Vuit mesos des que vàrem detectar el SARS-CoV-2 a les nostres terres no han estat prou per minvar l’alarma i la por. Malgrat que la majoria dels polítics -llevat d’alguns de l’oposició- insisteixen que estem millor, perquè sabem més coses del virus, tenim més mitjans de protecció i, a més, sabem que també els joves s’infecten, de manera que la letalitat ha minvat considerablement.
No hi ha dubte que pretenen tranquil·litzar una ciutadania cada vegada més decandida i tipa, però encara molt inquieta no solament davant la infecció, sinó també i cada vegada més per les repercussions laborals, econòmiques i socials que es van acumulant en la seva vida personal i al seu entorn.
Molts polítics (i alguns experts) accentuen l’esperança en una vacuna segura i eficaç, que els més realistes no creuen que estigui disponible de seguida i tampoc no està clar que comporti una solució definitiva. Recordem que fins ara només una malaltia vírica -la verola- ha pogut ser erradicada amb una vacuna (i polítiques sanitàries i socials adients). I mentrestant, apel·len a la nostra responsabilitat individual per mantenir controlada la pandèmia. Una apel·lació justa i necessària, tot i que la seva efectivitat depèn també de la capacitat d’assumir voluntàriament els comportaments preventius, voluntat que va més enllà del temor als càstigs i les represàlies i que es promou amb educació de la llibertat. Mesures preventives, l’acompliment de les quals també depèn de la seva justificació comprensible, de la seva coherència i de la seva factibilitat, és a dir que siguin fàcils i que no comportin el risc de provocar efectes adversos més perjudicials que la infecció mateixa. És a dir que els avantatges i els inconvenients potencials siguin equilibrats. En paraules del responsable de la Salut Pública catalana, en anunciar l’escurçament dels períodes de quarantena de 14 a 10 dies, que es balancegen els pros i els contres.
Perquè qualsevol decisió té pros i contres i ja és hora de reconèixer-ho clarament. La il·lusió en solucions miraculoses és això, una il·lusió. Que també té els seus perjudicis, a més del que suposa enganyar-nos a nosaltres mateixos. Perquè molt probablement influeix en la distribució inequitativa de les conseqüències directes de la infecció, i sobretot en les indirectes; incrementant les desigualtats socials i sanitàries injustes.
Cada vegada estan més clares les influències de les condicions de vida (i de treball) sobre la difusió i les conseqüències de la malaltia. De manera que no es pot seguir ancorat en la idea que el problema és exclusivament un virus i encara menys que el que hem d’intentar és erradicar-lo, un propòsit a hores d’ara quimèric.
Així doncs el que convindria seria aprendre a conviure amb la pandèmia conservant el millor nivell possible de benestar i qualitat de vida i no obsessionar-nos exclusivament amb les xifres d’incidència, ocupació hospitalària i mortalitat. Que òbviament ens cal conèixer per valorar la magnitud del problema i la seva evolució; unes dades però que sigui vàlides i comparables, el que gràcies a les ganes de protagonisme dels uns i la manca de lideratge d’altres (sobretot polítics i epidemiòlegs salubristes respectivament, o viceversa que de tot hi ha) encara no hem aconseguit, més enllà de l’allau sovint eixordador de les dades amb les quals ens inunden.
Així que a més d’aplicar-nos a la millora dels sistemes d’informació i vigilància ens cal ampliar la perspectiva, fins ara molt monolíticament sanitària de la salut i afegir la percepció -tan argumentada com sigui possible, és clar- d’altres visions i sectors de la ciutadania, emprenedors i treballadors, mestres i pares, etc. per tal de tenir en compte les seves preferències i expectatives, incloent-hi els seus interessos sense menystenir sobretot els dels més desprotegits, atès que una millor cohesió social ens beneficia a tots.
Sense renunciar al propòsit d’alentir la propagació de la infecció, cal veure d’equilibrar-ho amb la disminució dels perjudicis associats a les recomanacions preventives, de manera que les decisions que s’adoptin sempre tinguin en compte la qualitat de vida i benestar de la ciutadania.
Sabem que el nostre amic Josep Maria Argimon, actual Secretari de Salut Pública, amb una formació acreditada en epidemiologia i salut comunitària, és perfectament conscient de la necessitat de sospesar pros i contres com ja ho hem pogut comprovar en adherir-se a la proposta de reducció de la quarantena. I per això ens atrevim a suggerir que incorpori si no ho ha fet encara les perspectives dels sectors socials directament relacionats amb el benestar i qualitat de vida abans de prendre decisions. Cal passar de les declaracions teòriques dels diaris a l’acció política i de gestió i fer-ho sense demora, en tot cas abans que el deteriorament de les condicions de vida de la ciutadania faci difícil o impossible la seva recuperació i ens condueixin a una situació pitjor que l’actual, encara que llavors potser no ens importa gaire el risc d’infectar-nos amb aquest coronavirus.
