Han plogut més de cinc anys des que un grup de socorristes encapçalat per Òscar Camps decidís anar a l’illa grega de Lesbos per assistir refugiats i intentar evitar casos com el de l’Aylan Kurdi, el nen de tres anys que va arribar mort a una platja turca. L’ONG Proactiva Open Arms i el seu fundador i director han rebut prop de 50 premis per la seva feina a favor dels Drets Humans a la Mediterrània, però la tasca diària està plena d’entrebancs: al drama humà del naufragi, se sumen les dificultats per portar les persones rescatades a un port segur, i el que és pitjor: “Tenim dirigents que, davant una situació com la crisi migratòria, la seva resposta és deixar morir”.
Més de cinc anys i més de 61.000 vides salvades a l’Astral, el Golfo Arruzzo i l’Open Arms. És la història d’un èxit humanitari o d’un fracàs internacional?
És la història d’un fracàs, però més aviat diria que és la història d’una reacció ciutadana envers una mala gestió política o una inacció deliberada. Nosaltres no érem una organització, sinó un grup de socorristes que vam anar a Lesbos. Després ens vam haver d’organitzar administrativament. No hi havia intenció de crear res, però en veure que aquestes persones quedaven a la deriva i ningú s’ocupava d’elles, vam assumir una responsabilitat que ningú estava assumint: ni la guàrdia costanera grega, ni la turca, ni Frontex (Agència Europea de Fronteres i Costes). Es feia perquè ho diuen els convenis internacionals, però ningú tenia aquell encàrrec específic. Per tant, som la resposta ciutadana a una inacció.
Les persones que rescateu fugen de la guerra, la fam, la prostitució, l’esclavisme… Creus que Europa, o una part d’Europa, és insensible?
Europa s’ha posat de perfil davant la migració, ha deixat de complir els convenis internacionals a què està subscrita, i fins i tot vulnera els Drets Humans, tant en el seu territori com en les polítiques migratòries envers tercers països. La Unió Europea dificulta el dret de demanar asil o refugi utilitzant vies segures, posa mil traves a aquest dret. Que no puguis arribar a Europa per sol·licitar-lo és vulnerar el dret i pervertir els Drets Humans, com ho és pactar amb tercers països perquè facin de frontera i retinguin gent contra la seva voluntat utilitzant la força i utilitzant centres de detenció inhumans. Ara al Marroc li interessa bombardejar el Sàhara Occidental i vol que Europa es posi de perfil, i passarà com va fer Erdogan a Turquia amb els kurds no fa més d’un any, que va amenaçar que si hi havia intervenció europea, deixaria passar un milió de sirians cap a Europa. D’això se’n diu extorsió.
Al mar està morint moltíssima gent, molt abans que arribéssim. I quin sentit té que hagin de morir? No és necessari que hagin de morir
Sovint es parla de la necessitat d’actuar als països d’origen per millorar la seva situació i evitar migracions no desitjades, però la ruta de la Mediterrània a Europa continua sent la més mortífera del món. Què està fallant?
Serà perquè no s’ajuda. Serà que la diàspora africana que està establerta a Europa envia el doble de diners que tota l’ajuda humanitària del món. Mentre això sigui així, per a ells serà millor venir a Europa que no pas esperar que Europa els ajudi. Europa està esprement tots els recursos: ara ho està fent amb els caladors de pesca i molts dels caiucs deixaran de pescar i passaran a la migració. En el seu moment va passar amb els pirates somalis: ens queixàvem de la pirateria, però abans vam esprémer tots els seus caladors, amb convenis internacionals. La responsabilitat que tenim sobre moltes d’aquestes coses és extrema, però no es diu i no s’explica.
En aquests cinc anys, heu trobat veus anònimes, entitats, partits i institucions a favor i en contra de la vostra tasca. Esgota haver d’explicar, davant els detractors, per què s’ha de salvar una persona que s’està ofegant?
Això va a la consciència de cada persona. Nosaltres l’únic que fem és intervenir quan aquestes persones estan abandonades en mig del mar en aigües internacionals, que són de tothom i no són de ningú, i si són aigües internacionals ja no els hauríem de dir migrants, sinó nàufrags. El que fem és intervenir, posem les vides en seguretat i les enviem a l’administració més propera, que normalment és Itàlia o Malta. Per nosaltres, són vides, i aquestes vides s’han de resguardar, protegir, rescatar i entregar a l’administració corresponent. Salvaguardar la vida a la mar és una de les lleis més antigues que es coneixen, sobretot a la Mediterrània. Qui ho vulgui entendre, que ho entengui. Hem d’assumir aquesta responsabilitat i no deixar-los morir. I per què? Perquè som professionals del salvament. A la Mediterrània central no hi ha ningú més que estigui intervenint, per tant, té sentit que hi hagi una organització que demostri la necessitat que les administracions facin aquesta feina.
Als que ens acusen de fomentar la migració perquè els nàufrags saben que estem enmig del mar, jo els explicaria que el Mediterrani central és com Europa de gran, i un vaixell petit allà al mig és com si no fos res. És molt difícil trobar una embarcació, encara que tinguis els radars. Al mar està morint moltíssima gent, molt abans que arribéssim. I quin sentit té que hagin de morir? No és necessari que hagin de morir, sigui quin sigui el motiu que els porta a migrar i sigui quina sigui la situació que es trobaran a Europa o on sigui.
No hi ha cap altra organització a la Mediterrània, hem de seguir estant i seguirem estant, i si no és amb un vaixell serà amb un altre, i seguirem testimoniant i seguirem denunciant el que passa
Heu arribat a estar setmanes esperant l’autorització per portar la gent rescatada a un port segur, com va passar l’agost del 2019 a Itàlia, però sempre ho heu aconseguit perquè així ho diu el dret marítim internacional. En l’actualitat, teniu menys inconvenients?
Jo diria que és cíclic. El 2016 i el 2017 estàvem coordinats amb la guàrdia costanera italiana i, de sobte, amb unes eleccions el març del 2018, canvia el perfil polític italià, i passem a ser enemics brutals de la República Italiana, segons el seu ministre d’Interior, Matteo Salvini, i comencen a haver persecucions, bloquejos administratius, dificultats, amenaces… Sempre utilitzant els mitjans de comunicació i les xarxes socials per difamar i crear un relat al carrer de què no estem fent les coses bé, de generar aquest dubte als nostres donants. Qualsevol acció que han pres contra Open Arms per la via judicial ha quedat desestimada o ni tan sols ha estat admesa a tràmit. Per tant, estem respectant els Drets Humans, els convenis internacionals, la constitució italiana, i l’espanyola.
Vam passar de rebre premis, fins i tot el Premi Ciutadà Europeu 2016, del Parlament Europeu, i a mi em van nomenar Europeu de l’Any 2018, a ser enemics. Hem tingut moltes dificultats, però hem seguit fent allò que el dret ens permet, i vam denunciar el ministre d’Interior italià per prevaricació, difamació i segrest, perquè ens va bloquejar de forma voluntària i unilateral abusant de la seva posició sense cap motiu, i això la justícia italiana ho té present i el dia 12 de desembre tenim una preliminar.
L’Open Arms és l’únic vaixell humanitari a la Mediterrània central. Us sentiu sols?
Estem perseguits i amenaçats per diferents països, ens sentim massa acompanyats, encara que no hi hagi cap vaixell ni civil ni militar allà al voltant. Sabent que és la frontera més mortífera del planeta i on més naufragis hi ha del món, que no hi hagi cap vaixell, només els comercials, ja diu quina és la posició de la Unió Europea i dels països que conformen la frontera sud: no fer res. Per tant, no és que ens sentim sols, és que és David contra Goliat. No hi ha cap altra organització a la Mediterrània, hem de seguir estant i seguirem estant, i si no és amb un vaixell serà amb un altre, i seguirem testimoniant i seguirem denunciant el que passa.
Què és més dur, atendre els naufragis o lluitar contra aquests Goliats?
El més dur és, després de veure com actuen aquests polítics que teòricament representen els nostres interessos, descobrir-los; descobrir que tots són còmplices, que saben el que està passant i que les seves decisions ocasionen morts. Són frívols i són els que ens representen. Això és el que més por ens fa, descobrir que tenim dirigents que, davant una situació com la crisi migratòria, la seva resposta és deixar morir. Tenim uns representants polítics sense ànima.
Imatges com les de la dona que cridava ‘On està el meu bebè’ perquè l’havia perdut a l’aigua, o les del nen Aylan mort en una platja, durant un temps fan la volta al món i sacsegen consciències, però creus que a llarg termini s’obliden?
Jo crec que el relat, les històries i els testimonis de totes aquestes persones que han viscut la situació, dintre d’uns anys, s’explicaran, com ha passat amb els supervivents dels camps de concentració de la Segona Guerra Mundial, que han donat el seu testimoni d’aquella pàgina negra de la història d’Europa. Molta gent que ha sortit de la mar, moltes d’aquestes 61.000 persones que hem rescatat, parlaran i explicaran com ho van patir, qui hi havia i qui no, i molta gent s’avergonyirà, i segur que molts s’avergonyiran de quina posició tenien els seus avis.
La violació reiterada és el mínim que li passarà a qualsevol dona que surti del seu país i intenti arribar a Europa o travessar una frontera de forma irregular
Sovint les dones que rescata Open Arms relaten violacions i atrocitats, quina acostuma a ser la seva situació?
La violació reiterada és el mínim que li passarà a qualsevol dona que surti del seu país i intenti arribar a Europa o travessar una frontera de forma irregular perquè significa posar-te en mans de grups delictius, bandes criminals o milícies. Quan entres en aquesta dinàmica, el mínim que et passarà és que t’utilitzin com a joguina sexual en el cas que siguis dona o menor. En el pitjor dels casos, pot passar qualsevol cosa, pots morir en la violació, pots morir en el part, pots morir en el camí… Evidentment, molts dels fills que porten aquestes dones són fruit de violacions. Les nenes i els nens també les pateixen, són testimonis molt cruents que t’expliquen. Tenim infinitat de relats, i aquests relats no els pot tapar ningú, estan a les xarxes, estan publicats, existeixen i, segurament, un dia es buscaran. Un dia, algun d’aquests menors que hem rescatat serà algú, un polític, un escriptor, un arquitecte important, algú que tindrà accés a l’altaveu mediàtic i explicarà el que ha passat. Tot el que està passant, que s’intenta tapar i que és el que nosaltres denunciem, que sembla una novel·la, serà història, i serà una part negra de la història de la Unió Europea.
Heu rescatat persones de més de 20 nacionalitats diferents. És Líbia el pitjor país de la zona?
La majoria dels països dels quals provenen, si no tenen conflictes armats tenen grups armats. Si no és Boko Haram és Estat Islàmic o un grup terrorista o milícies armades que tenen el control de certes zones i que segresten o maten o persegueixen la gent jove que està en edat de poder agrupar-se en un bàndol o un altre. Si tu no vols participar en alguna d’aquestes accions, no et pots quedar allà perquè o et mataran uns o et mataran els altres. Hauràs de marxar. I si no pots sortir d’una forma legal, sortiràs de qualsevol manera. En la majoria dels països dels quals fugen et persegueixen per la teva inclinació sexual o per la teva posició política o per la religió… i aquesta gent té dret, tothom té dret, a desplaçar-se i a buscar un lloc segur per viure. No se’ns pot privar i dificultar, i molt menys retornar a aquest lloc del que fugim, que és el que està passant a Líbia.
Líbia és un productor de petroli i gas important, vam eliminar el seu president, Muammar al Gaddafi, ara hi ha unes milícies i estan intervenint els americans, els saudites, els turcs, els francesos, els alemanys, estem intervenint tothom. De Líbia surt tràfic de drogues, d’armes… hi ha un descontrol i, a més, rep diners d’Europa i de la mateixa la UE a través de convenis amb Itàlia per frenar o retenir de qualsevol manera les persones que volen arribar a Europa. Evidentment, aquestes milícies i grups armats no respecten els Drets Humans. Per tant, Europa fa pactes amb països mercenaris. Els donem vaixells, diners, i muntem campanyes mediàtiques per dir que Líbia és un port segur, que Líbia està negociant la pau, però Líbia és un estat fallit: no té guardacostes, no té estament jurídic, no té un president, no té un exèrcit… són grups armats que estan en guerra. Per tant, estem fent acords amb grups armats, amb milícies.
Com és el dia a dia a bord de l’Open Arms?
L’Open Arms és un vaixell de salvament, així està registrat, i ha de complir amb totes les normatives que certifiquen aquesta activitat. Tota la seva tripulació ha d’estar preparada i formada per fer aquesta tasca i per navegar en aigües internacionals. Segons la marina mercant, aquesta tripulació ha d’estar formada per unes categories professionals: capità, primer oficial, cap de pont, oficial de màquines, primer oficial de màquines, mariner de màquines, mariner de coberta… La tripulació està formada per 9 llocs de treball i, a més, hi ha 10 persones voluntàries, que són l’equip mèdic, que el formen dues persones i que acostumen a ser doctora i infermer, i l’equip per a les dues embarcacions de salvament, que són més ràpides que el vaixell. Per cada llanxa hi ha un patró, dos socorristes i un periodista.
Tothom té dret, a desplaçar-se i a buscar un lloc segur per viure
Quant de temps s’hi estan?
Al principi eren quinze dies, tot i que si fas un rescat, per exemple, el dia 13, i no et donen port fins uns dies després, igual estàs 20 dies al mar. Ara, amb la Covid, quan desembarquem hem d’afegir la quarantena, encara que tots tinguem PCR negativa, i en total podem arribar a les sis setmanes.
La Covid ho ha complicat més.
Per descomptat. Quan surten de la sala interna del vaixell per anar a coberta s’han de vestir com si anessin a l’UCI. Hi ha una zona bruta i una zona neta del vaixell. La bruta és la part de fora, i la neta és l’interior del vaixell. Quan una persona surt a treballar a la zona bruta s’ha de vestir com si anés a l’UCI i quan entra s’ha de descontaminar, i això implica molta feina, més estrès, més material, més lentitud. Quan van a rescatar amb les llanxes també van vestits així, tret dels socorristes que han de tirar-se a l’aigua.
Com es finança l’ONG?
El 90% prové de donacions i el 10% d’administracions locals. Com que no rebem ajudes d’administracions grans, tenim la llibertat de denunciar i de portar el testimoni de què passa, i això a alguns els espanta.
A nivell personal, què has après en aquests cinc anys?
Més que aprendre, t’adones d’en mans de qui estem. Estem en mans de gent que no està capacitada per tenir la responsabilitat de dirigir, que es mou per interessos i no per servir a la societat, estem en molt males mans i ens calen estadistes i polítics de debò. El que sí que he après és que mai s’ha de deixar de fer el que creus que s’ha de fer.
