Són molts anys d’anar trucant a la porta de l’administració sanitària catalana reclamant canvis en profunditat per a la nostra atenció primària i comunitària. No cal tornar a repetir els fets, plasmats en projectes de canvi i millora proposats des de diferents àmbits, fins i tot per grups dins la mateixa administració sanitària, que han quedat en els calaixos dels despatxos dels responsables polítics. És ara, en veure arribar el conflicte anunciat i inevitable, quan semblen despertar del llarg somni i, en forma de moviments desordenats com els de la cua tallada de la sargantana, fan públiques tot un seguit de propostes que pretenen donar solució als errors acumulats durant tants anys.
A qui pot estranyar que ja ningú confiï en les noves promeses fetes? En un marc polític general caracteritzat per la incertesa i inestabilitat, sense pressupostos que incorporin nous recursos al govern, sense una política de personal definida i coherent, sense idees clares vers el futur estratègic i organitzatiu general del sistema sanitari i de l’atenció primària i comunitària en particular, no sembla coherent ni propi de grups i persones amb un mínim d’intel·ligència creure i pensar que el que no s’ha fet durant anys d’indolència es pugui implementar en uns quants mesos.
Tot això al marge de la insuficiència estratègica i de curt termini que tradueixen les propostes fetes per l’Institut Català de la Salut en un intent tant inútil com desesperat de frenar el moviment de vaga. El deteriorament de les condicions de vida i treball dels professionals d’atenció primària i comunitària (de tots i no solament dels metges) i el risc d’una lesió irreversible de la qualitat de l’assistència prestada a la ciutadania han arribat a un punt que fa necessari passar de les paraules als fets.
Avui ja ha passat el temps de les manifestacions polítiques grandiloqüents afirmant, amb un to clarament adulador, que és gràcies als professionals que el sistema sanitari ha pogut aguantar els atacs de la crisi econòmica. Efectivament s’ha esgotat el crèdit i, sobretot, la paciència d’uns professionals farts de ser menyspreats a la pràctica pels que tenen la primera i major responsabilitat de garantir una atenció sanitària de qualitat, segura i satisfactòria per a tothom.
Podríem continuar enumerant més i més greuges soferts pels professionals i la ciutadania en l’àmbit sanitari al llarg de molts anys però penso que no és necessari, ja que es troben marcats de forma indeleble en el cap, el cor i, també, en la butxaca de tots. La suma de greuges en un context d’indiferència per part dels responsables polítics es troben en la base que justifica el títol d’aquestes línies: ja ningú confia en les propostes fetes a correcuita per la nostra administració sanitària.
