L’augment de la utilització dels serveis d’urgències hospitalaris, típic de l’època hivernal, a més de ser il·lustratiu d’una ineficiència greu del sistema, se sol atribuir a la falta de capacitat resolutiva i de contenció de la demanda de l’atenció primària. El sistema i els pacients que l’utilitzen segueixen patint els efectes de les retallades iniciats durant la crisi econòmica, retallades que han afectat de manera especialment intensa a l’atenció primària. Però el problema de la saturació de les urgències hospitalàries és molt anterior a la crisi. S’oblida, doncs, que des de l’expansió hospitalària dels anys 60 s’ha anat generant, tant des de l’àmbit polític com professional i pels mateixos mitjans de comunicació social, una cultura d’utilització del sistema per la ciutadania que posa l’accent en la bondat científica i operativa de l’hospital i de la tecnologia per abordar TOTS els problemes, incloent-hi els més lleus i fins i tot els susceptibles d’autocura. Una cultura hegemònica a la majoria de països desenvolupats que, inevitablement, genera una sobreutilització hospitalària, incloent-hi els serveis d’urgències.
Uns serveis d’urgències, el desenvolupament i la distribució dels quals s’ha ampliat substancialment amb la intenció d’intentar resoldre el problema al més aviat possible, però amb el resultat d’incrementar la demanda inadequada, una situació que perpetua el bucle “a més oferta més demanda”. Convindria doncs una anàlisi i una valoració rigorosa que probablement conduiria a establir barreres i penalitzacions a la utilització inadequada o quan menys a no facilitar-la ni fomentar-la.
És cert que l’accessibilitat a les consultes d’Atenció Primària (i Comunitària) ha empitjorat, i que no és raonable, ni admissible, haver d’esperar dies o fins i tot setmanes per ser atès. Però aquesta deficiència no és deguda exclusivament a les retallades que, malgrat la seva influència, no en són els únics determinants, com demostra el fet que la pressió assistencial sobre els serveis d’urgència hospitalaris no ha deixat de créixer des de fa molts anys amb independència del context més o menys favorable del finançament i disponibilitat de recursos del conjunt de sistema i de l’atenció primària i comunitària en particular.
En efecte, els criteris clínics predominants en l’àmbit de l’assistència sanitària tenen un pes notori al respecte com il·lustra la següent anècdota personal d’un dels signants. Derivat a un servei de rehabilitació per pal·liar els efectes d’una malaltia osteo articular adequadament diagnosticada, la primera prescripció va ser un TAC, tot i que el prescriptor era conscient que el resultat no afectaria la seva decisió. L’indicava per saber com estava el pacient en aquell moment. Tot i que l’exposició a la radicació fóra desproporcionada i, sobretot, s’allargués la llista d’espera dels pacients que alguns d’ells sens dubte sí que es podrien beneficiar del TAC.
Segur que els lectors coneixen anècdotes similars que il·lustren unes maneres d’utilització dels serveis sanitaris comuns–de tots–que comporten solapaments, repeticions innecessàries i interferències que afecten l’eficiència i l’equitat de la nostra sanitat. Així doncs convindria promoure una deliberació pública de professionals, usuaris i ciutadania sobre com millorar la utilització dels serveis de la sanitat pública per prevenir ineficiències i inequitats que posen en perill la viabilitat del sistema.
Sembla que, després de dos anys de pròrroga, finalment s’aprovarà el pressupost de la Generalitat per al 2020 amb l’assignació de més de 900 milions d’euros addicionals al Departament de Salut. Aparentment una bona notícia que ho podria ser realment– bona– si aquests recursos es destinen a la renovació estratègica del sistema en lloc d’optar per una inèrcia continuista que amb el propòsit de tapar els pegats de sempre podria empitjorar encara més la situació.
Esperem que els responsables polítics prenguin consciència de la importància que té per a la sostenibilitat i efectivitat de sistema sanitari en termes de millora de l’atenció de salut individual i col·lectiva la promoció d’una utilització més adequada que l’actual dels seus serveis per la ciutadania i que es destinin més recursos a generar una nova cultura en què es combati l’aforisme de “més és millor”, ja que, com s’està demostrant cada dia amb més claredat, no solament no és millor sinó que, en moltes ocasions la utilització inadequada del sistema i el consumisme sanitari generen riscos i efectes negatius directes sobre la salut.
