Actualitat

“Que als hospitals no ens deixin portar el vel no ens protegeix, sinó que ens racialitza més”

Khadije Sakho té 26 anys; viu a Granollers i, tot i que va néixer aquí, la seva família prové de Mauritània. Té dos fills, la major de les quals té només dos anys, motiu pel qual ha aparcat durant algun temps la seva formació. Treballa com sociosanitària, encara que la seva veritable vocació és esdevenir integradora social, per ajudar les persones que passen “pel mateix pel que he passat jo. He patit molt durant aquests 26 anys”, diu.

“Necessitem lluitar per demostrar que, tot i ser les últimes de la cua, som capaces del mateix que qualsevol noia blanca”, apunta Sayoh, qui es prepara per a aquesta entrevista posant-se el vel. Durant el seu dia a dia, no sempre el duu, però ara decideix vestir-lo per visibilitzar totes aquelles “dones racialitzades que volen formar-se i tirar endavant”. Parlem amb Khadije i Sayoh en el marc de la presentació del projecte ‘Dret a l’educació de qualitat i lliure de violència al Senegal i Catalunya’, impulsat per la Fundació Guné, que lluita per garantir el dret a l’educació i reduir el nombre de noies que abandona el sistema educatiu, treballant simultàniament a Kolda (Senegal) i Canovelles (Catalunya).

Sayoh Ceesay [SC]: Vaig tenir el coratge de decidir ser infermera per dues raons: la primera era ajudar els altres i la segona les ànsies de demostrar que, malgrat tots els handicap, podia fer-ho. Hi ha molts problemes en el món sanitari i un d’ells és la mala gestió de les diferències culturals, tot i que la sanitat és responsable d’arribar a tots els ciutadans.

Heu comentat la manca de referents negres en el món educatiu. Això es complica més en el món professional?

Khadije Sakho [KS]: Jo vaig passar una molt mala època a l’institut; em van derivar a un centre per a nens en exclusió social. Puc dir que per a mi aquest centre em va suposar una experiència positiva, perquè gràcies a ella vaig descobrir què volia ser. Sense les assistents no sé què seria de mi ara; elles em van ajudar a descobrir-me a mi mateixa i per això vaig triar el camí de sociosanitària, per poder ajudar altres persones. Realment vull arribar a ser integradora social, per poder estar al costat de gent que pateix l’exclusió que jo vaig patir… a l’institut em deien que patia bullying  però crec que era més complex que això.

[SC]: Era racisme. La societat ens convenç que només hi ha racisme quan se’ns agredeix, però el racisme comença des de baix, des del mínim comentari. És la manca de valor cap a una persona, des del fet que et mirin malament fins a que et cridin ‘negra de merda’.

Sou dones, negres i musulmanes. Amb quines discriminacions us heu trobat en els vostres processos formatius?

[SC]: Parteixo de la base que sent dona, negra i musulmana sóc l’última de la cua, qui ningú s’espera mai que arribarà enlloc. He sentit barbaritats sobre les dones com; la meva motivació és la meva mare. Les mares subsaharianes, en general, perquè totes estan tallades pel mateix patró i escoltes el mateix d’una que de l’altra. Ella em va fer acceptar el que sóc. “Si estàs orgullosa de qui ets és perquè qui ets no és res dolent, simplement és diferent. Si tens clares les dificultats, tu ets l’única que pot canviar-les. Ets l’última de la fila? Hauràs de lluitar per demostrar que pots fer el que vulguis”. Aquesta reflexió és la que em dóna la força per lluitar contra l’estigma social, començant per mi mateixa i seguint, per exemple, amb les meves amigues blanques

Concretament en l’àmbit sanitari, amb quina discriminacions us trobeu, tant com usuàries com professionals?

[SC]: A part de l’estereotip que comentàvem abans que els migrants consumeixen massa sanitat pública, moltes vegades ens trobem amb dificultats per tractar pacients crònics de diabetis o hipertensió d’altres cultures. No pots dir-li a algú d’origen asiàtic que ha de menjar sa d’acord amb una dieta mediterrània, perquè aquest pacient a casa no consumeix aquests productes. Ja els pots facilitar els menús que vulguis, que no seguiran el tractament i ens trobem amb una manca d’adherència terapèutica.

Si canvien els usuaris, han de canviar els professionals. I això també és important pel que fa a la barrera idiomàtica: si ja és difícil transmetre en el teu idioma què li passa a algú i com curar-lo, si has de fer-ho en un altre idioma ja es perd massa informació.

Imagino que una de les reivindicacions és tenir traductors, a el menys en zones amb molta població migrada.

[SC]: Però no n’hi ha. Vaig tenir una professora a la universitat que treballava a un CAP de Santa Coloma, una de les zones amb més immigració, i la barrera idiomàtica era un gran problema per arribar a certs pacients. Amb el tema dels costums, intentem formar-nos per conèixer, per exemple, les dietes de diferents cultures, però amb els idiomes hi ha poc a fer. Encara que, de tota manera, tots els esforços que fem, els fem per pròpia iniciativa, perquè, per ser migrades o filles de migrants, tenim aquesta sensibilitat. Haurien de formar-nos per això a les universitats, perquè demà hi haurà moltíssims més pacients migrats que els que ja hi ha ara.

[KS]: Jo crec que la gent aquí fomenta el racisme. He estat treballant amb gent gran, totes elles persones blanques, perquè acostumo a treballar en residències i no són espais en que hi hagi persones migrades. Algunes d’aquestes persones són racistes i m’he trobat força vegades amb que em diguin que no volen que els atengui jo perquè sóc negra. Això em fa mal, però el que em sembla realment malament és que companys i companyes els ho posin fàcil i accedeixin a que els atengui un professional blanc.

Si ets el meu company, has de donar-me suport, ajudar-me a fer que m’accepti, perquè demà passarà el mateix i, si no ho canviem, és una manera com qualsevol altra de fomentar el racisme.

[SC]: És un problema gran; no serveix de res que et vinguin els companys a demanar-te disculpes, o que et demanin que no t’enfadis perquè és una persona gran o que està malalta… Encara que cal dir que crec que en el món sanitari ens trobem una mica menys aquests problemes perquè, de base, estem envoltades de persones que, si es volen dedicar a la sanitat, és perquè parteixen d’uns valors, de voler ajudar o arribar a les persones. Però, d’altra banda, pel simple fet que són els professionals que han de curar i tractar la societat, és important que no deixem passar ni un sol d’aquests comentaris.

Ara, les dues porteu el vel. Us ha comportat problemes?

[SC]: Jo he volgut posar-me’l per a aquesta entrevista per visibilitzar-nos. Perquè, per exemple, a mi no em deixen portar el vel durant les pràctiques en hospitals. És una norma. ¿La raó? Avui és una i demà una altra. Simplement no volen. Quan vaig a un hospital i veig a una treballadora amb el vel, m’emociono tant que fins i tot truco la meva mare. Això del vel és complex: la gent aquí creu que ens obliguen a dur-lo, però el que ens passa és que la societat autòctona no ens deixa portar-lo. És igual d’important que no ens obliguin a que ens deixin fer-ho. Més quan no hi ha cap raó per no vestir-lo.

Per l’entrevista he volgut portar el vel per representar aquestes dones, dones negres i d’arreu, que porten el vel, que es volen formar i que valen exactament el mateix que les altres. El sistema blanc ens ajuda a nosaltres, a les dones racialitzades, per a que no ens obliguin a portar el vel. M’has preguntat a mi si vull dur-lo? En el món sanitari, és veritat que en alguns hospitals com la Vall d’Hebron sí que ens deixen, però en la majoria és impensable. I això produeix l’efecte contrari: ens racializa més, alhora que ens priva de la nostra identitat i els fills de migrants ja tenim un problema bastant gran d’identificació.

Sou filles de famílies que van migrar i que van haver de treballar, sense poder estudiar. Quin valor doneu vosaltres a poder-vos formar?

[SC]: Cap a les nostres famílies, és un orgull. Ho hem aconseguit gràcies a l’esforç dels nostres pares i malgrat totes les dificultats.

[KS]: Per a mi, estudiar és una importantíssim. Veig la vida de la meva mare, que treballa netejant habitacions d’hotel; arriba a casa esgotada i t’ensenya una nòmina de 600 euros. Si arriba a 700 és perquè durant tot el mes potser només ha tingut un dia de descans. I això a mi no m’ho poden fer. És aquí quan m’adono que l’educació és fonamental.