Abans de parlar de cèntims hem de parlar de model. Hem de tenir clar quins objectius volem en sanitat, volem seguir centrats en la malaltia, la tecnologia, els fàrmacs i els hospitals (tot això dona negoci) o volem tenir com a prioritat la salut de les persones i de tota la comunitat, la prevenció, la promoció de la salut, la cura, la salut integral i tots els seus condicionants, això vol dir enfortir la salut pública, l’atenció primària i comunitària, la salut mental i la cura de les persones en situació vulnerable.
Fa pocs dies, en aquest mateix diari dèiem que era un disbarat invertir en nous hospitals i reclamàvem la prioritat de fer inversions a l’atenció primària de salut (APS). Ara, el Departament de Salut ha anunciat el «Pla d’enfortiment i transformació de l’Atenció Primària» al qual dedicarà fins al 2022 un total d’uns 300 milions d’euros. D’entrada, hem de dir que benvinguts siguin aquests diners, que poden suposar un alleugiment de la greu situació en què es troba l’APS, però ni de lluny serviran per fer-ne l’eix vertebrador del sistema, com afirma la consellera Vergés.
Les 1400 contractacions conjunturals pel temps que duri la pandèmia, (gestors COVID, equips extractors i administratius i referents per al programa Salut i Escola), poden ser una bona ajuda per als equips d’atenció primària, sempre que s’estableixi una bona coordinació i unes bones directrius de treball. Però el problema de l’APS és estructural, no d’aquests últims mesos.
L’APS arrossega una sequera pressupostària històrica, que es va aguditzar a partir de l’any 2011 en què es van retallar uns 350 milions d’euros que mai s’han restablert. Amb els 125 milions anuals fins al 2022 que s’anuncien ara no s’arriba, per tant, ni al pressupost del 2010. Tampoc el dèficit estructural de personal, d’aproximadament 3000 llocs de treball se solucionarà amb les 2400 incorporacions compromeses. Cal també, de manera urgent, millorar els edificis i equipaments d’alguns CAPs. Cal tenir en compte que l’APS ha assumit noves competències com són l’atenció a residències, la realització de tècniques diagnòstiques, com les ecografies, o la complexitat més gran de la població atesa per un augment de malalties cròniques i pel deteriorament de les condicions econòmiques i socials d’un sector important de població. Com se sap, a major pobresa, major atur o precarietat, majors són les necessitats de salut i l’ús dels serveis sanitaris de proximitat.
Entitats professionals ja han mostrat el seu escepticisme i consideren insuficient l’increment de 300 metges/metgesses, i 220 infermeres, que no arriba ni a un/una per equip, i que hauran d’assumir també l’atenció a residències.
A diferència d’altes camps de la sanitat, el gran recurs de l’APS són els/les professionals, sense ells/elles no és possible el coneixement de les persones i les comunitats en què viuen, la construcció de confiança i l’establiment de vincle, que són elements determinants de la capacitat de resolució i dels beneficis en salut i mortalitat que proporciona la seva intervenció. I això sembla que no s’ha entès per part del Departament de Salut. Més que en metgesses i infermeres, invertiran en tecnologia i en personal de suport, quan Catalunya és la comunitat autònoma amb una dotació més baixa d’especialistes en medicina familiar i comunitària.
Es farà una inversió en mitjans tecnològics que és necessària, però aquests mitjans no poden substituir el valor dels i les professionals. Sembla que es vol mantenir l’atenció telemàtica sine die, perquè en cap moment es fa esment de recuperar la visita presencial o la longitudinalitat que s’ha perdut enmig de la pandèmia. La ciutadania reclama, amb raó, presencialitat i personal referent. Garantir l’accessibilitat és important, però no és suficient, ha d’anar acompanyada de continuïtat en la relació personal, que és la característica de l’APS més potent en l’impacte en salut i més valorada per la població amb més necessitats d’atenció.
S’està encara en mode hospitalocentrista quan es justifica el reforç de l’APS perquè no es col·lapsin els hospitals, quan als mitjans apareixen quasi exclusivament especialistes de l’entorn hospitalari fins i tot per parlar de temes que en el dia a dia estan al càrrec d’especialistes en atenció primària i comunitària. Després de sis mesos de pandèmia, de sis mesos amb el focus -i els recursos- posats en els hospitals es mira cap a l’APS. Cal valorar-ho positivament com a primer pas, però cal fer-ne més per anar cap a una radical nova realitat. Fer de l’APS l’eix del sistema requereix prendre més decisions, dedicar-hi més diners, fer inversions ben orientades i tenir els conceptes ben clars de què és una APS amb centralitat al SNS i amb les dimensions que defineixen la seva qualitat. Potser també deslliurar-se de pressions interessades i escoltar la ciutadania per conèixer les seves necessitats.
1 comentari
L´atenció telemàtica es perfectament vàlida per certes questions com per exemple renovar les autoritzacions de receptes. El problema es que ara mateix sembla que estigui coil.lapsada i no hi ha manera de fer la petició, en canvi, si om es desplaça al CAP t´atenen inmediatament com sempre. Es un misteri perque una via està col.lapsada i l´altre no i el que fa la persona que t´aten darrera el taulell no ho pot fer el sofware de l´aplicacio”La meva salut”.