Fa més de mig any que el coronavirus va arribar a les nostres vides per copsar-ho tot. Fa mesos que no es parla de res més i la rutina està dibuixada amb la mateixa línia que la de la corva de contagis i morts. Mai la població general havia sabut tant d’epidemiologia i de mesures higièniques. I si aquest sotrac ha estat tal per a cualsevol ciutadà, més ho ha estat per als professionals sanitaris que, arreu del món, han hagut de batallar -i batallen- cada dia al peu del canó contra el virus.
A xarxes socials són moltes les publicacions de metges, infermeres, auxiliars, treballadors socials, etc. que mostren els seus rostres marcats, després d’hores acumulades de feina, amb les senyals de les ulleres i les mascaretes i el pes de la responsabilitat i el cansanci. I també són molts els que han mort. A l’Estat espanyol han estat 63 professionals sanitaris els que han perdut la vida durant aquests mesos, arran de la Covid-19. Així, ens situem en el tercer lloc del pòdium europeu, només superats per Itàlia, amb 198 morts, i el Regne Unit, amb 540.
Així ho destaca l’informe recent d’Amnistia Internacional, Exposats, silenciats, atacats, que relata les errades a l’hora de protegir els treballadors sanitaris durant la pandèmia. “Els governs han de retre comptes per les morts del personal sanitari i treballadors essencials als qui no han protegit del coronavirus”, han destacat des de l’entitat, que també lamenta que la xifra de 3.000 treballadors sanitaris morts, “probablement sigui molt inferior a la real”.
La llista l’encapçalen els Estats Units, amb 507 professionals morts; Rússia, amb 545 i el Regne Unit, amb 540. Espanya estaria al desè lloc
I és que, com succeeix en el recompte de víctimes general, no existeix cap índex global que reculli les dades de la mortalitat del virus i, per tant, el rastreig és difícil. A més, les dades proporcionades per alguns per les associacions d’alguns països, com Egipte o Rússia, han estat qüestionades pels governs. Tot i l’opacitat, Amnistia ha analitzat les dades disponibles sobre professionals sanitaris morts de 79 països. La llista l’encapçalen els Estats Units, amb 507; Rússia, amb 545 i el Regne Unit, amb 540. Espanya estaria al desè lloc.
Aquesta investigació, que té un abast global, busca ser un toc d’atenció als governs dels països en els quals la pandèmia encara no ha arribat al seu màxim exponent, “per tal que no repeteixin els errors de governs que no han protegit els drets dels seus treballadors, amb conseqüències desastroses”, alerta Sanhita Ambast, investigadora i assessora sobre drets econòmics, socials i culturals d’Aministia Internacional.
Els EPIs, en el punt de mira
“Trampejar”. Aquesta és la clau segons la qual Esther Moral, infermera a l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) Apenins Montigalà de Badalona, s’ha aconseguit no posar -tant- en risc els professionals davant la manca d’Equips de Protecció Individual (EPI). Aquesta infermera relatava, en una entrevista recent en aquest diari, el “neguit” de no saber mai si el proveïdor tindria llest el material. Tot i que mai no es van quedar sense Equips de Protecció, “vam haver de valorar molt per a què fèiem servir cada material”. Així mateix, les donacions de particulars i voluntaris, segons Moral, “ens han salvat en algun moment en què anavem justos”.
El cas català i espanyol no són pas aïllats. Segons Amnistia, del total de 79 països analitzats, a 63 s’han denunciat “greu escassetat d’EPI”. Entre aquests, l’entitat destaca territoris on encara no s’ha viscut el pitjor de la pandèmia, com l’Índia, Brasil i diversos països d’Àfrica. La situació ha arribat a casos tan extrems que en algunes zones, els professionals han hagut de proveir-se ells mateixos. “Dediquem prop del 12% del salari mensual a comprar de la nostra butxaca els EPIs”, relata un metge de Ciutat de Mèxic.
A Mèxic els professionals sanitaris arriben a destinar de la seva butxaca un 12% del salari a la compra d’EPIs
A més, en un context de pandèmia global, cal destacar també les restriccions comercials que impedien comprar materials provinents de diverses zones del món. Al juny, 52 països i dos blocs comercials (la Unió Europea i la Unió Econòmica Euroasiàtica) havien implantat mesures per prohibir o restringir l’exportació d’equips o components. “Aquestes restriccions van agreujar l’escasetat en els països que depenen de les importacions”, assenyala Ambast.
En aquests moments, tal com relata Moral, la solidaritat va ser una de les vies d’alleujament del sistema sanitari. Un exemple el va posar la SEAT a Martorell on, a iniciativa dels treballadors, es van començar a produir mascaretes desinfectables per a professionals d’UCI, de la mà de l’assessorament d’experts de l’Hospital Clínic. En fabricaven entre 30 i 40 unitats diàries.
Represàlies i amenaces
“Resulta alarmant que s’hagin documentat casos en què professionals de la salut han denunciat problemes de seguretat en el context de la resposta a la Covid-19”, denuncia Amnistia. I és que l’entitat ha reportat represàlies que van des de l’arrest i la detenció, fins a amenaces i acomiadaments arran de la denúncia de les condicions en les quals els professionals havien de treballar. “És especialment preocupant veure com alguns governs castiguen els qui expressen la seva preocupació: els professionals sanitaris de primera línia són els primers a saber si la política del govern funciona i les autoritats que els silencien no poden afirmar que donen prioritat a la sanitat pública”, denuncia Amnistia.
S’han documentat vagues i protestes a 31 dels 79 països, en molts dels quals es va respondre amb represàlies per part del govern. Un exemple n’és Egipte, on es van donar nou detencions “arbitràries” entre març i juny per “difusió de notícies falses” i “terrorisme”. Molts metges i metgesses egipcis reben amenaces i són sotmesos a interrogatoris de l’Agència de Seguretat Nacional. “Molts prefereixen pagar de la seva butxaca els EPIs per evitar aquest estira-i-arronsa. Les autoritats estan obligant al personal sanitari a triar entre la mort i la presó”, va explicar un metge egipci a Amnistia.
Les autoritats estan obligant al personal sanitari a triar entre la mort i la presó
Seguint amb la llista, als Estats Units, Tainika Somerville, una assistent d’infermeria, va ser acomiadada després de publicar un vídeo a Facebook en què reclamava més EPI. A Rússia, Yulia Volkova i Tatyana Reva poden ser represaliades amb multes de 1.500 euros i acomiadades per la difusió de “not´ñicies falses”, en queixar-se de la manca de proteccions. A Mèxic, es va llançar clor a una infermera que anava pel carrer i a Filipines es va llençar lleixiu a la cara d’un treballador d’un hospital. Al Pakistan s’han destrossat hospitals, s’han agredit professionals i, fins i tot, un membre de la Força Antiterrorista va disparar un metge.
“Aquests incidents indiquen l’existència d’un clima de desinformació i estigma, i subratllen la importància que els governs facilitin informació precisa i accessible sobre la propagació de la Covid-19”, alerten des d’Aministia.
A tota aquesta presió s’hi suma també la salarial, que no per menys violenta és més acceptable. Amnistia ha arribat a documentar casos de professionals als quals ni tan sols se’ls remunera la feina, com per exemple a Sudan del Sud, on porten sense cobrar des del febrer, sense accés a prestacions ni cobertura mèdica. Aquest és un dels països dels quals no es disposen dades de la mortalitat per Covid entre el professional sanitari.
Per qüestions com aquestes, Amnistia Internacional demana que els estats considerin la Covid-19 com una malaltia professional, per tal de tenir accés a compensacions i ajudes. Igualment, també demana una compensació adequada pels professionals que hagin lluitat contra la Covid. A Catalunya, la Generalitat va aprovar una compensació econòmica que les plataformes van titllar de “ridícula i classista”. La malconeguda com a ‘pagueta Vergés’ va aixecar butllofes per establir diferenciacions salarials importants entre metges i auxiliars, que “no reconeix l’esforç continuat dels professionals”. Així, en el cas concret d’Espanya, amb 52.000 professionals contagiats i 63 morts, Amnistia prepara una campanya per exigir la protecció dels sanitaris i la dotació de més recursos a la sanitat pública.
