Si el tabac és el principal enemic de la salut pública, és lògic i desitjable que hi hagi molta i bona ciència darrere. I efectivament n’hi ha. Les dades dels estudis sobre el cost en vides i patiment són aclaparadores; només cal recordar tres d’elles: el tabac mata més de vuit milions de persones cada any, escurça la vida uns 10-11 anys de mitjana als que fumen tota la seva vida i, d’una manera o altra, acaba matant a la meitat dels fumadors. També són contundents les dades sobre els beneficis d’abandonar el tabaquisme: deixar de fumar abans dels 35 anys evita gairebé tota la mortalitat anticipada, fer-ho als 60 anys millora l’esperança de vida en tres bons anys i fins i tot passats els 60 segueix reduint la mortalitat i el risc de càncer i malalties cardiovasculars.
Està clar que el millor que poden fer per la seva salut els 1300 milions de persones que fumen actualment, la majoria en països d’ingressos mitjans i baixos, és deixar de fer-ho. Però quines evidències científiques hi ha sobre tota la panòplia de mètodes per abandonar aquest hàbit? Hi ha infinitat d’estudis sobre l’efectivitat de fàrmacs, pegats i xiclets de nicotina, cigarrets electrònics amb o sense nicotina i altres mètodes que ofereixen resultats més aviat discrets quan es mesura la taxa d’èxit a partir dels sis mesos. Vèncer el desig de fumar associat a l’addicció que crea la nicotina és l’objectiu d’aquests mètodes, i el que se sap és que hi ha fàrmacs que ajuden i que els cigarrets electrònics probablement ajuden a deixar de fumar més que els pegats i els xiclets de nicotina. Però per aconseguir deixar de fumar hi ha un factor addicional determinant que està relacionat amb la voluntat i la motivació.
Per reforçar la decisió de deixar de fumar s’han assajat infinitat d’intervencions de suport conductual (des de l’orientació i l’exercici fins a la hipnosi), qui l’administra, quins missatges d’ajuda es donen, per quin canal, amb quina freqüència, durant quant temps, etc. Les possibilitats són moltes i hi ha centenars d’assajos clínics sobre intervencions no farmacològiques que hi ha hagut de resumir en desenes de revisions sistemàtiques. Per destil·lar tot aquest coneixement s’ha fet recentment una revisió de revisions Cochrane (overview of reviews o revisió global), i els seus resultats permeten treure ja algunes conclusions. La primera és que l’assessorament conductual és una ajuda eficaç per deixar de fumar i que l’estratègia que millor reforça la voluntat és oferir una compensació econòmica a qui es manté ferm sense fumar. Això sí, aquest reforç només funciona si la retribució és a curt termini i està garantida.
El conjunt de la investigació també va deixant clar que la combinació d’estratègies (per exemple, cigarret electrònic, assessorament i retribució econòmica) funciona millor que una intervenció aïllada. Queda encara molta investigació per fer, principalment per aclarir l’eficàcia de l’assessorament per deixar de fumar a través de mitjans electrònics, per exemple, mitjançant SMS, aplicacions de telèfons mòbils o vídeos en temps real, a més de seguir investigant si, com sembla, és més eficaç insistir en els com que en els perquès. Però el que ja està fora de tot dubte és que retribuir a qui deixa de fumar és efectiu, ja que el grau de certesa d’aquesta evidència és alt i no cal, per tant, seguir estudiant-ho. Potser tampoc calguin molts estudis sobre la rendibilitat de la intervenció, ja que el 5,7% de la despesa sanitària mundial és atribuïble al tabaquisme. I, si sumem les despeses sanitàries i les pèrdues de productivitat, el cost total del tabaquisme equival a l’1,8% del producte interior brut anual de tot el món. Déu n’hi do.
