El passat dijous dia 3 de setembre va tenir lloc l’acte “Reactivació econòmica i social: No només esperant a Europa”, organitzat per Amics de la UAB. Moderat pel periodista Antonio Franco, el debat va comptar amb Antonio González, d”Economistas Frente a la Crisis’, i Josep Oliver, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB. L’objectiu de debat, com el seu títol indicava, era el d’analitzar les característiques de la reactivació postpandèmia i analitzar què és el que cal fer des del sector públic i privat per avançar en aquesta reactivació, sense haver de dependre, exclusivament, de l’ajut europeu que resultarà cabdal per encoratjar l’economia espanyola.
Antonio González va exposar la dissonància que es manifesta entre, d’una banda, la impressió que Espanya serà un dels països més afectats econòmicament per la crisi sanitària, atenent també a la importància en l’economia espanyola del sector turístic; i, d’altra banda, la de què s’han pres mesures molt importants i innovadores per afrontar la crisi i no deixar a treballadors i aquests sectors endarrere, però que aquestes mesures han estat inferiors a les adoptades per altres països que resultaran menys afectats, especialment en el terreny de les transferències a l’economia real. A més, en el cas espanyol, la retirada dels mecanismes compensatoris d’algunes mesures està resultant massa ràpid el que ocasiona que la reactivació o rebrot de l’economia sigui més dèbil.
Va insistir també Antonio González en què els pressupostos per l’any 2021 poden ser una resposta per reactivar l’economia, però només ho podran ser si són expansius i amb les inversions derivades de l’entrada de fons europeus, però els fons europeus, com va indicar, només arribaran al segon semestre del 2021. De moment, l’economia espanyola seguirà mancada d’impulsos per al creixement econòmic.
Josep Oliver, per la seva part, va remarcar que el diferencial amb altres economies és un element intrínsec, derivat de la debilitat estructural de l’economia espanyola davant de crisis com aquesta. D’una banda, la dependència del conglomerat de serveis turístics i la ultraintensivitat en l’ocupació de baixa qualitat, ja que la recuperació de la crisi econòmica del 2008 es va fer al llarg dels anys 2013 a 2019 en sectors terciaris i de serveis, amb poca productivitat i poc valor afegit. D’altra banda, el sector públic espanyol està molt endeutat perquè els ingressos públics són massa baixos davant les exigències de l’estat de benestar i que això encara seguirà augmentant.
Malgrat que arribin les vacunes al llarg de l’any vinent, Oliver considera que les herències de la crisi seran molt severes i caldrà aplicar polítiques d’austeritat i d’estabilitat pressupostària, amb greus afectacions socials. La pèrdua d’ocupació pesarà com a una llosa i provocarà també la pèrdua de l’interès d’Espanya com a destí de la immigració amb greus conseqüències en molts sectors.
En definitiva, la pandèmia va confluir amb una situació estructural de l’economia espanyola que ja estava en pitjors condicions que la que tenien altres països europeus. Els crèdits i, sobretot, les transferències i subvencions que vinguin de la Unió Europea poden constituir una gran oportunitat i un repte molt gran, que s’ha d’alinear amb els objectius estratègics de la Unió Europea: d’una banda, objectius ambientals i de transició energètica i, d’altra banda, un procés de digitalització i modernització de les economies.
La conclusió a la qual van arribar els dos ponents, amb un cert escepticisme, era que calia aprofitar aquesta conjuntura dels fons de reactivació europeus. Tanmateix, també van reflexionar sobre les possibles conseqüències d’una crisi de l’euro com a reflex de la crisi sanitària, econòmica i social que la Covid-19 ens ha portat aquest any 2020.
