Opinió

Els valors de la ciutat del futur

La ciutat del futur encara ha d’enderrocar moltes muralles. Aïllar i posar muralles a les ciutats (o nuclis de població humana) era un costum ancestral, de defensa contra els perills de depredadors o invasors de la natura, inclús dels enemics de la mateixa espècie. Era un sistema molt humanitzat que, com veurem, tenia molts avantatges, però també comporta molt inconvenients.

Perquè, entre moltes altres coses, les ciutats no són capaces de produir els aliments i l’aigua que necessiten per la supervivència dels seus habitants. Ni l’energia, ni molts productes també essencials per la gran concentració d’habitants i les característiques físiques i funcionals per les quals estava pensada.

Per altra banda, la cerca per una millor qualitat de vida i seguretat a curt termini fa que les ciutats, sobretot a partir de la revolució industrial, hagin anat creixent. La previsió és que, l’any 2050, el 70% dels humans (uns 10.000 milions al món) visquin a les ciutats (al nord un 80%). Cent anys abans, el 1950, el 70% vivia encara al món rural (el 2007 es va igualar al 50%). Totes les ciutats del món ocupen avui només el 2,7% de la terra seca el que representa despoblació de molts territoris i augment de densitat exponencial de les ciutats.

Els éssers humans ja no ens expandim, no descobrim ni colonitzem territoris. Ara ens concentrem. I la concentració i densitat d’una espècie és també un perill per la seva supervivència, entre moltes altres causes, per les epidèmies, com hem vist recentment.

Aquesta situació no es produeix casualment, sinó que té moltes raons, i una molt important és que a més urbanització, més creixement de PIB, que vol dir més productivisme i més rèdit. No aporta més coneixements i qualitat de vida, que seria el desitjable de mesurar. El PIB és el que vol i necessita el capital. La concentració a les ciutats també aporta, a curt termini, una millor qualitat de vida: accés a aigua potable, energia, serveis higiènics, de salut, educació, socials i culturals, transport, i altres.

Aquesta situació sembla bona, però comporta riscos creixents. Es progressa mentre la subsistència i les condicions de vida del medi són estables i comporten un balanç positiu per la majoria de la població. L’èxit necessita una provisió constant i un creixement exponencial de recursos i energia: aigua, gas, electricitat, petroli, aliments de tota mena, també fusta, metalls de tota classe, oxigen a l’atmosfera i, com que som humans, relacions socials, llibertat, igualtat, solidaritat, democràcia real, cultura, educació, serveis de salut i social, habitatge de qualitat, subsistència econòmica suficient, i tantes altres coses. El greu problema és que molts d’aquests recursos s’estan esgotant de manera molt ràpida, i altres s’estan degradant, a causa sobretot del model social i de producció actuals: la contaminació, els residus insostenibles, el canvi climàtic… sent aquestes ciutats i els estils de vida i consum dels seus habitants les primeres generadores d’aquests problemes. Avui, el 70% de l’energia i el 75% del consum mundial es dona a les ciutats, mentre que aquestes produeixen el 75% de les emissions de CO₂ i el 70% dels residus.

Enfront d’aquesta situació, molta gent ja creu que el “model” de ciutat i els seus “valors” hegemònics avui s’ha esgotat. Cal repensar la ciutat (i, per tant, també el món) del futur. Perquè, en realitat, la ciutat és un “ecosistema”, a més, molt sofisticat. És un sistema perquè té un conjunt d’elements que interrelacionen entre ells: físics, químics, econòmics, socials, culturals i també biològics. Per això, Patrick Geddes (1915), botànic escocès, ja va dir que és difícil planificar la ciutat. No es pot crear ni planificar un ordre orgànic; la ciutat és un organisme dinàmic (sistema) que es modula seguint les lleis de la natura i les de l’organització social, que té el seu propi metabolisme i fisiologia. Per això, la nova ciutat necessita plantes, arbres, cultius i moltes altres coses per poder complir els seus objectius de desenvolupament humà, just, solidari i sostenible. El sistema necessita eficiència per complir els seus objectius, sobretot el de desenvolupament humà i respecte al medi i els objectius d’habitabilitat i sostenibilitat ambiental i de salut.

L’Ajuntament de Barcelona, ja el 1985 (fa més de 35 anys), amb Pasqual Maragall d’alcalde, crea un grup de treball, liderat pel catedràtic d’ecologia Jaume Terrades, amb Josep Muntañola (arquitecte), Horacio Capel (geògraf urbà) i altres, sota la tutela del programa MAB (Man and Biosphere) de la UNESCO, que estudia la ciutat com ecosistema. Publiquen els seus estudis en una col·lecció titulada “Descobrir el medi urbà”. El seu segon llibre, “Ecologia d’una ciutat, Barcelona”, consta d’un extens i innovador contingut sobre l'”Anàlisi ecològica del metabolisme urbà”. Un estudi amb propostes de futur i nous valors.

Avui, Barcelona ja compta amb una tinença d’alcaldia de les Àrees d’ecologia urbana, urbanisme, infraestructures i mobilitat, amb dues regidories: una d’emergència climàtica i transició ecològica i, l’altre, de mobilitat. L’Ajuntament, ja l’any 2000, va recuperar la idea d’ecosistema urbà i va crear l’Agència d’Ecologia Urbana, amb l’ecòleg Salvador Rueda com a director, teòric important en aquest camp. Les polítiques que se’n deriven d’aquesta anàlisi i propostes per una ciutat sostenible i sana van pel bon camí, malgrat la manca de competències en molts temes, recursos i lluita contra els interessos de lucre i corrupció establerts en el sistema.

El que s’ha de fer per caminar cap a una ciutat eficient, habitable i sostenible ho sabem des de fa molt de temps. Coneixem les conseqüències que té la contaminació atmosfèrica de les ciutats i el problema global del canvi climàtic. Ja el 1661 (fa 369 anys!), John Evelyn a Anglaterra publicava un llibre sobre les molèsties de l’aire i el fum de Londres, i proposava evitar la combustió de carbó a la ciutat (font principal d’energia en aquells temps) i plantar arbres i plantes dins de la ciutat com a benefici proposat d’una manera empírica.

Barcelona ha de ser referent de la mobilitat i l’urbanisme sostenible. Ha ser una ciutat on les persones es moguin a peu i en bicicleta, amb transport públic de qualitat, amb espais més amables, segurs i familiars per passejar i jugar. Una ciutat que lluita contra la contaminació i el canvi climàtic, que està al capdavant d’una revolució verda, amb més arbres i plantes, més sostenible. Que consumeix productes de proximitat. Que recupera espai públic per a la gent, amb una bona gestió dels residus, amb habitatges de qualitat i serveis públics per tothom, amb equitat i solidaritat, reduint les desigualtats. Volem una Barcelona habitable on la salut i la cura de les persones sigui un valor i una prioritat. Encara ens queden muralles per enderrocar i treball cap a la utopia.