Més de 334.000 persones majors de 65 anys viuen soles a Catalunya i corren el risc de patir soledat no desitjada. Són dades del darrer informe de l’associació Amics de la Gent Gran, realitzat per Elisa Sala, qui es lamenta que “la soledat és un fenomen tan subjectiu que és difícil tenir dades confiables i oficials”. Envellir i patir aïllament no és pas una situació nova, però és cert que arran de la pandèmia i el confinament, s’ha agreujat el sentiment de soledat no desitjada.
Des del març passat, quan es va decretar el tancament i les residències de gent gran van començar a ser el polvorí del virus, la tercera edat ha estat al centre de l’atenció mediàtica, però com a subjecte passiu. “Les accions en el marc de la crisi i la comunicació han estat edatistes i han vulnerat drets de les persones grans de manera directa i indirecta”, denuncia Elisa Sala.
Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, el 31,8% de persones de més de 65 anys van passar soles el confinament. “Són persones molt aïllades, que ja patien sentiment de soledat abans de la pandèmia i, precisament per això, s’han exposat menys al virus”, explica Daniel Salvador, president de l’associació Avismón, que acompanya i assisteix persones grans que viuen soles, amb pocs recursos i estan en risc d’exclusió. De les 730 persones que atenen, la Covid ha segat la vida de 28 avis i àvies en residències i només de 3 persones que vivien a casa seva.
Els avis i àvies que viuen sols són aquells que, precisament, solen sortir poc de casa i rebre poques visites. Per això, en molts casos el patiment arran del confinament no va ser tant per no poder sortir de casa, sinó per saber-se totalment aïllats de l’exterior. “Ens va trucar molta gent nova que no havíem atès abans, que ens demanava de tot, però principalment ens requerien ajuda psicològica”, recorda Salvador. “Moltes vegades no eren els mateixos avis qui trucaven, sinó nebodes, fills o germanes preocupades”.
Associacions que practiquen el voluntariat per acompanyar persones grans han vist aquest any com la seva tasca social s’ha vist extremadament afectada. Grups com Avismón van resoldre l’acompanyament via trucades telefòniques, ja que van haver d’anul·lar les visites que els voluntaris realitzaven a casa dels avis i àvies. “Tenim 400 voluntaris i la meitat d’ells són jubilats i tenen més de 70 anys. També són persones de risc a les quals hem de cuidar”, explica Salvador. Aquesta associació, com totes, ha hagut d’anul·lar gairebé totes les activitats d’aquest 2020: des de la festa major, fins a fer un Sant Jordi passat per aigua al juliol. Però han volgut salvar, com han pogut, el Nadal.
Dinars amb la segona família
“És una època complicada, emocionalment”, reconeix el director d’Avismón. Per això, cada any s’organitzen diverses activitats perquè aquelles persones que estan soles no passin en soledat aquestes dates. Enguany, però, la pandèmia complica la logística i més ara, que a pocs dies de Nadal la corba de la tercera onada s’enfila perillosament. “Necessitem que ens toquin, que ens abracin, veure’ns el somriure”, diu Daniel Salvador. Per això, els voluntaris i voluntàries d’Avismón han canviat la dinàmica del seu ja tradicional dinar de Nadal per a adaptar-lo als temps pandèmics.
L’any passat es van ajuntar 275 persones, entre usuaris i voluntaris, a un hotel per a celebrar un àpat plegats. Enguany, aquesta celebració s’ha convertit en diversos dinars en grups de dos o tres. Però per la por al virus, només s’hi han apuntat 86. Els comensals són una o dues persones grans, acompanyades del voluntari que els acompanya recurrentment. “Són els voluntaris més grans, els que sabem que tenen una interacció social reduïda i que, per tant, no suposen un gran risc de contagi”. Un d’aquests grups el conformen la Teresa i la Dolors, juntament amb la seva voluntària, la Conchita, que s’ajuntaren el 17 de desembre per a dinar a un bar de Sants, a Barcelona.
“Estem tan bé com podem estar”, diu la Dolors, just quan s’asseu a la taula, ja començant a fullejar la carta. Tant ella com la Teresa s’emocionen recordant el dinar de l’any passat: “era tan bonic estar tots junts, en aquell hotel tan gran…El menjar, la decoració i la companyia, tot va ser perfecte!”, rememoren. Avui, però, només són tres: “Quin remei -diu- toca cuidar-se”, apunta la Dolors.
Saben que enguany serà un Nadal atípic, que passaran amb part de la família lluny. La Dolors, que viu sola, segurament ho celebrarà amb la seva neboda, que també és veïna i és qui l’ha ajudada tots aquests mesos. Però encara no ho tenen clar, perquè el seu marit és metge i “vés a saber com va tot”. El seu fill viu lluny i no el veurà, perquè no es volen arriscar. La Teresa viu amb el seu fill, que pateix una malaltia cardíaca que li fa fallar el cor. “Ja tinc el caldo i els canelons de Sant Esteve preparats i al congelador”, diu la Teresa. Tampoc veurà la seva altra filla, que viu fora de Barcelona. “Però posarà una videoconferència i ja ens felicitarem”, riu la Teresa. “Jo no me’n sé avenir d’aquestes coses, em pensava que no faria servir mai aquests aparells”, explica.
“Ens hem hagut de tornar modernes!”, exclama la Conchita, de 60 anys. Fa tres anys que es va jubilar i dos que és voluntària d’Avismón, molt propera a la Teresa i la Dolors. “Anem a fer comandes, la compra…però sobretot ens expliquem xafarderies!”, apunta, múrria, la Dolors. “Ens fem companyia les unes a les altres”, assegura la Conchita. Aquest any, diu, han fet “allò que han pogut” i l’acompanyament s’ha reduït a l’àmbit telefònic. “Trobem a faltar estar tots junts”, es lamenta.
Tancades a casa, “és el que toca”
La Teresa fa punt de creu i, aquests dies, s’entreté teixint postals de Nadal per a les seves amigues d’Avismón. Posa poc les notícies, “jo no vull que em posin nerviosa, amb tanta Covid”, diu. Té 92 anys i als 70 va començar a fer de voluntària per l’associació, durant 8 anys. Ara n’és usuària i hi ha trobat “una família”. Recorda amb enyorança els dies en que podia trobar-se cada diumenge amb les amigues de l’associació de vídues. Ara només es poden trucar i, des que va començar la pandèmia, n’han mort tres. Tot i això, assegura que té “una vida plena”, perquè es truquen tot sovint.
El telèfon i les videotrucades -per a qui no es veu afectat per la bretxa digital- han substituït les abraçades i els petons. “Però és per a cuidar-nos”, diu en Daniel Salvador, president d’Avismón, qui reconeix que “ens va costar decidir si fèiem els dinars o no. Finalment només els hem fet amb les persones que estan molt soles. Tal i com està la pandèmia, si els haguéssim tingut pensats per a la setmana que ve, no els haguéssim celebrat”, diu.
Venen dates complicades, i ho saben. Les directrius dels governs a l’hora d’organitzar els Nadals són poc clares i amb moltes llacunes. “Però no per això hem de ser uns irresponsables”, alerta Salvador. “Nosaltres veiem la mort de prop sovint i per això sabem que ens hem de cuidar i evitar interaccions innecessàries: no ens hem de posar en risc per a un moment d’alegria”, diu, dirigint-se a aquells que se saltaran les restriccions per Nadal. “Per a ells potser és una grip, però per a un altre pot significar la mort. I ells, algun dia, també seran grans”. Grans com la Teresa i la Dolors que, avui, han celebrat el seu particular Nadal avançat. Eren poques, però ben avingudes. Aviat tornaran a casa, a fer ganxet o escoltar la ràdio, però havent compartit una bona estona amb bones amigues. Tot un petit luxe en aquests nadals pandèmics.