Ja quasi tenim llei de l’eutanàsia. Una Llei que permetrà rebre ajuda per morir a aquelles persones que, patint de forma insuportable, no troben resposta en el que els hi ofereix la Medicina. Han estat diverses les iniciatives endegades fracassades, però el sentiment majoritari d’una societat on moltes persones ho viuen en primera persona o que tenen éssers estimats que viuen aquest patiment, fa que estiguem a prop de l’aprovació de la llei. Això sí, una llei que burocratitza l’ajuda a morir d’una manera molt preocupant.
D’una banda, és una llei permissiva, perquè no limita la seva aplicació a les situacions de terminalitat ni a les malalties somàtiques, sinó que permet que sol·licitin l’eutanàsia aquelles persones que pateixen “una malaltia greu i incurable o un patiment greu, crònic i impossibilitant”. També permet que l’eutanàsia pugui ser aplicada a persones que, havent perdut la seva capacitat de fet, hagin deixat expressada la seva voluntat en un document de voluntats anticipades. Però no ho permet als menors ni aquells sense capacitat de fet però sense voluntat expressada prèviament.
Tot i això, el ventall de persones que sí que poden acollir-se a sol·licitar l’ajuda a morir és més ampli que el permès per altres legislacions vigents o en tràmit de ser aprovades. Però, a diferència d’aquests països on està permesa la pràctica de l’eutanàsia, la Llei espanyola preveu un procediment que, encara que alguns han volgut veure com una garantia que les coses es faran bé, en realitat és un tràmit burocràtic que pot ser molt farragós. Es podria dir que tradueix una manca de comprensió del que s’estava legislant.
Ajudar a morir a una persona que pateix no és un tràmit administratiu com el que descriu la Llei, sinó un acte mèdic, compassiu, d’extraordinari compromís que molts metges han realitzat al llarg de la seva pràctica professional. Se’n vol recalcar el seu caràcter de “prestació pública”, però en realitat és un acte assistencial que es realitza sota la responsabilitat del metge que atén el pacient. Encara que amb diferències molt importants, és una actuació clínica, com ho és la retirada de la ventilació mecànica o la sedació terminal; actuacions de gran transcendència, però que no estan contemplades explícitament en el catàleg de prestacions. En voler-li donar aquesta naturalesa de “prestació” semblaria que la pràctica de l’eutanàsia requereix uns recursos específics, onerosos, qüestió a considerar quan es parla de prestacions.
S’oblida que el més important, a banda de respectar el procediment legal previst, és comptar amb voluntat i confiança. D’una banda, la voluntat que té el pacient de morir i la voluntat que té el metge d’ajudar-lo. De l’altre, la confiança que diposita el pacient en el metge i l’equip que accepten ajudar-lo, però també la confiança que la societat va atorgar als professionals sanitaris per realitzar actes de gran transcendència amb la finalitat de remeiar o alleugerir el patiment a les persones malaltes.
Per això, quan el legislador diu que cal un informe previ de la Comissió de Control i avaluació autonòmica per verificar si, es “compleixen els requisits i condicions establerts per al correcte exercici del dret a sol·licitar i rebre la prestació d’ajuda a morir”, està dient que la societat no té prou confiança en la pràctica dels professionals, i que unes persones allunyades de la capçalera del malalt, que difícilment poden veure reflectit el patiment en uns informes, sabran discernir amb més criteri si aquest és insuportable o no, o si la informació que se li ha donat al pacient i la deliberació que s’ha mantingut és la correcta.
No solament es desconfia del correcte procedir del metge que ha rebut la sol·licitud i dels metges a qui ha consultat per comprometre’s voluntàriament i amb ànim compassiu a ajudar a una persona que pateix, també es desconfia que aquesta persona sàpiga valorar si el seu patiment és insuportable.
Amb el control previ per part de la comissió d’avaluació, el pacient ha de demostrar que el seu patiment és suficientment gran perquè un grup de persones alienes autoritzi a remeiar-lo. Si ell o el metge que l’atén no té suficient habilitat per demostrar el que és indemostrable, quedarà condemnat a seguir patint, o a recórrer a la jurisdicció contenciós-administrativa, que no sembla el mitjà més idoni en aquest cas.
S’oblida que una mateixa situació pot ser viscuda amb tolerància per uns, amb resignació per d’altres, i amb desig de posar fi a la seva vida pels qui demanen ajuda per morir. El patiment, amb dolor o sense, escapa al propòsit de mesurar-ho tot, un fet que cada cop impregna més les nostres vides. Si ni els professionals sanitaris, que estan familiaritzats amb tractar el patiment dels seus pacients, poden avaluar-lo de manera objectiva, menys comprensible és que un jurista, habitualment des d’un despatx, pugui aportar gaire més llum.
Encara que la Llei preveu la possibilitat d’escurçar els més de 50 dies que calen per realitzar els tràmits (no pas per eliminar-los), és possible que el procediment sigui excessivament complex per aquelles persones amb expectativa de vida molt curta. Altres podran sentir-se intimidades amb l’exigència d’haver de justificar i explicar el seu patiment a persones que no coneixen i amb les que no desitjarien compartir una qüestió tan íntima i personal. Passar per un tribunal abans de morir-se no és segurament, el que la majoria dels pacients voldrien.
D’altra banda, alguns metges que d’entrada podrien mostrar-se sol·lícits a atendre la petició, desistiran en veure la tasca feixuga que s’afegeix, a la ja de per si estressant responsabilitat d’ajudar a morir a una persona. També pot ser que altres professionals accedeixin a seguir el tràmit però sense massa convicció. “Miri, veurem que diu la Comissió sobre el seu sofriment, si ho accepten ja l’ajudaré, però si no…”.
És una llei que, a més de burocratitzar, fomenta la pràctica de la medicina defensiva, perquè quan es vol ajudar veritablement a una persona que pateix, la conducta no la pot guiar la paperassa ni la por als litigis, sinó la compassió i el benestar del pacient, que en aquest cas es concreta en ajudar-lo a deixar de viure i, per tant, de patir. Molts tràmits es fan perquè es demanen, no pas perquè es creguin necessaris. En fer-ne més dels que convenen, com és el cas, hi ha més possibilitats de fer més mal del que es pretén evitar.
Hi ha previstes 17 Comissions d’Avaluació a tot l’Estat perquè realitzin aquest control previ però, donat que la seva composició és competència dels governs autonòmics, no és difícil imaginar que en uns llocs serà més fàcil que en d’altres sol·licitar que s’atengui el que la Llei reconeix com un dret i, per tant, res impedirà que es produeixi un lamentable turisme eutanàsic a l’interior de l’estat espanyol.
Pel que fa a l’objecció de consciència, dret que qualsevol professional pot exercir per qüestions morals o religioses, no sembla idònia la creació d’un registre centralitzat. Molts professionals poden voler modular la seva implicació en funció del cas que es presenti. No tot és blanc o negre.
En definitiva, no s’ha posat fàcil la implicació dels professionals en donar la resposta més adequada al patiment del malalt, però res del que s’ha dit qüestiona la importància que es despenalitzi l’ajuda a morir i que es produeixi un minuciós control posterior a la intervenció eutanàsica. Fins i tot pot ser convenient que es faci aquesta avaluació per part de la Comissió amb caràcter previ quan al professional que rep la sol·licitud se li plantegen dubtes. Però en la majoria de casos, els tràmits de control previ són clarament contraproduents, no aporten valor afegit i, en canvi, poden augmentar el sofriment del malalt, alhora que fan menys responsable l’actuació del professional sanitari.
Cal anar pensant a fer una proposta per millorar la Llei amb un esperit de desburocratitzar-la, tot mantenint mecanismes de control previ per a casos dubtosos. Els tràmits administratius de sol·licitud previs poden arribar a ser contraproduents, com passaria si fossin exigits per a la retirada de tractaments vitals o sedacions pal·liatives, qüestions ambdues que formen part de la bona pràctica assistencial.
