Luisa María fa una dècada que va aterrar a Barcelona des de Colòmbia buscant una vida millor. Els treballs precaris, l’espera per a aconseguir regularitzar la seva situació i el preu del lloguer eren problemes que s’amuntegaven en el seu dia a dia. La solució que va trobar va ser dedicar-se a la prostitució. Treballava a clubs i cases de noies, la qual cosa li donava els diners justos per a arribar a fi de mes. “No és un treball agradable, així que quan vaig aconseguir els papers ho vaig anar deixant a poc a poc. Vaig arribar a poder treballar legalment i va ser el millor que m’ha va passar a la vida”, explica.
Luisa María va aconseguir un treball amb contracte en una agència de neteja i aquí va ser quan va sentir que la seva vida començava a encarrilar-se. Però va arribar la Covid i al juny de 2020 es va quedar a l’atur. No ha tornat a treballar. Va començar a buscar ocupació però la situació era crítica; fins i tot va tornar a intentar trobar alguna cosa en el treball sexual. “No estan agafant noies, al contrari, perquè amb el toc de queda no es pot treballar de nit, així que redueixen el nombre de treballadores”, explica.
Comparteixo l’habitació on visc amb la meva filla i no vull que sàpiga a què em dedicava. És molt complicat tenir una doble vida en tan poc espai.
Va aconseguir fer algunes hores en una casa de noies, però aviat ho va deixar. “Ens van entrar a robar a punta de pistola i ens van emmanillar a totes. El risc no compensa el poc que es guanya en aquests llocs”, diu Luisa Maria, qui tampoc vol arriscar-se a contagiar-se de Covid. A més, fa poc la seva filla de 16 anys ha arribat a Barcelona i comparteixen la petita habitació que lloga. “No vull que la meva filla sàpiga a què em dedicava, i és molt complicat tenir una doble vida en tan poc espai”, compte.
Els intents de Luisa María d’aconseguir treball no donen fruits perquè, al dur de la crisi, se li suma que sofreix una baixa per ansietat, derivada de la seva situació. Va perdre l’habitació que tenia per no poder pagar-la i va trobar una altra més barata, però que se li enduu tots els estalvis que té. “Si pago l’habitació no tinc per a comprar menjar. Tampoc he pogut pagar una escola per a que la meva filla continuï estudiant”, es lamenta. La situació d’aquesta jove colombiana és la de centenars de treballadores sexuals que, a causa de la crisi de la Covid, s’han quedat sense font d’ingressos. Tampoc compten amb dret a una prestació per desocupació que les ajudi a sobrevenir el sot.
Bons per a omplir la nevera
Davant aquesta situació, l’Ajuntament de Barcelona va signar un conveni amb Creu Roja per a atorgar bons alimentaris a treballadores sexuals que han perdut les seves ocupacions. Aquesta iniciativa s’ha finançat amb els fons d’ajudes post Covid de l’àrea de Drets Socials i Feminismes amb un total de 180.000 euros que s’han transformat en ajudes a més de 340 dones que han rebut dos bons mensuals per valor d’entre 150 i 200 euros a canviar per menjar. Luisa María va rebre la seva ajuda els mesos de novembre i desembre: “va ser un respir enorme, però ja va acabar. Just avui he pagat el lloguer i ja no tinc per a menjar”, diu.
La situació de les treballadores sexuals ja era precària abans de la crisi, pel fet que no es tracta d’una professió regularitzada, la qual cosa exposa a les dones a una situació de vulnerabilitat, clandestinitat i solitud. Això s’ha agreujat amb les restriccions de mobilitat i les normatives que els impedeixen exercir al carrer, fet que les obliga a treballar en clubs i cases, de manera que són menys visibles i les exposa a condicions laborals molt diverses.
Les treballadores sexuals sofreixen una gran vulnerabilitat a causa de la falta de reconeixement de la seva ocupació, que les nega l’accés als seus drets socials i laborals. Tot això, se suma a l’estigma de la seva professió.
“Les treballadores sexuals sofreixen una gran vulnerabilitat a causa de la falta de reconeixement de la seva ocupació, que les nega l’accés als seus drets socials i laborals. Tot això, se suma a l’estigma de la seva professió, la qual cosa provoca que moltes administracions no les tinguin en compte per a evitar-se el soroll mediàtic o, encara pitjor, obstaculitzin les seves formes de subsistència”, afirma Laura Pérez Castaño, regidora de Feminismes de l’Ajuntament de Barcelona.
Des del consistori asseguren estar molt compromeses amb “la defensa d’aquestes dones a les quals la societat durant tant de temps ha donat l’esquena”. Reconeixen que les ajudes són “insuficients, però són un pas endavant”. Encara que és el primer any que l’Ajuntament concedeix aquest bo per a alimentació, el seu company en la iniciativa, Creu Roja, ja fa 8 anys que treballa en projectes d’ajuda per a les treballadores sexuals. “Abans de la pandèmia ens plantàvem als locals i, des de la bona fe, establíem vincles amb les noies”, explica Maria Blasco, tècnica de la Creu Roja.
A través d’aquestes accions, l’entitat recomanava tallers de salut, les assessorava per a aconseguir ajudes o facilitava targetes sanitàries a aquelles dones que no estaven empadronades. Després de la Covid, el treball de carrer es dificulta, però això no ha estat impediment: el boca orella ha fet la seva funció i Creu Roja s’ha erigit com un actor reconegut. Ara, sabedors de la situació de precarietat de moltes treballadores sexuals que s’han quedat sense ingressos, ofereixen suport per a la reinserció laboral, ajudes per a finançar escoles bressol i, fins i tot, bitllets de tren per a aquelles que, després de la pandèmia, van voler retrobar-se amb amics o familiars que es troben en altres ciutats.
Ajuda per a demanar ajuda
“Elles saben que no som agents fiscalitzadors, sinó una entitat d’ajuda humanitària, i confien en nosaltres”, explica Blasco. Jenny Paola és una d’aquestes dones que fa anys que està en contacte amb la Creu Roja. Va arribar fa dos anys de Colòmbia. “Vaig venir amb la promesa d’un treball que va resultar ser en la prostitució. Vaig durar tres mesos i va ser terrible”, relata. Jenny Paola va aconseguir, pel boca orella, el telèfon de María Blasco, de Creu Roja. “Em va col·laborar molt i em vaig estabilitzar en una habitació i vaig aconseguir un treball per dies cuidant d’un nen”, explica.
Em passo el dia penjant anuncis de nanny o netejadora, però totes les respostes que he rebut han estat per a oferir-me treballs sexuals. No vaig a les entrevistes per por.
La Jenny també es va quedar a l’atur després de la Covid. Des d’abril no rep més ingressos ni ajudes que el bo alimentari que li van donar Creu Roja i l’Ajuntament. “Em passo el dia posant anuncis de nanny o netejadora, però totes les respostes que he rebut han estat per a oferir-me treballs sexuals. No vaig a les entrevistes per por”, explica. Jenny és conscient que per a trobar un treball “seriós” necessita regularitzar la seva situació, però li preocupa el mentrestant fins que no aconsegueixi els papers. Tant Jenny com Luisa María descriuen com a traumàtiques les seves visites a Serveis Socials.
Maria Blasco explica que a moltes treballadores sexuals els costa acudir a demanar ajuda; de fet, moltes d’elles no han rebut cap mena de suport fins que van arribar els bons alimentaris. “Saben de l’estigma que té la seva professió, no saben com plantar-se allí, explicar com es guanyen la vida i en què inverteixen els diners”, apunta. Així que des de Creu Roja es posen en contacte amb Serveis Socials per a assessorar-los en l’atenció a treballadores sexuals. “El personal de Serveis Socials té una càrrega de feina increïble, així que els ajudem a entendre com és millor atendre uns certs col·lectius”, explica Blasco.
I és que la situació de moltes treballadores sexuals passa per la invisibilització. El focus d’atenció en el debat sobre la prostitució es posa en l’estigma cap a la seva professió, mentre es passa per alt que es tracta d’un treball que no està regulat, en el qual no es gaudeix de drets laborals ni prestacions per baixa o desocupació. “S’instrumentalitza les treballadores sexuals per a qüestions polítiques i se les victimitza quan, en realitat, són supervivents”, afirma Blasco.
