Els pares de la Caty Serrano, Vicente i Carmen, tots dos de 89 anys, compartien habitació a la residència Bertran i Oriola, al barri de la Barceloneta. Ell va morir el 6 d’abril, en plena pandèmia, i ella, a la pèrdua del marit, va sumar no poder acomiadar-se d’ell, no assistir a cap cerimònia, no veure els seus fills, empitjorar de la demència i donar positiu en Covid.
“La meva experiència ha estat nefasta”, narra Caty. “Una setmana abans que morís el meu pare, el metge em va dir que tenia una infecció d’orina. Em va xocar, perquè mai li havia passat. Ja tenia unes dècimes de febre. Al cap d’uns dies, em van dir que semblava que tingués pneumònia i que li donarien antibiòtics. Jo vaig demanar que el traslladessin a l’hospital, però em van dir que ho tenien prohibit. Em vaig oferir a portar-lo jo, però tampoc podia ser. En aquell moment, no es feien les proves de PCR, però al metge li semblava que era coronavirus. Va ser terrible. Les residències no estaven medicalitzades, no tenien res, no es podia posar una via amb sèrum. Al cap de pocs dies, el meu pare va morir. Potser no el tenen comptabilitzat com a mort per coronavirus, però la majoria o tots els que hi van morir poc abans dels PCR van morir per Covid”.
Caty va veure Vicente per última vegada el 13 de març, abans que prohibissin les visites de familiars. “No el vaig poder veure en els seus últims moments, no em van deixar entrar perquè deien que no podien desaprofitar un EPI (Equip de Protecció Individual). No hi va haver cap cerimònia. Res. El vam enterrar, però jo no hi era presencialment. No hem pogut complir la seva última voluntat, perquè el meu pare volia ser incinerat, però la funerària va dir que portava un marcapassos i en aquell moment no li podien treure i, per tant, no se’l podia incinerar. Està enterrat a Montjuïc, però si és ell o una altra persona, jo no ho sé. El meu pare va morir el dia 6, que és quan m’ho van comunicar, però els de la funerària no se’l van emportar de la residència fins al 8 i ara consta en el document de defunció que va morir el 8. A vegades és com que no m’ho crec”.
No vaig poder veure el meu pare en els seus últims moments: no em van deixar entrar perquè deien que no podien desaprofitar un EPI
Pocs dies després, la mare de la Caty va patir una caiguda i li van posar punts al front i a la barbeta. “La meva mare ho va passar fatal. Els vaig demanar que per favor m’ensenyessin la meva mare, que la volia veure, per trucada de vídeo, però la comunicació amb l’empresa en aquell moment era totalment inexistent. Les famílies vam passar unes angoixes impressionants. Ho hem viscut amb moltíssima preocupació, indignació i impotència”. Quan va aconseguir contactar amb la Carmen, la va veure moradenca, amb dificultat per mantenir una conversa i molt pitjor de la demència.
A finals de juny es va reobrir el centre i la Caty va acudir diàriament a veure la Carmen, fins que a mitjans de juliol van tornar a tancar els seus familiars i ara només es poden comunicar mitjançant el telèfon. Carmen no entén què està passant. Quan veu la Caty a la pantalla del mòbil, creu que sortiran a passejar, i vol anar-se’n. “Va, anem al carrer”, li diu, i després mira a una altra banda. “La meva mare necessita un tracte més proper, encara que estiguem a dos metres de distància. La resta, és enterrar-la en vida”.
A Bertran i Oriola hi havia 92 residents, dels quals el 95% es va infectar. L’empresa que gestionava el geriàtric, Eulen, va comptabilitzar 25 morts per coronavirus, mentre que els familiars sostenen que van ser més de 40. A finals d’abril, la Generalitat va intervenir el centre per presumptes irregularitats durant la pandèmia i va atorgar temporalment la gestió a les Hermanas Hospitalarias-Psicoclínica de la Mercè.
“A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta”
Els residents que no tenen problemes cognitius sí que han pogut comprendre la dimensió de la malaltia i, sobretot, que els seus familiars no poden anar a visitar-los perquè hi ha un protocol. És el cas de Montserrat Barcons que, amb 92 anys i després d’haver donat dues vegades positiu per Covid, al març i a l’abril, segueix a la residència Sant Jaume de Cardona (Barcelona), que va ser el principal focus de preocupació del municipi. Part de la plantilla va emmalaltir i alguns companys van morir, però ella va ser asimptomàtica i només va tenir unes dècimes de febre: “A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta, és una pandèmia molt dolenta, i hi ha gent que està molt espantada, però jo crec que no es pot viure així, amb por. He d’estar contenta mentre visqui. Hi ha una pandèmia i ho accepto. Aquí ens cuiden, ens renten la roba i ens tracten bé”.
Montserrat troba a faltar anar al seu poble, Freixinet (Lleida), però va anar a la residència fa un any i mig per voluntat pròpia, i està convençuda de la seva decisió. Ella és de camp i explica que, quan era petita, sempre hi havia algú a la casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida, diu, ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar. Montserrat, amb dos fills i una filla, se sent molt estimada per la seva extensa família, i parla al detall de cunyades, germans, fills, nebots, nétes… que la truquen diàriament. Durant el confinament, va conèixer per videotrucada una nova besnéta i solia veure vídeos dels fills de les seves altres nétes. “Jo tinc una sort, i és que em poden parlar de qualsevol cosa, i me’n recordo. Jo no pateixo perquè recordo les coses.
Abans sempre hi havia algú a casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar
Fins i tot malalta de Covid, era ella qui calmava els seus éssers estimats: “Els deia: ‘jo estic bé, tothom m’estima’. No m’agrada preocupar, s’ha de saber estar tranquil”. Del seu dia a dia, explica que hi ha persones de la residència a les quals ja no veu perquè van morir. Una companya amb problemes de salut mental li diu que vol anar a casa seva i ella la calma amb un “ja anirem, no et preocupis, que estan tots bé”. Una altra senyora té sis fills i no en reconeix cap. A la residència, n’hi ha que juguen a el dòmino, altres que fan ganxet, però a ella li agrada passejar pel jardí, llegir, veure les “xafarderies” a la televisió i parlar per telèfon, mentre es restringeixin les entrades.
“La iaia és una passada”
El diumenge anterior, van venir a visitar Montserrat tres familiars, entre ells la seva néta Elisabeth Solà, de 31 anys, que viu a Cardona. Elisabeth confirma que era l’àvia qui els donava ànims durant el confinament. “Ella sempre ha estat molt valenta. Jo li deia cada dia i em deia: ‘La iaia està molt bé’. Ella intentava passar el temps amb la tele, amb les revistes… Enèrgicament és una passada. No hem patit d’una manera tan forta com altres familiars. Va tenir tos i febre un dia, i va donar positiu dues vegades, però al no tenir símptomes, estàvem més tranquils. Sempre ens van passar vídeos des de la residència. Quan va començar a morir gent, la van traslladar a una altra planta, i ara torna a estar a la seva habitació”.
Elisabeth va estar sense veure Montserrat més de tres mesos. Ara, permeten visitar-la mitja hora a la setmana un màxim de tres persones. El retrobament, explica la néta, va ser tranquil i alegre, com és Montserrat, “però sense llàgrimes, la iaia no ha estat així mai”. “Mentalment està bé, té una memòria impressionant. Entén que ara mateix no hi pot haver contacte, però et diu que, amb les paraules, amb el que hem parlat, ja està contenta”.
Quan va saber al març que Montserrat tenia Covid, al principi es va alarmar, però amb les trucades i videotrucades, es va anar asserenant. “En els pitjors moments de la pandèmia et deia ‘si la iaia està bé, tu has d’estar bé”. No ha tingut mai por. Ella ha passat una guerra civil, ha viscut al camp, amb tres fills, els ha tirat endavant com ha pogut. El seu missatge era el de ‘no patiu per mi’”. Elisabeth valora l’enteresa de la seva àvia i sap què és estar a càrrec d’una persona dependent durant el confinament. Recentment, va haver d’ingressar en un altre centre la seva mare, de 62 anys i malalta d’Alzheimer, perquè el confinament li va fer augmentar l’ansietat, el nerviosisme i l’agressivitat.
“La meva mare es morirà i no la podrem veure”
La mare de la Pilar Canosa, Josefina de Puig, té 92 anys, pateix Alzheimer, i fa any i mig que resideix en un geriàtric. Quan va començar el deteriorament, va tenir una cuidadora a casa i els seus fills van estar fent torns perquè estigués acompanyada les 24 hores, però Josefina va empitjorar físicament. “Ja no s’aguantava de peu, tot era a pes, aixecar-la, vestir-la…”, explica la Pilar. Des del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES), els van recomanar traslladar-la a un sociosanitari i els fills (d’un total de nou) van valorar la seva entrada en una residència. Van obtenir una plaça a Eixample III, situada en un pis del carrer Muntaner, al barri de Sant Gervasi-Galvany, que compta amb menys d’una vintena d’usuaris.
Entre els germans que tenien disponibilitat, la visitaven matí i tarda, fins que va arribar l’ordre de confinament. “Va ser bastant dur. Hi va haver una persona amb Covid, una cuinera, i a partir d’aquí, van dividir els residents i van enviar la meva mare a un centre sanitari. Llavors ens van dir que tenia Covid asimptomàtic. Ella és com una nena petita, que no veu què està passant, i havia d’observar la gent amb mascareta, sense saber res més. Va estar allí prop d’un mes, fins que va donar negatiu i va tornar a la residència”.
El geriàtric no té jardí i el protocol estableix que la pot visitar mitja hora a la setmana la mateixa persona dues setmanes seguides a través d’un vidre, prèvia declaració responsable de no haver passat la Covid. “Alguns dels germans ja no la veurem viva perquè està molt deteriorada. Vam tenir una angoixa tan gran en conèixer aquestes normes. Han anat tres de les meves germanes, però ella no les reconeix a través de la mascareta, té un filet de veu i amb un vidre pel mig no hi ha comunicació”.
Les mesures de protecció són necessàries, però s’ha passat “de 0 a 400”; és «absurd»
La Pilar creu que, si bé les mesures de protecció són necessàries, s’ha passat “de 0 a 400”, i ho qualifica d’absurd. “La meva mare no entén res, ella veu mitja hora una persona disfressada a la qual no sent. Al centre ens han dit que està molt bé, que està contenta. Té molt bon caràcter, menja, somriu, no sol queixar-se, és simpàtica, bona companya, tranquil·la, agradable, i les treballadores la valoren moltíssim. Però és desesperant, es morirà i no la podrem veure”. La Pilar i els seus germans qüestionen que, si els treballadors entren i surten amb les degudes mesures de seguretat, no puguin fer-ho alguna vegada els familiars. Sosté que entre els germans no hi ha queixa de centre, perquè la veuen ben atesa, però les restriccions en les visites han fet empitjorar Josefina.
De vegades, li agradaria emportar-se-la del geriàtric, però es necessita una grua per traslladar-la, diverses persones per cuidar-la, tota una infraestructura amb la cadira de rodes i calendaritzar entre els germans que viuen a diferents indrets de Catalunya. “La societat haurà d’estar preparada per això que està passant. Crec que és molt inhumà, molt dur, és devastador emocionalment”, sentencia.
Negoci versus humanitat
María José Carcelén és portaveu de la Coordinadora 5+1, una plataforma de familiars d’usuaris de les residències de gent gran. Considera que ha primat el negoci a la humanitat i que el problema existia anys abans de la pandèmia, tal com ve denunciant aquesta entitat: “Com estaven les residències, qui tenia la capacitat de saber-ho, ho sabia de sobres, que era la Generalitat”. L’any passat van portar les seves propostes al Parlament i es van reunir amb els grups parlamentaris per sol·licitar, entre altres qüestions, que totes les residències tinguin infermera de nit, cosa que només passa en una minoria, i que millorin les ràtios de personal.
“Si la situació era insuficient, amb l’emergència sanitària, va empitjorar. Primer, no es feien tests. Segon, no hi havia EPI pels treballadors. Es van tancar les residències pels familiars, però els treballadors entraven i sortien cada dia sense equips de protecció, i si calia aixecar els residents, o canviar-los els bolquers, la distància de seguretat era zero. I no es podia fer aïllament perquè en les residències estaven absolutament totes les places ocupades. Quan tens habitacions dobles és impossible fer aïllament. Ja sabíem que seria un desastre”.
Enfront de la residència Mossèn Vidal Aunós, al barri de la Bordeta, assenyala: “Aquí es va contagiar gairebé tota la plantilla, al voltant del 90%. Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada. No hi havia metges, no hi havia infermeria, no se’ls portava a hospitals, no se’ls podia posar ni un sèrum. Aquestes persones van morir i van viure en condicions absolutament indignes”.
Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada
Ha vist com algunes persones han deixat de caminar, han perdut fins a quinze quilos o ja no reconeixen els seus familiars. Subratlla que la gent gran amb problemes mentals i un alt nivell de dependència no assimilen l’absència dels familiars: “No entenen que hi hagi gent que se’n vagi de vacances, que estigui prenent alguna cosa als bars i pugui anar a la platja, però que els seus familiars no vagin a veure’ls. Una persona de 90 anys amb demència senil no ho entendrà. Els van matar perquè els van deixar morir per no portar-los als hospitals, perquè no van anar als hospitals fins a la segona setmana d’abril, i ara els maten de pena”. I afegeix: “Les autoritats estan dient que hem d’aprendre a viure amb el coronavirus. Llavors, amb els ancians què fem? Els tanquem i tirem la clau a la mar?”.
La portaveu de la plataforma remarca que els avis “han viscut durant mesos en un geriàtric, un centre sanitari o un hospital, sense visites, en solitud i amb una angoixa terrible, mentre que ara se’ls dóna un tracte de mobles i els estan causant un dany irreparable”. Sosté que la presència dels familiars en alguns centres és incòmoda perquè donen més feina per haver de desinfectar i gastar més EPI, però, sobretot, perquè exerceixen un control sobre menjars, higiene i funcionament de centre. Posa com a exemple la residència Mossèn Vidal Aunós, també intervinguda per la Generalitat, que va retirar la gestió a Eulen per irregularitats i se la va donar a la Fundació Vella Terra.
Per Carcelén, si el Govern català té la titularitat, però una empresa privada realitza la gestió, corre el risc de convertir-se en un negoci, cosa que els familiars viuen amb “moltíssima indignació”. La manca de manteniment dels centres és, segons la Coordinadora 5+1, una altra deixadesa institucional, i enumera el mal funcionament de l’aire condicionat, problemes en el sistema elèctric, parets sense pintar, esquerdes, persianes trencades i rentadores espatllades.
“S’han venut les residències al millor postor”
Les entitats del sector repeteixen que fa anys que alertaven de les mancances de les residències, com a falta de personal i mitjans, i que amb el coronavirus s’ha fet visible el que venien denunciant, per exemple, des de la Coordinadora Estatal de Plataformes de Dependència, que reuneix familiars, afectats i cuidadors. La seva presidenta, Aurelia Jerez, assenyala que “durant anys s’han venut les residències al millor postor, s’han signat contractes mirant gairebé exclusivament l’oferta més barata, i això s’ha vist agreujat amb l’arribada de la pandèmia”.
Segons la seva opinió, la solució passa per posar més personal i, sobre el coronavirus, afegeix: “A la gent gran l’ha abandonada en els últims dies de la seva vida. Han mort sols, i això no és humà. Les restriccions de visites familiars i el fet de no deixar-los sortir als jardins, no dic que sigui maltractament per part dels treballadors, però el protocol que estan duent a terme és inhumà. De què serveix restringir les visites a mitja hora a la setmana si els treballadors entren i surten diàriament? Et pots fer un PCR i contagiar-te mitja hora després”.
Temor a represàlies per parlar amb la premsa
Altres parents accedeixen a donar el seu testimoni a condició de no posar el seu nom en el text, ni el del familiar que resideix al geriàtric, ni el de centre. Volen millorar l’assistència de les residències, però temen que parlar amb la premsa els perjudiqui. És el cas de tres dones, una de l’Hospitalet de Llobregat, i dues de la comarca barcelonina del Baix Llobregat, que tenen a les seves mares en geriàtrics.
En el primer cas, la mare pateix demència i Alzheimer des de fa quatre anys i era inviable tenir-la a casa per la falta d’infraestructura a la llar i per la necessitat d’haver de contractar una persona de dia i una altra de nit. Abans de la Covid, treia la seva mare a passejar cada dia perquè a les instal·lacions no hi ha àrea a l’aire lliure, però des del 13 de març es va prohibir l’entrada als familiars. Amb informació a comptagotes i més per la bona voluntat d’alguna auxiliar que de la direcció, va saber que el coronavirus havia arribat a la residència i que “estaven caient com a mosques”. Com durant l’estat d’alarma aquesta filla havia d’estar confinada a casa i tenia la possibilitat de dur-hi la seva mare, així ho va fer. “Després de treure-la de la residència, ja al carrer, a corre-cuita, em van fer signar un consentiment, que em feia responsable que la meva mare no tenia Covid i que havia de fer la quarantena de 15 dies amb ella per precaució. A la residència no van fer les proves PCR, la doctora va fer una revisió i va dir que no tenia Covid”.
Pocs dies després, el centre va informar que hi havia diversos infectats i un mort. La seva mare va començar a tenir febre i, després de trucar el CAP, li van prescriure parecetamol cada vuit hores, ja que només ingressaven pacients greus. Una nit, va caure del llit i va ser necessari traslladar-la en ambulància a l’hospital, on li van realitzar el PCR i va donar positiu. Es va recuperar en un sociosanitari i va tornar al geriàtric de l’Hospitalet a una habitació compartida, però una setmana després la companya d’habitació va morir per Covid, i així fins a una quinzena de residents.
L’Hospitalet és un dels focus més actius de Covid, fet que va fer restringir les visites al geriàtric abans que en altres zones. Les videotrucades que rep de la seva mare són escasses i, en elles, no parla. “Amb l’Alzheimer, no manté la vista fixa en tu, perquè desvia l’atenció. Per telèfon, riu i et reconeix la veu. Entre que no surt i no et veu, està perdent el contacte amb la realitat, i la discapacitat segueix avançant. Ha perdut més de deu quilos, i en les últimes fotos que m’han enviat, no portava la seva roba. El meu temor és que no ens permeten entrar els familiars, però amb la rotació de personal es poden contagiar. Vull fer un trasllat de residència, però la llista d’espera és de diversos anys. Abans de la Covid, la meva mare estava mig bé i mig entenia, hi havia moments en què em reconeixia. Ara està viva, la tenen sobrevivint però, de quina manera? No ho sé. El tracte que reben és indigne”.
“He vist gent morir-se de pena”
En el segon cas, la mare va haver d’ingressar en una residència fa tres anys i mig arran d’un ictus que li va deixar la meitat de el cos paralitzat, si bé cognitivament es defensava força bé. A principis de març, tenint en compte les notícies letals que arribaven de geriàtrics de Madrid, va preguntar a la directora de centre del Baix Llobregat quines mesures havien previst. “Va posar cara de sorpresa, no havia previst res. Estaven ella i dues encarregades, i em miraven com dient que no hi havien caigut. Parlaven que calia rentar-se les mans, rentar-se les mans i rentar-se les mans. No hi havia ni gel”.
Quan al cap de pocs dies van tancar la residència, li va costar acceptar-ho, però inicialment havien de ser dues setmanes en què es podien moure lliurement per la residència i rebre trucades de vídeo. “Els parts que ens anaven donant des de la residència deien que tot anava bé, que controlaven la situació, però en parlar amb la meva mare, repetia molt el que explicava, no semblava ella. Un dia, a les 11 i escaig del matí encara no havia esmorzat. Em vaig alarmar molt perquè ha de prendre unes pastilles i seguir uns horaris”.
Per tot això, quan a la residència van donar permís per portar-se els residents a casa, va anar a buscar la seva mare. “El confinament a la residència el va viure de forma molt traumàtica. Estava en una habitació amb dues dones més. Segons explica, estaven tancades i només venien a entregar-los el menjar, tancaven la porta, i marxaven. Va estar així dues setmanes, fins que la vam treure d’allà. A nivell mental estava fatal, com en bucle, com si hagués viscut una història de terror, i tenia la cara desencaixada”.
En preguntar quines mesures havien previst a la residència, «van posar cara de sorpresa, no havien previst res. Parlaven que calia rentar-se les mans. No hi havia ni gel”
Lamenta que s’hagi deixat de banda la part emocional i que al centre no hi hagi ni una revista, ni un diari, ni fulles per pintar, ni activitats, ni res per distreure’s. La seva mare era una persona alegre, però porta tres anys en aquesta residència i no s’ha adaptat. “S’ha anat amargant. L’ictus li ha truncat la vida. Era una dona independent, vídua, però feliç amb les seves coses. El mal geni se li ha accentuat. Va haver d’abandonar casa seva i es veu obligada a viure en un lloc on no hi vol ser. Si normalment no tenen oci, durant el confinament s’han passat hores i hores a les habitacions”.
Entre les seves queixes, indica que quan els familiars van preguntar per l’aprimament general dels seus parents, des de direcció van respondre, a través de missatge grupal de WhatsApp: “Estan una mica més primets, sí, és veritat, per no mobilitzar-se, hi ha menys ingesta, en no cremar calories, es té menys gana i es menja menys”. Un altre missatge que li va desagradar va ser: “Hi ha residents que simplement no s’han adonat que no veniu perquè no tenen la consciència suficient per a això. A aquests, la veritat és que no els prioritzarem”.
Segons la seva opinió, hi ha una manca d’afecte i d’atenció, a més de manca de personal: “He vist gent morir-se de pena. Si no estàs fent res, i no et vénen a visitar… Expliqueu-los a ells les coses, pregunteu. I, si t’importen els teus ancians, els estàs veient confinats i no els pots atendre, no se’t passa pel cap valorar això, escriure a la Generalitat, plantejar-te alguna cosa, una alternativa? Sé d’alguna residència en la qual no tenien casos i no els van tancar. El que van fer va ser no permetre les visites externes”. La seva sorpresa és que, sent un centre verd, és a dir, sense positius, les persones seguien confinades a les seves habitacions: “És anar pansint-los poc a poc”.
“Estan tot el dia aquí com si fos un pàrquing”
En el tercer testimoni anònim, la seva mare té cossos de Lewin, un tipus de demència, i va emmalaltir de coronavirus a un sociosanitari de l’Hospitalet. Quan va anar a visitar-la després del confinament, va comprovar que se li queia tota la roba i que la hidrataven mitjançant una cànula, mentre que ella va ajudar a la seva mare a beure aigua amb un got sense massa complicació. Per això, en l’informar-la que li havien adjudicat una plaça en una residència verda del Baix Llobregat, va pensar que era una bona notícia, fins que va saber que no li estaven permeses les visites, que no hi havia personal disponible perquè la seva mare caminés una hora a el dia, i que no els estaven traient a passejar a pati.
Es tracta del mateix centre que el cas anterior: “No fan jocs, no els posen a caminar, estan tot el dia allà com si fos un pàrquing. Estan vivint els últims anys de la seva vida com si fossin delinqüents”. Segons la seva opinió, “això és més profund que la Covid” perquè la falta de personal en els centres és anterior i la desinformació és contínua. Puntualitza que “hi ha gent que no vol parlar amb periodistes perquè creu que després els tractaran malament, però això no és un cas aïllat. S’estan vulnerant els seus drets. No es tracta de focalitzar en una residència, sinó que s’han d’investigar a nivell general perquè moltes persones grans s’estan morint de pena”.
