El model i l’organització de la Sanitat pública a Catalunya (la nomenada col·laboració públic-privat) és un desgavell d’entitats jurídicament i funcionalment variable i dispersa, no integrada com a Sistema. Posem com a exemple els hospitals de la ciutat de Barcelona (que és el que jo conec de mes a prop) però que podríem extrapolar als 62 hospitals concertats de Catalunya i ja no diguem de sociosanitaris i altres sectors.
A Barcelona ciutat, han participat de l’atenció a pacients de la COVID-19 fins a 19 hospitals d’aguts (amb malalts ingressats a planta i molt d’ells en UCI) d’aquests, només 8 hospitals estan concertats amb el Sistema Públic (Servei Català de la Salut) d’aquests concertats, només un hospital és de propietat i gestió de l’ICS, tres són consorcis públics, dos fundacions, una ordre religiosa i un privat amb lucre. Els altres 11 hospitals són empreses privades de negoci, moltes d’elles multinacionals.
Molt d’aquests hospitals privats, no sabem per a quins acords ni condicions prèvies amb el CatSalut, han participat en el tractament de pacients amb Covid-19. Pot ser que alguns d’aquests pacients fossin traslladats des d’hospitals públics saturats (malgrat que els nomenats pavellons Salut, muntats en temps rècord en els moments d’angoixa i de col·lapse, han estat durant tota la pandèmia pràcticament buits. Vall d’Hebron per exemple de 132 llits ha tingut plens com a màxim 20 llits). Altres pacients, els rics, potser han anat directament al “seu” hospital privat de sempre, amb els “seus” metges privats, altres potser els ha ingressat la seva mútua (o les Mútues s’han desentès de l’atenció?)
Ara, el Govern de la Generalitat, tampoc sabem com ha calculat (segurament després del “tu no et preocupis, ja ho trobarem” en el que estan acostumats amb aquestes empreses) anuncia que pagarà a aquest hospitals fins a 43.000 euros per pacient a la UCI i menys per ingressat. De fet els indicadors de costos d’aquests processos d’ingrés a UCI i el que volen pagar altres autonomies i els preus que fixa la mateixa patronal privada, és un preu de cost molt inferior a aquest. Es calcula pagar per estada mitjana uns 20 dies (tres setmanes) entre 900 i 1.100 euros per dia són com a màxim 22.000 per pacient de UCI. Si la resta, de 21.000 e./pacient anés a pagar les mancances de sous dels seus treballadors i les sobrecàrregues de treball d’aquests dies, potser ho podríem donar per bo, però ens temem que els propietaris voldran augmentar els seus beneficis.
Tot el que paguem per sobre del cost als privats de lucre no ho podrem invertir en les necessitats evidents i retallades del sector públic, sense repartiment de sous alts dels directius ni beneficis de corrupció. En definitiva, ara serà el moment de tornar a plantejar el nou model de Sistema Públic de Salut clar, equitatiu, universal i de qualitat, aportant només a ell els nous recursos de la “reconstrucció” i prioritzant molt bé on els posem per la Salut i no només per la malaltia ja instaurada.
