En realitat, no hem de parlar de virus del refredat, ja que molts virus són capaços de produir aquesta malaltia, amb característiques inespecífiques (no hi ha cap símptoma que sigui característic) i autolimitada (la malaltia es cura per si sola, fins i tot sense tractament). De fet, hi ha diverses famílies de virus que el produeixen: els rinovirus, que són els més freqüents, els adenovirus, els enterovirus, els virus respiratoris sincitiales i parainfluenza, i els coronavirus.
Sí, sí, també alguns coronavirus. Aproximadament el 15-20% de tots els refredats estan causats pels coronavirus HCoV-OC43, -HKU1, -NL63 i -229E, pertanyents a la mateixa família que la SARS-CoV-2. Fins i tot tenen, en algunes parts de la seva estructura, una alta homologia amb aquest últim.
La resposta immunitària que desenvolupem quan ens envaeix un virus no és només d’anticossos, encara que siguin els que fem servir gairebé sempre per avaluar la resposta d’una persona. Hi participen també elements de la resposta inespecífica, així com els limfòcits T, responsables de la immunitat específica cel·lular. En realitat, aquests últims són els que tenen un paper més important en la destrucció dels virus, però la seva anàlisi és molt més complex que la simple detecció d’anticossos. Això explica per què l’estudi del paper de la resposta específica cel·lular enfront de la SARS-CoV-2 ha estat una mica més lenta i complexa.
L’empremta immune que hem superat la COVID-19
Quan es munta una resposta davant d’un patogen i aquest s’elimina amb èxit, els elements responsables de la seva eliminació desapareixen progressivament. Per exemple, els anticossos produïts per persones que han passat la COVID-19 tendeixen a desaparèixer ràpidament, de manera que persisteixen dubtes sobre la durada de la immunitat de les persones que han superat la malaltia. Això sí, sempre es generen cèl·lules memòria, tant de limfòcits B (productors d’anticossos) com T (responsables de la immunitat cel·lular). Les dues retenen la informació sobre com respondre davant d’aquest patogen, de manera que si tornem a entrar en contacte amb ell, la nova resposta serà molt més potent, ràpida i efectiva. Per això ens vacunem, per generar aquestes cèl·lules memòria.
El SARS-CoV-2 no deixa de donar-nos sorpreses. Quan es va començar a estudiar la resposta cel·lular dels pacients amb COVID-19 davant de la mateixa, els investigadors van trobar inesperadament que un 40% d’individus nord-americans que no havien tingut contacte amb el virus demostraven tenir immunitat preexistent davant seu. Altres estudis realitzats a Holanda, Alemanya o Singapur també van detectar que entre el 20 i el 50% d’individus no exposats a la SARS-CoV-2 tenien reactivitat enfront de la mateixa.
Un detall interessant és que era especialment significativa la resposta promoguda per les cèl·lules T de tipus col·laborador. La missió d’aquestes cèl·lules és ajudar la resta dels components de sistema immunitari a dur a terme les seves funcions, el que inclou tant la producció d’anticossos com les respostes antivirals cel·lulars.
Reactivitat creuada
Llavors, quin és l’origen d’aquesta immunitat preexistent i què significa? L’explicació més plausible, encara que no l’única, és que aquesta reactivitat podria ser el resultat de l’activació de cèl·lules memòria que es van generar fa anys, a l’acabar una resposta davant algun dels coronavirus causants del refredat comú. Si això és així, podríem especular que els individus asimptomàtics o amb una presentació lleu de la malaltia serien aquells que van tenir una exposició prèvia als coronavirus del refredat (no als altres virus responsables de la mateixa, òbviament) i conserven una bona dotació de cèl·lules memòria.
Com les infeccions respiratòries són molt freqüents en la infància, aquestes cèl·lules estarien encara recents i molt actives en nens i individus joves. Per tant, el contacte amb la SARS-CoV-2 provocaria la seva activació de manera creuada en assemblar-se els dos, desencadenant una potent i ràpida resposta immunitària, el que explicaria l’absència de símptomes en la població de menor edat.
Tot i que la reactivitat creuada té lloc habitualment enfront de la proteïna exterior o espícula (Spike), també s’ha observat enfront de la càpsula del nucli. Una evidència que no estem davant d’un artefacte de laboratori. D’altra banda, el fet que aquesta observació s’hagi realitzat en cohorts de diferents ètnies i països dóna suport a un mecanisme general a la població.
Aquesta reactivitat creuada no és la primera vegada que s’observa. Per exemple, a la pandèmia de grip de 2009 es va trobar que els individus de major edat tenien una presentació clínica molt lleu (just al contrari que ara). Això era a causa que el virus de 2009 era bastant semblant a un altre que havia circulat dècades enrere, el que indicava que la gent gran encara conservaven anticossos i cèl·lules memòria generades en aquella infecció. Per tant, podríem estar davant d’una situació semblant.
És bona la immunitat preexistent?
És clar que sí, però també pot provocar alguns problemes de cara al futur si no la tenim en compte. Per exemple, podria esbiaixar els resultats dels assajos clínics per demostrar l’efectivitat de les vacunes enfront de la COVID-19. Sobretot perquè si no considerem aquest factor podríem observar una potent resposta en alguns individus que, en realitat, no prové de la vacuna sinó de l’activació de les cèl·lules memòria que encara sobrevisquin.
Això podria portar-nos, d’una banda, al fet que si bé la resposta a la vacuna seria més efectiva en aquells individus amb immunitat creuada preexistent, també podria conduir a conclusions errònies sobre l’eficàcia d’una vacuna, en sobreestimar els seus resultats.
D’altra banda, hi ha un altre fenomen curiós que s’anomena el “pecat original antigènic”, pel qual es disparen respostes immunitàries no molt potents quan hi ha immunitat preexistent davant d’un patogen relacionat. En aquest cas, l’efecte seria clarament advers.
La investigació sobre la COVID-19 està avançant molt ràpidament i cada vegada tenim més informació sobre aquest virus i les contínues sorpreses amb les quals ens trobem. Aquests ràpids avanços han estat possibles gràcies a un robust sistema de ciència. Mantenir i enfortir aquesta robustesa -i no imposar retallades- és essencial per poder respondre amb la mateixa agilitat quan arribi la propera pandèmia. Que arribarà.
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation
