan físiques com a mentals, tenen una menor esperança de vida i, fins i tot, són més propenses a patir intents de suïcidi.
“Si el dret a l’habitatge no està garantit, el dret a la salut tampoc”, indica l’investigador Thomas Ubrich, de l’associació privada Provivienda (en favor de garantir casa a les persones vulnerables) i autor de l’estudi ‘Quan la casa ens emmalalteix’. L’informe presentat per aquesta associació, que compta amb prop de mig centenar de testimoniatges de persones afectades, així com dades i recerques prèvies d’organismes oficials i diferents organitzacions i professionals, estableix tres grups d’estudi: persones sense llar; persones que resideixen en infrahabitatges, com a enclavaments xabolistes o habitatges insalubres; i les que pateixen fragilitats residencials per estar immerses en processos de desnonaments o en situació d’ocupació.
El grup més afectat és el que es troba en situació de carrer. Una situació que “no solament emmalalteix, sinó que arriba a matar”, lamenta Ubrich. La mostra més clara és la dada de l’esperança de vida. Aquesta ronda els 50 anys, uns 30 menys que la mitjana nacional, sense comptar amb que el 31% de persones en aquesta situació han intentat suïcidar-se. Però les estadístiques sobre la prevalença de malalties tampoc deixen lloc a dubtes: el 20,9% pateix algun tipus de malaltia del sistema circulatori; el 20,3%, de l’aparell respiratori i digestiu; el 17,4%, endocrines o metabòliques; el 16,8%, relacionades amb el sistema osteomioarticular; i un 30,9%, d’un altre tipus, segons l’enquesta sobre persones sense llar de 2012, a la qual fa referència l’informe i les dades del qual no semblen estar desfasats segons “les persones amb les quals treballem als nostres programes i les converses amb professionals”, explica el director de desenvolupament estratègic de Provivienda, Eduardo Gutiérrez.
“Passar fred i por”
Miguel Racionero té 54 anys i porta des de 2015 en un centre per a persones sense llar de Catalunya. Abans, havia passat quatre anys i mig “dormint al carrer, a la intempèrie, passant fred i por” i patint tota mena d’agressions d’una banda de “la joventut que es diverteix pegant-te”, recorda. De fet, el 57% de les persones que viuen al carrer han sofert en alguna ocasió delictes o agressions. El 65,4% ha estat insultat o amenaçat; el 61,8%, assaltat o robat; el 40,8%, agredit; el 28,3% intimidat; el 24,7% de les dones han sofert delictes sexuals… que afecten la salut tan física com a mental. D’aquella època Racionero arrossega també “problemes d’ossos, d’artritis, un càncer de còlon, quatre infarts i problemes de mobilitat, perquè la part vascular de les cames no em funciona”, lamenta. Malalties que li han anat apareixent “com un duel que has de passar”.
En els enclavaments xabolistes, la situació millora lleument, però la dada de l’esperança de vida se situa encara lluny de la mitjana espanyola. Un informe elaborat per la Universitat de Comillas i Save The Children calcula que en ‘El Gallinero’, recentment desmantellat, el 98% de la població no viuria més de 60 anys. En les situacions d’amuntegament, que a Espanya suposen un 5,1% segons dades d’Eurostat, les estadístiques revelen que el 28,4% de persones compten amb mala salut i, també, amb més problemes relacionats amb la salut mental, amb índexs de depressió i ansietat de fins al 86% en el cas de les dones i el 71% dels homes. Aquí entren en joc altres factors, com “una pitjor qualitat de l’aire, pobresa energètica, goteres o humitats, brutícia o contaminació” que poden provocar “problemes respiratoris, grips, diarrees”, explica Ubrich, que apunta també al fet que “viure en un habitatge amb més persones pot portar a una major conflictivitat”.
Pitjor salut autopercebuda
Els processos de desnonament també fan mossa en la salut, amb problemes cardíacs o de diabetis, principalment, i en la salut autopercebuda. En concret, els afectats per aquesta situació tenen 13 vegades més possibilitats de tenir mala salut percebuda. Són el 57,3% dels homes i el 80,9% de les dones, segons els investigadors de l’Escola andalusa de Salut Pública de Granada, que indica també que el 68,4% d’aquestes persones presenten característiques d’estrès posttraumàtic, el 16,6% presenten risc alt de suïcidi i el 48,3% pren medicaments tranquil·litzants, antidepressius o per dormir.
L’estrès, l’angoixa i la depressió són les problemàtiques més habituals. Sara Vázquez, cap d’una família monoparental amb dos fills, és un exemple d’això. El 28 de setembre, gràcies al suport veïnal i a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, va aconseguir frenar el desnonament de l’habitatge en la qual viu des de 2015 a Leganés, propietat de l’IVIMA i que havia estat ocupada, sense ella saber-ho, per la seva inquilina. Ara, una sol·licitud del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (CDESC) ha aconseguit donar-li de termini fins al 29 de novembre per estudiar el seu cas. “He anat al metge per depressió, he aprimat 10 quilos, em tiro tot el dia plorant, perquè et veus al carrer amb dos nens. Vas comptant els dies i no saps què fer amb la teva vida. No tinc ganes de res”, explica. El dia del desnonament que va aconseguir paralitzar va ser un dels més angoixants de la seva vida. “Em van fer venir ganes de tirar-me per la finestra”, reconeix. Precisament, el mateix estudi de la universitat de Granada, del que es fa ressò l’informe, sosté que el 16,6% de les persones en processos de desnonament es troben en risc alt de suïcidi.
“Les problemàtiques residencials es poden acumular”, indica Ubrich. Així, es donen una altra sèrie de situacions, com destinar els recursos econòmics a pagar l’habitatge o l’habitatge insalubre i no poder fer front a altres despeses, com aquells derivats d’una dieta adequada, la qual cosa reverteix en majors taxes d’obesitat, o els sanitaris o de medicaments que no estan coberts per la Seguretat Social, el que passa en un 44% dels casos.
Destinar l’1,5% del PIB
Eduardo Gutiérrez sosté que “el tractament és una bona política d’habitatge”, que passa no solament per un parc públic suficient, sinó també “per mobilitzar habitatge buit, donar ajudes al lloguer, ampliar la durada dels contractes d’arrendament o articular fórmules com el co-housing”, entre altres mesures. En concret, situa el pressupost necessari entre un 1 i un 1,5% del PIB. “L’acord pressupostari entre PSOE i Units Podemos parla d’ampliar la dotació actual fins al 2021 per aconseguir aquest percentatge. Actualment estem parlant de 630 milions d’euros per 2019, que haurien d’arribar als 20.000 el 2021”, explica.
“És cert que sembla que s’està reorientant la política d’habitatge amb el canvi de Govern. De moment són més anuncis que una altra cosa, però la Llei d’Habitatge ens sembla que pot ser un bon pas, o la reorientació del Pla Estatal d’Habitatge, on s’incorporarà un pla específic per a les persones sense llar, amb la reactivació de l’estratègia per a persones sense llar, que estava ficada en un calaix. O fins i tot l’anunci de l’estratègia nacional contra la pobresa energètica. Són mesurades que per si mateixes no són suficients, però que van donant passos a una direcció més adequada”, reconeix Gutiérrez.
