Mai en la història de la humanitat hem tingut accés a tanta informació sobre salut ni tantes possibilitats com per a compartir-la als altres. En un instant, podem accedir a infinitat de webs sobre medicina i salut. No obstant això, la desinformació també campa lliurement. És una de les paradoxes del nostre temps. En realitzar una cerca en el navegador ens topem tant amb informació de salut contrastada i fiable com amb estafes, notícies errònies i rumors de la salut.
Tenim un greu problema sobre la qualitat dels continguts de salut en Internet. D’una banda, la majoria de les fake news (notícies falses) són sobre temes de salut. Aquestes notícies falses, a més, per les seves característiques es difonen un 70% més en xarxes socials com Twitter que aquelles que són reals. D’altra banda, un estudi realitzat en Facebook va detectar que, dels 10 articles més compartits en aquesta xarxa, 7 d’ells eren enganyosos o contenien alguna informació falsa. A més, el 2016, més de la meitat dels 20 articles més compartits amb “càncer” en els seus titulars van ser desacreditats per metges i autoritats sanitàries.
Si existeix algun exemple que il·lustra el poder de les xarxes socials per a difondre desinformació, sense cap dubte es tracta d’un succés ocorregut el 2016. Una notícia amb el títol “L’arrel de dent de lleó pot millorar el seu sistema immunològic i curar el càncer” es va compartir, va comentar i va agradar més d’1,4 milions de vegades a Facebook. El problema? Que la notícia més compartida sobre càncer aquest any era totalment falsa. Es referia a un estudi clínic amb dent de lleó que ni tan sols havia començat a provar el tractament en pacients i ni per remei tenia resultats.
Pràcticament tots els estudis científics que han analitzat la magnitud i la influència dels continguts erronis de salut sobre la població s’han realitzat fora de les nostres fronteres. A Espanya, comptem de moment amb molt poques dades per a valorar amb rigor i precisió aquest assumpte. Sí que tenim diversos estudis sobre els antivacunes a Internet i xarxes socials i els informes EHON que recullen les experiències i comentaris de professionals sanitaris, comunicadors de salut i pacients. El novembre de 2018 es va publicar el primer Estudi sobre Rumors en Salut, elaborat per l’Observatori dels Rumors de Salut a Internet i Doctoralia. Es tractava d’una enquesta realitzada a 300 metges que mostrava dades realment cridaneres:
- 2 de cada 3 metges ha atès en la seva consulta pacients preocupats per algun rumor o engany de salut durant l’últim any
- El 77% dels metges atribueix a les xarxes socials i WhatsApp l’increment de bulos i fake news sobre salut
- Gairebé un 80 per cent dels 300 metges enquestats creu que internet, i el ‘doctor Google’ no és un lloc segur per a buscar informació
Els rumors més predominants als quals s’enfrontaven els metges tenien a veure amb les pseudoteràpies, l’alimentació, el càncer i efectes secundaris de medicaments. No obstant això, la varietat de la desinformació sanitària que es transmet per Internet és enorme: pollastres als quals els administren hormones perquè creixin, desodorants i antitranspirants que provoquen càncer de mama, un hospital que afirma que la quimioteràpia és “la gran equivocació mèdica”, la llimona com a cura del càncer, plàtans infectats de SIDA…
La informació sanitària errònia sempre ha estat present en les societats humanes, no és una cosa nova. No obstant això, les noves tecnologies han canviat les regles del joc, per dir-ho així. Els rumors de salut s’expandeixen com mai abans per les xarxes socials gràcies a la seva capacitat per a arribar a milers o milions de persones en minuts o hores. Aquestes xarxes són amplificadors bestials de la desinformació perquè la desinformació sol presentar-se de forma atractiva per a l’internauta. Els rumors més populars tenen continguts clars, impactants, cridaners o atractius. També cuiden molt la presentació i solen ser molt visuals. El seu tret més poderós és despertar emocions en l’audiència, ja sigui por, esperança, sorpresa, curiositat, indignació… Se sap que les notícies es difonen molt més quan aquestes desperten reaccions emocionals perquè ens sentim més involucrats.
A més de les xarxes socials, els cercadors d’Internet són un altre factor amb un gran paper en la difusió de rumors de salut. Els grans cercadors funcionen de forma automàtica basant-se en uns algorismes que determinen la posició de les pàgines web en els resultats. No hi ha professionals actius que filtrin les informacions sanitàries falses o errònies, sinó que això queda en mans de les “màquines”. Això permet la visibilitat i difusió de certs continguts en Internet que no arribarien molt lluny si existissin humans vigilant.
A Espanya, el cercador que té un domini absolut és Google. El que ho converteix en la “porta d’entrada” principal a tota mena d’informació per a l’internauta espanyol. Fa uns mesos, vaig decidir fer un petit experiment amb aquest cercador. Vaig buscar en Google “existeix el VIH?”. El primer resultat que em va aparèixer era un article del director de la revista Dsalud, Antonio Campoy, afirmant que el VIH (virus de la immunodeficiència humana) no existeix.
Per molt falsa i perillosa que fora aquesta informació, apareixia en la primera posició dels resultats oferts per Google. No era cap casualitat. Aquest resultat està promocionat. És a dir, han pagat per a estar en tal privilegiat lloc i es dirigien a propòsit cap a la gent que té dubtes sobre l’existència del VIH.
A pesar que Google té una política perquè les pàgines webs de qualitat tinguin major visibilitat que aquelles de baixa qualitat, la veritat és que gairebé tot queda en mans d’algorismes (conjunt de regles) automàtics. La revisió manual per part d’éssers humans és molt limitada. Els usuaris podem intervenir, fins a cert punt, mitjançant la queixa. Es poden enviar comentaris al cercador assenyalant si una web és nociva, enganyosa o racista, entre altres qualitats. No obstant això, el marge de maniobra sol ser petit davant el mastodòntic funcionament automàtic del cercador. Per sort, aconseguim relegar aquest resultat de DSalud negant l’existència del VIH a la segona pàgina de resultats de Google gràcies al fet que múltiples persones marquem aquest resultat a Google com a nociu o enganyós.
Per a algú amb un mínim d’educació sanitària, l’article que nega l’existència del VIH ofert per Google no suposaria major problema, perquè reconeixeria la informació errònia i la descartaria al moment. No obstant això, hem de recordar que la cerca és “existeix el VIH?”, aquest resultat es dirigeix a aquells amb dubtes, possiblement amb una alfabetització baixa o que ja estan predisposats a pensar que el VIH és fruit d’una conspiració global. Aquestes persones poden arribar a creure realment que aquest virus no existeix i, per tant, no provoca la SIDA. De fet, existeixen multitud de grups amb milers de seguidors de diferents països que neguen l’existència del VIH en xarxes socials com Facebook. A Rússia aquesta situació és especialment crítica. Un de cada cent russos està infectat pel VIH, mentre milers dels seus habitants neguen l’existència d’aquest virus. La situació ha arribat fins a tal extrem que el Govern va anunciar fa uns mesos que volia declarar il·legal el negacionisme del VIH al país.
En una època de fake news i post veritat, s’han creat les condicions perfectes per a donar ales a la desinformació sanitària. Pot ser que aquest fenomen no sigui tan visible com en el terreny de la política, però, sens dubte, està aquí. Els professionals de la salut són testimonis diaris d’això.
