Fa poc es complia el primer aniversari des que un virus desconegut fins a la data va paralitzar les nostres vides a nivell mundial. Encara que hi havia antecedents d’altres pandèmies, ningú hauria imaginat que el rellotge sociocultural s’aturaria en sec pel virus del SARS-CoV-2.
Potser la part més dura se l’han endut les unitats de cures intensives (UCI) dels hospitals. La situació els ha enfrontat a una situació de gran càrrega emocional, la qual ha influït en gran mesures en la vivència personal i professional de tots i cada un dels que hi treballen. En concret, les infermeres, com a especialistes en l’administració de cures als pacients, han tingut i tenen molt per explicar.
La dificultat d’atenció a les UCI a l’inici de la pandèmia
Només començar la pandèmia, la incertesa sobre l’impacte i les conseqüències del virus va fer efecte a tots els aspectes de les UCI. Així ho vam comprovar en un estudi col·laboratiu entre la Universitat de Sevilla i l’UCI de l’Hospital Universitari Verge Macarena que buscava explorar les experiències de les infermeres d’UCI durant la primera onada de Covid-19.
L’estudi va posar al descobert que la humanització en l’assistència sanitària, amb protocols com l’ampliació de visites dels familiars, es va veure minvada en prioritzar altres aspectes emergents que posaven en perill la vida dels pacients. L’aïllament necessari per evitar el risc de contagi dels professionals, sumat als equips de protecció individual (EPI), va fer que fos molt més complicat proveir una atenció integral als malalts.
D’altra banda, la por dels professionals, la manca de protocols específics i estoc de material de protecció adequat, van afectar seriosament a les infermeres. En aquest sentit, a l’esmentada incertesa davant un virus desconegut i molt letal se sumava temor dels professionals de contagiar altres persones del seu entorn.
De fet, la situació viscuda va fer que moltes professionals de la infermeria necessitessin ajuda psicològica i veiessin disminuïda la seva capacitat de treballar com abans.
La por al desconegut va augmentar els sentiments negatius, afavorint l’aparició d’emocions mai viscudes a l’entorn de l’UCI. A la complicada situació s’hi va sumar la poca formació específica en UCI del personal de nova incorporació. Infermeres d’altres àrees traslladades a UCI i professionals sense experiència clínica prèvia van acabar convertint-se en víctimes de la pandèmia en no poder desenvolupar-se amb agilitat.
La pandèmia a les UCI avui: reptes i millores
Un any després, les UCI segueixen treballant a màxima potència, actualment vivint una tensa calma esperant una possible quarta onada.
Moltes coses han canviat des de la primera onada, per experiència o per necessitat, encara que segueixen existint reptes que superar:
1. Immunitzats i amb menys contagis
La vacunació ha ajudat en gran mesura al fet que la càrrega de treball disminueixi. La immunització de la pràctica totalitat de la plantilla sanitària, sumada a l’ampliació del coneixement sobre el Covid-19, ha influït sobretot en el menor nombre de contagis entre sanitaris i en el manteniment d’una plantilla de treballadors estable.
2. Burnout
El “síndrome del cremat” segueix fent-se present en uns professionals que veuen com tots els seus intents per salvar la vida dels pacients que ingressen a UCI són en va. Per a molts d’ells, tenir cura d’un malalt de Covid-19 suposa, en moltes ocasions, saber que res acabarà bé.
3. La creació d’una especialitat d’infermeria de cures crítiques i intensius
Les infermeres fa molts anys que demanem aquesta possibilitat, amb pràctiques reals en entorns intra i extrahospitalaris que afavoreixin la incorporació posterior de personal ben format. Encara que l’evidència científica avala aquesta necessitat, els intents són infructuosos per part dels dirigents polítics. Aquesta especialitat hagués minvat la càrrega de treball de les infermeres d’equip habitual que havien d’ensenyar als professionals de nova incorporació.
4. Cooperació ciència i societat
Gràcies a la ingent quantitat d’investigadors i investigadores de tots els camps científics dedicats en cos i ànima a la Covid-19, podem dir que es va avançant a poc a poc en el tractament de la malaltia. No obstant això, sense la col·laboració de la població guardant les mesures de seguretat i l’atenció focalitzada dels gestors, mai podrem abraçar la “nova normalitat”. Molt queda per fer i, sobretot, molt queda per aprendre.
Aquest article s’ha publicat originalment en castellà a The Conversation
