La Comissió Europea ha publicat el juny d’aquest any un informe sobre els procediments legals de reconeixement de gènere i el seu impacte en la vida de les persones trans a la UE.
En aquest informe es reconeix, en sintonia amb el que disposa la Resolució 2048 (2015) de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i en els Principis de Yogyakarta de 2007, quins són els procediments basats en l’autodeterminació de les persones trans: això és els sustentats únicament en la voluntat d’aquestes persones a través d’una declaració davant l’autoritat competent, els que reflecteixen els més alts estàndards de respecte dels Drets humans.
Se’ls exonera així de la necessitat d’haver de presentar cap tipus de diagnòstic mèdic ni intervenció quirúrgica per aconseguir adequar la seva documentació administrativa al que són.
Reconeixement de l’autodeterminació de gènere en sis Estats membre de la UE
A la Unió Europea són sis Estats membres els que fins ara han adoptat un enfocament basat en aquests principis. Dinamarca va ser el primer el 2014, seguit per Malta i Irlanda el 2015. Bèlgica el 2017 i Luxemburg i Portugal el 2018 van implantar procediments similars en la seva legislació nacional.
Espanya, per tant, no serà el primer país de la Unió Europea a donar aquest necessari i significatiu pas, però tampoc serà l’últim, ja que la declaració de l’OMS el 2018, despatologitzant aquesta realitat, portarà que les legislacions estatals poc a poc es vagin incorporant a aquest camí, sota el risc, en cas contrari, de situar-se al marge del respecte als Drets humans de les persones trans.
Com és sabut, a Espanya, la Llei 3/2007 va reconèixer a les persones trans, d’origen espanyol i majors d’edat, la possibilitat de canviar la seva menció registral de sexe, sense necessitat de sotmetre’s a cap cirurgia de reassignació, però previ dictamen mèdic que acredités disfòria de gènere.
Davant d’una qüestió d’inconstitucionalitat presentada pel Tribunal Suprem, pel fet de no incloure en l’àmbit subjectiu de la Llei als menors de 18 anys, el Tribunal Constitucional va reconèixer en la sentència 99/2019 la inconstitucionalitat de l’article 1 de la Llei 3/2007, ja que es privava de l’exercici del dret d’identitat de gènere a tots els menors, fet que es va considerar que afectava als drets a la integritat física i moral, a la intimitat i a la protecció de la salut, en relació amb la dignitat de la persona i el lliure desenvolupament de la seva personalitat.
Un altre aspecte que ha de ser corregit en l’actual escenari legislatiu és la necessitat de possibilitar l’accés a aquest canvi registral a totes les persones estrangeres que resideixin a Espanya, amb independència que en els seus Estats d’origen sigui o no possible aquest canvi.
La proximitat, en el cas que sigui possible, i la necessitat, en el cas que no ho sigui, justificarien incloure’ls en l’àmbit subjectiu del text normatiu que reguli finalment aquesta qüestió.
Si l’OMS ha despatologitzat la transsexualitat, ja no es pot exigir informe mèdic de disfòria de gènere
No obstant això, el debat social que s’ha generat en els últims mesos pivota al voltant de la no necessitat d’exigir dictamen mèdic i estar basat, per tant, en l’autodeterminació de la persona trans, just el que en el recent informe publicat per la Comissió Europea es considera que és el procediment que reflecteix el màxim estàndard de protecció dels Drets humans en aquesta matèria.
Aquest debat, a més, s’ha centrat en els casos de les dones trans, i ha basat els seus arguments al voltant de premisses predominantment biologicistes.
He de reconèixer que tinc dubtes sobre el posicionament de determinat sector del feminisme que parla de l’esborrat de les dones, si es reconeix l’autodeterminació de gènere en la legislació espanyola. No crec que exigeixin una intervenció quirúrgica de reassignació de sexe, ja que això seria estar en un escenari previ a la Llei de 2007 i durant aquests tretze anys de vigència de la Llei no s’han manifestat en aquest sentit.
Entenc que el que demanen és seguir mantenint l’exigència d’un dictamen mèdic de disfòria, el que aniria en contra del que disposa per l’OMS. No crec que neguin sense més el dret d’existir a les persones trans, és a dir, mantenir que es neix biològicament home o dona, i que altres realitats no poden tenir cabuda en el nostre ordenament jurídic, fet que situaria el debat en termes kafkians.
La qüestió és que els temors que expressen no només no tenen base real, sinó que situen la discussió en uns termes molt qüestionables, jurídicament parlant.
Contra els discursos d’odi i la necessitat d’empatitzar
Haurien aclarir en què danya o afecta de manera negativa reconèixer les dones trans com les dones que són. On és el risc? Quan s’afirma que el subjecte polític del feminisme queda debilitat per aquesta realitat, quines són les raons objectives per a aquesta afirmació? En aquests temes, posar-se al lloc de l’altre hauria d’ajudar.
Abans de parlar des de llocs construïts sobre la base del desconeixement de les realitats que les persones trans viuen, abans de dogmatitzar, potser seria convenient parar-se a escoltar per entendre. Empatitzar. El contrari és abundar en un escenari perillós. Hauria de tenir-se en compte el dany real que provoquen els discursos d’odi, que sempre es basen en el desconeixement i la negació de l’alteritat.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixi l’original aquí.
