Ha esclatat com un tro. La vetlla del 71è Dia Mundial dels Drets Humans, el Síndic de Greuges de Catalunya declarà a la SER a preguntes de Josep Cuní, que “encara que desconec si les Llistes d’espera sanitàries catalanes són les més llargues d’Espanya, un dels dèficits que té la sanitat a Catalunya es que té un sobrecost per la gent que ve a intervenir-s’hi”. I tot seguit afegia que “a la institució treballen per escurçar-les”
Aquest exabrupte mereix respostes inajornables. Veiem alguns aclariments immediats i públics:
El que diu és mentida
Les llistes d’espera estan en alça — 168.108 persones estaven esperant una operació a Catalunya a finals de juny, un 7% més que el 2016. És la comunitat de l’Estat amb les llistes més llargues. I amb menys inversió en sanitat. Existeix des de 2001 un Fons de Cohesió Sanitària per finançar aquestes derivacions, tot i que des de 2015 no té un pressupost designat com a tal i la seva gestió és actualment en mans de les Comunitats Autònomes.
El procediment de compensació es realitza per saldos positius i negatius entre comunitats: el sistema sanitari d’una comunitat rep pacients d’altres comunitats que hi són atesos alhora que els seus ciutadans van a altres comunitats i també hi són atesos pels respectius sistemes sanitaris. El total és la diferència entre els que venen i els que marxen, que es van compensant.
Segons càlculs del Departament de Salut de la Generalitat, l’impagament per atendre pacients aliens suma 170 milions d’euros, tot i que caldria aplicar el càlcul del saldo – restar-hi tots els pacients que han sigut atesos a altres comunitats – i així tipificar el que resta pendent. Una xifra que no té significació financera per justificar els greus dèficits sanitaris i que, a criteri d’experts propers a les administracions, són la “xocolata del lloro” davant dels més de 8.000 milions del pressupost de sanitat. Pel que fa al nombre de pacients que són derivats des d’altres comunitats per ser atesos a Catalunya, aquests representen un 1% dels pacients del nostre sistema sanitari, segons fonts acreditades.
La polèmica ha tornat a esclatar, però cal reconèixer que aquest cop el detonant és un veritable escàndol. Tothom diu la seva. Des de defensors de Ribó, com l’empresari televisiu Toni Soler, fins a peculiars opinadors de l’àmbit més privatitzador del sector sanitari, tot esperant que els caigui algun peix amb aquestes llistes d’espera d’escàndol. El president de l’Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad –IDIS-, Juan Abarca, en declaracions a Redacción Médica, ha afirmat que “cualquier político que se dedique a la gestión pública y banalice el sufrimiento de los pacientes que están en lista de espera debe dimitir”.
Per la nostra banda, la ciutadania empoderada i els moviments socials i marees, estem indignades i alçades.
Què fa un “defensor del poble”?
El veritable greuge és ell mateix en una tasca llarga i insostenible d’ineficàcia, cobertura dels errors i dels horrors de les Administracions i amb gran dedicació a digerir les malifetes perpetrades (per acció i omissió) pel Govern de la Generalitat i les seves conselleries.
El Síndic de Greuges és una institució que ja arrossegava crítiques raonables: 6’3 milions d’euros de despesa anual, 22 tècnics assessors i una xifra al voltant de 40 persones treballant a la seu de Passeig Lluis Companys. Però sobre i per davant de tot, el seu titular, el senyor Rafael Ribó: més de 15 anys en el càrrec, des de juliol de 2004, amb un salari publicat de 138.000 €/any.
Cal ni que sigui breument una petita il·lustració sobre la carrera política d’aquest senyor de la burgesia barcelonina. Ribó va estar adscrit a l’esquerra ecosocialista i va ser líder del PSUC, així com d’ICV. Prové de família conservadora -el seu pare va ser secretari econòmic de Francesc Cambó- i va ser diputat al Parlament i al Congreso.
Una trajectòria per parlar-ne
És una realitat pública i notòria entre els col·lectius i entitats socials que aquest peculiar “defensor del poble” de la gauche divine s’ha caracteritzat per la seva ineficiència demostrada. Els presumptes greuges a la ciutadania que ha tractat han estat majoritàriament entrats a tràmit sense cap tipus de resolució. Això de forma molt especial en tot allò relacionat amb salut i sanitat.
Amic i molt comprensiu amb els Governs catalans (sobretot nacionalistes), ha adquirit un perfil públic de duresa impertorbable davant els greuges i fins i tot amb una falta d’empatia envers la ciutadania agreujada. El recurs d’empara al “defensor” es llegeix popularment com una darrera opció desesperada de casos gairebé perduts amb la quasi certesa de la seva inutilitat. El darrer cul de sac de la ràbia i la desesperació front allò viscut i percebut com a injust.
I ara, què?
Les declaracions de Ribó són, han de ser, un veritable punt final d’aquesta trajectòria. No resulta gaire entenedora tanta cruesa en boca d’un representant de la Institució que atén i vetlla pels interessos de la ciutadania més castigada, feble, necessitada (amb independència fins aquí de les raons jurídiques, o no). Aquest cop arriba a ubicar-se dins l’escàndol i la xenofòbia.
Però a més el que diu és insostenible per mentida absoluta. Només podria explicar-se com una escapatòria fal·laç per defugir el tema i justificar el veritable desastre de la sanitat catalana actual (i en caiguda lliure). Potser no ho sabia, que era mentida? Deixa anar la seva greu acusació sense oferir ni referenciar cap dada, quelcom impropi en una autoritat pública d’algun rigor. Realment si amb tot l’equip i mitjans dels quals gaudeix no tenia coneixement, queda palesa la seva total incapacitat per exercir la tasca deguda i la única sortida decent és la dimissió personal o el cessament.
Però si n’era conscient i sabedor, no pot estar ni un minut més al cap de la Sindicatura. Ja no és tan sols una qüestió d’eficiència, rigor o malbaratament de recursos públics, que també. És abans que res un insult al poble que figura que defensa, un missatge que ataca la solidaritat, la fraternitat, la convivència i els valors democràtics. De xenofòbia i menyspreu que no pot quedar impune.
Fins aquí! Demanem la dimisió immediata. Necessitem un, o una Sindica de Greuges de veritat.
1 comentari
Entre totes farem possible que aquesta mena de impresentables es vagim a casa seva de una vegada.