Fa uns dies, l’Hospital de la Mar publicava al seu Portal de Transparència les dades sobre retribucions percebudes l’any 2020. D’aquestes dades podem extreure diferents conclusions.
La primera és coneguda i publicada reiteradament: l’inflat salari que rep la nostra Gerent Olga Pané, candidata a consellera de Salut del Partit Socialista de Catalunya, per voluntat expressa del candidat socialista, Salvador Illa. 128.895,77 d’euros anuals. Un sou molt per sobre del president del Govern d’Espanya, al voltant dels 98.000 d’euros i similar al del president de la Generalitat, 130.000 d’euros. I, per cert, un salari, diguem-ne, irregular, ja que, “les retribucions íntegres anuals del personal directiu en cap cas poden ser superiors a les fixades per un conseller de la Generalitat”. En aquest cas, les sobrepassa amb escreix.
No obstant aquest gran sou, sembla no estar capacitada per a fer tot el treball que requereix la gerència del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, d’acord amb la necessitat d’haver de disposar d’una adjunta a la gerència, la senyora Cristina Iniesta, amb un sou una mica inferior al de la gerent, però també bastant per sobre del senyor Pedro Sánchez. Els vincles polítics en el cas de la senyora Iniesta, són amb CIU (recordeu la famosa sociovergència), amb qui va ser delegada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona els anys que Xavier Trias va estar al capdavant del consistori barceloní.
En total, tenim 20 directius que es reparteixen 1.940.975,89 d’euros. Ens preguntem si en una empresa pública d’uns 4.000 treballadors és necessari disposar de 20 directius i, sobretot, si és necessari que cobrin aquests voluminosos sous, més encara si tenim en compte que el govern català és el que menys percentatge del total de la depesa en sanitat pública destina a la remuneració de les seves treballadores.
Disposem de 296,07 comandaments pels menys de 4.000 treballadors. Un comandament per cada 12,88 treballadores. Cal? És necessari? No. És evident que no. Amb la necessitat de treballadores que actualment té el sistema sanitari públic, pensem que molts d’aquests comandaments estarien millor fent tasques assistencials. Que hi ha falta de personal ho demostren les més de 24.000 hores extres que s’han realitzat en el PSMar els set primers mesos del 2021. A això cal afegir les aproximadament 60 persones que treballen al departament de Recursos Humans. Un departament gairebé inexistent fa uns anys i que no para de créixer i d’adquirir poder en els darrers. Així doncs, la segona conclusió que extraiem, és el sobredimensionament de tot allò que intervé en la supervisió, control, poder i autoritat sobre les treballadores i treballadors rasos. Aconseguir, però, un reforç estructural, més que justificat, en qualsevol planta d’hospitalització, és pràcticament impossible.
Si traslladéssim les dades que disposem del PSMar al conjunt de la sanitat pública, obtindríem un nombre aproximat de 394 directius, que s’embutxacarien uns 38 quilos anuals, i tindríem uns 5.827 comandaments pel total de 75.043 treballadors del sector públic de salut. És possible que quan diuen que la sanitat pública és inviable, insostenible per si sola, sigui per fets com aquests? És possible.
L’altre variable que pot justificar la seva afirmació pot ser la naturalesa de les diferents “empreses” que operen en el sistema de salut a Catalunya. De les 54 entitats, que operen, 19 són Fundacions, 16 Consorcis, 9 són Entitats de Dret Públic, 6 Societats Mercantils, 2 Entitats Autònomes Administratives i 2 Entitats de Naturalesa Singular.
Podem interpretar d’aquestes dades que el personal sanitari de l’Hospital de la Mar i del conjunt de la sanitat catalana no té massa motius per a estar content. I més si tenim en compte que hem passat dels aplaudiments i de les paraules boniques durant el més dur de la pandèmia a la sobreexplotació en forma d’hores extres, l’augment de càrregues de treball i el deteriorament de les condicions laborals. No ens sorprenen, doncs, dels resultats d’un estudi realitzat per l’Institut de Recerques Mèdiques de l’Hospital de la Mar (IMIM), que concloïa que el 15% del personal sanitari havia patit algun tipus de trastorn mental i que el 50% estàvem amb altes possibilitats de patir-ho.
Però, i les usuàries, estan/estem contentes amb el sistema sanitari? Amb la qualitat en la seva atenció? Sincerament, creiem que tampoc hi ha motius per estar-ho. El deteriorament que l’atenció primària i comunitària pateix fa més d’una dècada ha facilitat que hagi saltat pels aires arran de la pandèmia. Ha provocat que les visites presencials siguin poc menys que ciència-ficció. Ha ocasionat un mal control i deficient seguiment de les malaltes cròniques. Ha dificultat la detecció i diagnòstic de potencials malalties greus. En definitiva, ha propiciat un munt de situacions que poden haver causat veritables tragèdies.
Els seus efectes es poden detectar rere els números, on hi ha persones amb noms i cognoms. Ens referim a les desastroses dades quant a llistes d’espera. Som la comunitat autònoma amb més persones en llistes d’espera, un total de 173.694. Som la segona comunitat autònoma que més persones tenim en llista d’espera per cada 1.000 habitants; només ens supera Extremadura amb 24,06. Nosaltres tenim 23,97, i la mitjana de l’Estat és de 15,06. També estem per sobre de la mitjana de tot l’Estat quant a temps mitjà d’espera. A Catalunya és de 155 dies, i la mitjana és de 148. Darrere d’aquestes xifres el que hi ha és patiment. De fet, pensem que hi ha una relació directa entre aquests resultats tan dolents i el model sanitari tan fragmentat i de naturalesa tan variada que comentàvem anteriorment.
La darrera conclusió que podem extreure és que ens segueixen sobrant motius per seguir mobilitzats per defensar la nostra sanitat. Una sanitat pública amb millors condicions laborals, amb atenció personalitzada, que atengui persones i no patologies. Centrada en la salut i la seva prevenció, i no en la malaltia i el seu tractament. Podrem aconseguir-ho? I tant que podrem. Organitzem-nos les treballadores amb Sanitàries en Lluita, a través de la Mesa Sindical o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Organitzem-nos les usuàries a través de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics i de totes les organitzacions que hi participen o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Siguem capaces de trobar l’espai per fer-ho plegades. Treballem per un objectiu comú. Una sanitat de qualitat, de provisió, titularitat i gestió 100% pública.
