Una ordre ministerial s’ha ampliat a residents de qualsevol any i de qualsevol especialitat la llista de professionals que poden ser cridats a treballar a la gestió sanitària de la crisi del coronavirus. A Espanya hi ha, segons estadístiques del Ministerio de Sanidad, 146.678 professionals de la medicina. D’ells, 25.577 són residents. El Centre d’Estudis del Sindicat Mèdic de Granada informa que el seu salari, el 2018, partia des dels 1.020 euros nets que reben els R1 (de primer any), sense guàrdies, als 1.311 que cobren els de cinquè (R5). Per això solen assumir entre sis o set guàrdies. Gràcies a elles guanyen entre 1.703 i 2.290 euros: “Ets gairebé literalment la meitat del temps a l’hospital”, afirma un R3 que treballa en un hospital madrileny.
Després de la vaga que van protagonitzar a l’Hospital 12 de Octubre , a Madrid, la ràtio de metges adjunts i professionals en formació especialitzada que s’ocupa de les urgències del centre va passar a ser de 2-22 a 4-22: quatre metges i 22 residents. Segons fonts de l’hospital, hi haurà un cinquè metge en breu. “Nosaltres som els primers que sabem que ara mateix no és moment per protestar. Però et crema. Això no ve d’ara, ve de molts anys. I l’única cosa que pots fer, més per vocació que per una altra cosa, és tirar endavant”, lamenta un altre resident.
Com tots els professionals sanitaris en aquesta crisi, s’estan deixant la pell. Els que no tenen una participació més directa s’estan organitzant amb els seus companys. “Estem en disposició total. Si falta algú cal anar. Els torns s’estan reorganitzant, intentant que no siguin tan infernals com ho són habitualment. Tot d’una, hem recordat que les guàrdies 24 hores són bastant inhumanes”, comenta, irònic un R4. Han aparegut, fins i tot, iniciatives d’investigadors MIR que, confinats obligatòriament per la quarantena, tracten d’ajudar des de casa en l’avanç de la investigació de la cura.
Són, però, conscients de la seva situació. “En totes les piràmides hi ha una baula més baixa. I a l’hospital som els residents, això t’ho puc assegurar. És una llei no escrita”, reflexiona un d’ells. “Som l’últim graó en la jerarquia mèdica”, comparteix un R2 dedicat per complet a l’UCI [els residents consultats per aquest reportatge prefereixen que no es publiquin els seus noms per protegir la seva intimitat]. Tots coincideixen en el desequilibri que existeix entre l’enorme responsabilitat que assumeixen i el reconeixement professional i salarial que reben: “El sistema està muntat perquè se sostingui sobre els residents. Al cap i a la fi són més barats”, lamenta un d’ells. La crisi del coronavirus ha aprofundit la bretxa, però no ha modificat substancialment la situació que el precedia.
“Normalment un R3 a l’hospital té una supervisió relativa: si preguntes, et supervisen; però si no, fas, fas, fas. Canviar… tampoc ha canviat molt. Però en una zona per a 8 pacients màxim et trobes 14. Són sis pacients extra que has de controlar, en un espai en el qual solia haver-hi un adjunt i tu estaves de suport. Ara, de sobte, la portes tu sol, tot el dia. Són més pacients, potencialment greus, per menys metges, per a metges amb menor titulació”, descriu una metgessa R3. On abans hi havia un adjunt i dues R1 ara hi ha un R3 i un R1. Altres residents, però, sostenen que treballen cada dia amb pacients crítics en equips amb un repartiment gairebé equitatiu entre facultatius i residents.
Les seves tasques, no obstant, han estat multiplicades per la COVID-19. “Fas tasques que tampoc són normals, com revisar bombones d’oxigen. Tu normalment no t’enfrontes al fet que una bombona d’oxigen es pugui estar esgotant”, narra una metgessa. També s’han disparat la tensió i l’angoixa. “Arribes a la guàrdia i et trobes a persones que porten 50 hores esperant un llit d’ingrés; o en una àrea que normalment té 30 pacients, hi ha 50”, continua. Aquesta R3 tem normalitzar “que un pacient tarda tres dies a ingressar”. “Això sí que mina bastant la moral. Veus ancians sols, sense cap tipus de companyia perquè no poden passar familiars. Intentes ajudar-los. La teva major tasca, de vegades, és agafar el mòbil del senyor, encendre, que et digui el pin i endollar perquè pugui parlar amb algú”.
“És molt dur emocionalment. Tu saps que en altres circumstàncies aquest pacient hauria sortit, perquè hi hauria una UCI, un respirador …”, explica, cru altre metge. “N’hi ha que estem més sencers i n’hi ha que no. Som igual de sensibles que qualsevol altra persona. Hi ha qui arriba a casa i es posa a plorar. Mai vam pensar que això anava a passar aquí». Alguns creuen que tindrà conseqüències: “Més d’un penjarà el fonendoscopi”.
La realitat és que el personal mèdic se sent poc valorat. I per això se’n va. “L’any passat es van sol·licitar al Col·legi de Metges 4.100 certificats d’idoneïtat per sortir de país. És la dada històrica rècord dels últims anys”, explica Sheila Just, portaveu de l’Associació de Metges i Titulats Superiors (Amyts). “El 2011 eren 1.000. Els països europeus ens ofereixen grans garanties als metges, tant contractuals com salarials -continua la portaveu d’Amyts-. Tenim molt bona premsa, molt bona fama, tenim un sistema exemplar i els metges que es formen a Espanya són catalogats com dels millors del món. Hauran de veure com s’està tractant als metges a Espanya. Es convoquen oposicions amb molt poca freqüència, no s’estabilitza en l’ocupació i la carrera professional es restringeix”.
Els MIR d’últim any: adjunts oficiosos amb salari de resident
L’ampliació de l’ordre ministerial esmenta, en el seu apartat quart, una circumstància que s’està produint en molts hospitals: els residents d’últim any estan actuant com a metges adjunts. En circumstàncies normals estarien a menys de dos mesos de ser-ho oficialment. No obstant això, la situació està generant una bretxa paradoxal: els professionals que estan exercint com a adjunts són els que allargaran més el seu període de residència. Atesa aquesta circumstància, el ministeri ha instat les comunitats a ajustar els salaris que perceben a les funcions que efectivament realitzen. És a dir: qui estigui assumint les funcions d’un metge adjunt ha de cobrar com a tal. Algunes comunitats autònomes, com Galícia, Castella i Lleó o Castella-la Manxa, ja havien anunciat prèviament la seva intenció de fer-ho.
La portaveu d’Amyts aplaudeix la iniciativa. Creu que és una forma de reconèixer la realitat i premiar el seu esforç. “Ningú a la cursa ens prepara per assumir una crisi d’aquest calibre. En Ifema, per exemple, els R4 i els R5 estan sent supervisors, fins i tot, en situacions en què hi ha metges adjunts. Intercanvien informació com a especialistes. Molts d’ells estan treballant sense descans”, conclou.
Un dels residents consultats comparteix la seva visió. “S’està aprofitant que els R4 o R5 som persones molt formades, que mal que bé podem tirar endavant el treball d’un adjunt. Ja hem passat per molta experiència i sabem treure les castanyes de foc. L’experiència és gairebé tot en medicina”, resumeix. Considera, però, que el ministeri no està valorant aquest bagatge: “No tenim cap garantia que quan acabi aquest període ens vagin a contractar automàticament”.
La infermeria: l’eterna oblidada
La ràtio de professionals d’infermeria en període de formació especialitzada, segons dades de Sanitat, és molt menor. De les 182.000 que integren el sector tan sols 2.000 són residents. Això no justifica, però, algunes contradiccions. Per exemple: que el salari de les treballadores que s’inclouen en el decret de BOE (les integrades en les especialitats d’Infermeria del Treball, Infermeria Familiar i Comunitària, Infermeria Geriàtrica i Infermeria Pediàtrica) suposi, pràcticament, la meitat del de les seves companyes generalistes. El Col·legi d’Infermeria ha denunciat aquesta situació i demana que es contracti directament a les R2 sense prolongar la seva residència.
Mònica, R2, el qualifica com “una putada”. Els salaris de les AIR no arriben als 1.000 euros: la mitjana nacional és de “969,27”. Els seus guàrdies, a més, també, són pitjor pagades. “Jo arribo als 1.300 mensuals perquè faig guàrdies. Qualsevol altra infermera guanya 1.500 euros de base més els complements. Se suposa que cobrem menys perquè estem en formació. Jo estic treballant igual que qualsevol altra companya. Exactament igual que la del costat”. Si les comunitats compleixen amb l’ordre del ministeri, aquest desequilibri s’hauria de veure compensat, almenys, durant l’estat d’alarma.
Les infermeres, a diferència dels metges, no necessiten passar per un examen d’AIR per exercir una especialitat. Lucia, IIR R1 d’Astúries, el critica. “No té res a veure les cures d’un nadó, amb els d’un malalt de cirurgia, amb algú de psiquiatria per exemple. Es demana que infermeria valgui per a tot i no és així perquè és humanament impossible, necessites moltíssims anys per dominar qualsevol tipus de pacient”.
“Tu fas 4 de carrera i pots acabar en absolutament qualsevol lloc: a urgències, en una UCI, en una planta de geriatria, en nounats, en diàlisi…”, confirma Mònica. “Hi ha serveis que necessiten formació especialitzada. Les UCI, quiròfan, família comunitària (atenció primària)… No és que vulguem que sigui tot obligatori, però hi ha una part que pot ser generalista i una altra que no pot ser-ho”. Aquesta infermera se sent valorada per “la població” però no “per les institucions”. “Per a elles sóc un numeret, que els encaixa. La meva especialitat (família comunitària) no té un reconeixement oficial per la Comunitat de Madrid, ni borsa específica de treball. Tampoc en moltes altres”. Diu que això es deu al fet que la infermeria “sempre ha estat com la germana petita de la medicina, principalment per dones. Les coses que fem nosaltres es reconeixen menys”. I conclou gràficament: “De vegades trec el cap per la finestra i penso: si aquesta gent sabés el que està aplaudint…”.
