Entrevista

Miquel Vilardell: “El que ens salva és la qualitat i entrega del personal sanitari”

Miquel Vilardell, metge i catedràtic de Medicina Interna de la Universitat Autònoma de Barcelona, va presidir el Col·legi de Metges de Barcelona entre 2010 i 2014, període convuls a causa de les retallades que va patir el sistema de salut públic català. Ell va ser-ne molt crític i ara, en plena pandèmia pel coronavirus, ens parla sobre com ha afectat la manca d’inversió en la sanitat pública a la gestió de la Covid-19. Vilardell reivindica que cal protegir el sistema públic de salut amb més recursos i assegurar la protecció del personal sanitari.

La crisi de la Covid-19 suposa un gran repte pel sistema sanitari. El nombre d’infectats i d’hospitalitzats està creixent constantment. El sistema sanitari públic espanyol i català està prou preparat per afrontar una pandèmia com aquesta?

El sistema sanitari nostre és un sistema que té unes qualitats molt rellevants. Aquestes són, fonamentalment, que hi ha equitat en el sistema i que hi ha la generalització i universalitat en l’assistència, que per mi són dos elements importantíssims. Ara bé, quina és la principal debilitat? Que s’inverteixen pocs recursos econòmics en aquest sistema públic de salut. Científicament, en l’àmbit mèdic es produeixen molt ràpidament avenços científics i tecnològics, però, si no invertim, no només no s’avança sinó que ens quedem enrere.

Com han afectat les retallades dels darrers anys a la crisi de la Covid-19?

Les retallades han afectat molt a tot el sistema sanitari. Quan no es posen els diners mínims i necessaris perquè el sistema de salut no només es mantingui, sinó que es vagi posant al dia amb els avenços que van apareixent, aleshores evidentment tenim problemes. Aquests recursos han faltat. La falta d’inversió pública és el principal problema. Durant els últims quinze anys no s’han invertit els recursos necessaris en el sistema de salut públic i això ha fet que moltes de les estructures i dels equipaments sanitaris hagin envellit.

I què és el que ens ha salvat? El nostre personal sanitari, que és d’una qualitat extraordinària. Tenim uns professionals absolutament entregats i que hi posen molta passió en el que fan. Els professionals són molt competents i això ens ha salvat moltes vegades, tant en el camp de la recerca com de l’assistència. Per tant, el nostre sistema de salut públic és bo, sobretot per les característiques d’equitat i universalitat, però falten diners per millorar les estructures i tenir-ho tot preparat pel que pugui venir. A causa de la manca de recursos tenim menys estructures sanitàries que altres països, com per exemple Alemanya

Hi ha hagut una manca de previsió i excés de confiança en la gestió per fer front a la Covid-19?

Quan una cosa és tan desconeguda, com el coronavirus, quan no coneixem pràcticament res d’aquest virus i tenim poques evidències de les conseqüències que realment pot provocar, no podem preveure tot el que pot passar. Crec que ningú no es pensava que això tindria la magnitud que està tenint ara, malgrat l’experiència d’Itàlia i la Xina. Pensàvem que aquí teníem un sistema suficientment preparat i que podríem parar-ho abans, però no s’ha pogut frenar. Potser, si ara retrocedíssim al passat, s’hauria d’haver ordenat que es tanquessin aeroports i fronteres, però dir això una vegada ha vingut ja la davallada és molt senzill. Preveure-ho no era gens de fàcil. Aquest coronavirus és un gran desconegut que ens ha agafat a tots desprevinguts.

Quines són les mesures més importants que s’han d’aplicar per afrontar la pandèmia?

En primer lloc, el confinament de la població és fonamental. Que es faci veritablement efectiu i que la gent es quedi a casa. Un confinament total resulta cabdal per evitar la propagació de la malaltia. Si no es fa això aquests dies, els hospitals se’ns ompliran de tal manera que l’atenció que donarem sortirà molt perjudicada i se’ns morirà més gent dels que podrien morir. Hem de ser conscients d’això, hem de quedar-nos confinats totalment. Això no vol dir que desaparegui el coronavirus, però amb el confinament total es reduiran els contagis i tindrem menys pressió assistencial i, per tant, més mitjans hospitalaris. Hem de poder atendre correctament la gent que està més greu, que ha entrat en insuficiència respiratòria i que necessita ajuda per a respirar o que ha tingut un col·lapse multiorgànic.

Per altra banda, és fonamental que el personal sanitari vagi ben protegit, els sistemes de protecció s’han de proporcionar immediatament a tots els treballadors de la sanitat. Això és absolutament fonamental. També cal generalitzar els tests. Fer tests i diagnòstics a tota la gent que està en contacte amb malalts. El personal sanitari ha de saber quina població és portadora del coronavirus.

La recerca també és fonamental en aquest moment. Ara per ara, el que sabem segur és que l’edat i les patologies prèvies són un factor de risc, però segur que hi ha altres factors genètics i ambientals que predisposen a una evolució determinada de la malaltia. De moment no tenim una evidència de cura científica que sigui eficaç. Per això és important investigar. I la investigació vindrà donada, malauradament, per la casuística. Només així podrem treure conclusions. Actualment s’han obert moltes línies de recerca i s’està investigant amb gran esforç i a molts llocs per trobar la vacuna que curi la malaltia, perquè només així solucionarem aquesta crisi sanitària.

Al marge del sistema públic, creu que la sanitat privada està fent també l’esforç que es requereix?

La sanitat privada s’ha implicat totalment. Ha posat els hospitals a la disposició del sistema públic de salut per tractar pacients de la Covid-19. Qui digui que el sector privat no ha apostat prou per ajudar a curar als infectats de coronavirus no coneix bé la situació actual. Jo crec que aquesta crisi ha servit també per unir forces entre el sector sanitari públic i el sector sanitari privat. Crec que són dos sistemes complementaris i que, en situacions com l’actual, han d’anar els dos de la mà, a la una, amb aquesta complementarietat. Ara s’està demostrant que això és el que passa.

Els professionals hi posen molta vocació i passió, però, evidentment són humans. Lluiten per salvar vides, però la pressió contant també els afecta psicològicament

El personal sanitari està sotmès a molta pressió assistencial. Què s’hauria de fer per millorar les condicions amb les quals treballa tot aquest personal en els hospitals i en els CAPs?

En aquest moment la situació és molt difícil. Els professionals hi posen molta vocació i passió, però, evidentment són humans. Lluiten per salvar vides, però la pressió contant també els afecta psicològicament. Per això crec que és important introduir eines de suport psicològic, que molts professionals sanitaris necessitaran en algun moment. El Col·legi de Metges, per exemple, té un programa d’atenció psicològica que està fent una bona tasca, i s’hi han acollit moltíssims sanitaris.

Com afronta el personal mèdic els dilemes ètics de tenir uns recursos escassos, per exemple respiradors, i un nombre elevat de pacients? Si es col·lapsa el sistema sanitari, en funció de quins criteris es decideix a qui es tracta i a qui no?

Els hospitals, a través de les seves comissions deontològiques, han elaborat uns criteris i protocols molt acurats per fer front a aquestes situacions. Això que es diu que a partir dels 65 anys ja no s’intuba a la gent és completament fals. L’edat no és l’únic criteri que es té en compte, sinó que es fa tota una valoració de la persona a partir de les escales de valoració de criteris de fragilitat. Es té en compte, per exemple, en quin estat general es trobava el pacient abans de la malaltia, el grau de dependència que té en la seva cura personal, si està a prop el seu final de vida, si té una alteració cognitiva…és a dir, es tenen en compte un gran conjunt de factors. Tots els hospitals tenen comissions ètiques que fan les seves valoracions. El problema en el qual ens hem de centrar és que hem de poder disposar dels recursos necessaris per tractar a tots els pacients.

Creu que la sanitat pública sortirà més reforçada o més precaritzada d’aquesta crisi?

Jo crec que la sanitat pública n’ha de sortir reforçada. El personal de la sanitat pública és extraordinari. I el sistema en si és molt bo, per les característiques d’equitat i universalitat que deia. El que sortirà de tota aquesta crisi jo crec que és que hem de destinar recursos a la sanitat, a la dependència i a les prestacions socials, a les coses que realment són importants. Això espero que els que ens governin en un futur ho tinguin molt present. El sistema sanitari s’ha d’enfortir i actualitzar periòdicament per estar preparats pel que pugui venir.

D’altra banda, crec que la població ja tenia clar que el personal de la sanitat pública és excel·lent, però la crisi del coronavirus ha posat de manifest que els polítics han de cuidar molt més al personal sanitari. La situació ha posat en relleu la importància d’invertir en la sanitat pública. També crec que hi haurà algunes especialitats que sortiran reforçades amb aquesta crisi. Aquelles a les quals a vegades se’ls dóna poca importància: els metges de família, els metges geriàtrics o els especialistes de medicina interna i intensiva. Són especialitats fonamentals, però, com que són molt generalistes, a vegades no són prou apreciades. Per exemple, els metges de família que atenen en els Centres d’Atenció Primària tenen la responsabilitat de fer el diagnòstic precoç, donen un suport directe als malalts, ja que l’atenció primària és la porta d’entrada al sistema i, a més, fan les visites i emergències domiciliàries. No donen grans èxits mediàtics, però en moments com aquest és quan es posa de manifest que són especialitats imprescindibles.

El que sortirà de tota aquesta crisi jo crec que és que hem de destinar recursos a la sanitat, a la dependència i a les prestacions socials, a les coses que realment són importants.

Respecte a la formació del personal sanitari. Creu que una situació com aquesta despertarà més vocacions? Hi haurà més joves que voldran estudiar medicina o infermeria?

Ja n’hi ha molts d’estudiants, però el que hem de valorar és la necessitat de professionals i, si realment ens en falten, cal planificar bé les entrades a les facultats de medicina i ciències de la salut. Perquè de vocacions n’hi ha moltes. Hi ha molta gent a la qual no li falta vocació, però no té la qualificació de 13 que fa falta per entrar. Crec que el que s’ha de fer és una acurada planificació del nombre de metges que es necessiten en aquest país, de cada especialitat. El més important és establir i planificar adequadament les necessitats, pensant també en el futur. El que no podem fer tampoc és obrir l’aixeta d’entrada a les facultats de Medicina i després tancar-la amb el MIR.

Quins aprenentatges podem extreure d’aquesta crisi?

El primer és que s’ha de protegir aquest sistema públic de salut amb més recursos. Cal protegir les necessitats de personal sanitari d’aquest país de cara el futur i valorar les especialitats que són imprescindibles en un moment com aquest. Una altra ensenyança important és que la medicina preventiva i la salut pública segueixen sent vitals per poder planificar i sostenir el nostre sistema de salut i que la investigació, la recerca en l’àmbit biomèdic, s’ha de promoure i finançar correctament. La solució final la donaran els investigadors en poder trobar una vacuna que ens alliberi del risc que suposa el coronavirus.