Rosa Almirall, ginecòloga i militant feminista, va fundar el 2012 la Unitat Trànsit, la primera unitat d’atenció ginecològica per a persones trans no patologitzant de Catalunya. Amb motiu del Dia Internacional per a la Visibilitat Trans, parlem amb ella sobre l’encara patologització de les persones trans dins el sistema sanitari i sobre el funcionament del model de Trànsit, un servei pioner al món. “El protocol d’atenció a la salut de les persones trans s’ha anat suavitzant una mica, però aquestes continuen sent excloses de poder fer el canvi que volen. El model imperant és que les persones trans passin encara per l’avaluació d’un psiquiatre, amb un concepte de gènere molt rígid. Com a servei públic de salut, som dels pocs trans afirmatius”, explica la doctora.
Com i quan va néixer Trànsit?
Jo era directora del servei de ginecologia de l’Institut Català de la Salut (ICS). Trànsit pròpiament va començar l’octubre del 2012, però feia ja un parell d’anys que l’havíem començat a gestionar. Arran de la demanda de dues dones trans que no havien sigut ben tractades pels professionals sanitaris, em vaig començar a replantejar per què les persones trans no acudien a nosaltres. Vaig contactar amb persones de la comunitat i vaig plantejar-los-hi la creació d’una consulta d’atenció sexual i reproductiva per a persones trans en què se les tractés amb la dignitat i el respecte que es mereixien. L’any 2012 m’hi fico seriosament en el tema, i els presento el projecte tant a la comunitat trans com a l’ICS. En aquell moment, el servei concertat a Catalunya per atendre les persones trans era el servei de psiquiatria de l’Hospital Clínic, on hi havia la unitat de trastorns d’identitat de gènere.
Quan va ser reconegut Trànsit pel Departament de Salut?
Podríem dir que fins a finals del 2016 era un servei alegal, perquè el servei concertat era el del Clínic, però nosaltres cada vegada rebíem més persones. Fins que a principis de 2016 ja eren 600 persones. Va arribar un moment que era desbordant. Vaig demanar ajuda a la comunitat trans, que va crear la Plataforma Transforma la Salut per reclamar una atenció a la salut de les persones trans respectuosa. Aquesta i altres entitats van fer una feinada enorme d’activisme i visibilització i, finalment, el Departament de Salut, que ja coneixia el nostre model, assumeix Trànsit com a propi i l’introdueix com a porta d’entrada de les persones trans al sistema de salut pública de Catalunya. En aquest moment es posen les bases de l’atenció a la salut d’aquest col·lectiu i se’ns dota de pressupost per poder augmentar l’equip.
En què es basa el vostre model d’atenció?
Bàsicament, ens basem en un model de respecte total al que diuen les persones. Nosaltres actuem com a acompanyants i no les jutgem en el seu procés. Entenem que no tenir una identitat normativa és tremendament complicat en un món binari i normatiu, i que aquestes persones passen processos llargs per arribar a identificar-se com qui són i visibilitzar-se com a tals. Això, a més, no està exempt de violències i discriminacions per part del seu entorn. El que fem és acollir a aquestes persones, entenent que elles són les úniques expertes en la seva identitat, sense qüestionar-les, i actuem acompanyant-les en les diferents etapes que van recorrent i les ajudem en qualsevol dificultat que tinguin. La identitat de gènere no és tan sols femenina o masculina, sinó que hi ha persones que es poden trobar en qualsevol punt, dins o fora d’aquestes categories. A més, la identitat de gènere no és estable i està en constant evolució. Aquest és un tema que pertany a la mateixa persona i nosaltres el que fem és acompanyar-la en cadascun dels processos.
El que fem és acollir a aquestes persones, entenent que elles són les úniques expertes en la seva identitat, sense qüestionar-les, i actuem acompanyant-les en les diferents etapes que van recorrent.
Quins serveis oferiu a les persones trans?
Com qualsevol altre servei de salut, la nostra missió és oferir acompanyament a les persones respecte la seva salut. Ens assegurem de donar una bona informació sobre els tractaments que segueixen i garantir que no tinguin contraindicacions. Per altra banda, també acompanyem l’entorn social de la persona, familiar i afectiu. A més, acompanyem als centres educatius, empreses i tots els espais on es mou la persona, perquè puguin entendre el seu procés i respectar el camí d’aquesta persona.
A banda d’això, les persones que atenem poden optar a acompanyament psicoterapèutic, per malestars relacionats amb la seva identitat o dificultats per visibilitzar-se socialment, per exemple. També hi ha un acompanyament psicoterapèutic grupal, ja que per les persones trans és molt important comptar amb una xarxa d’iguals. Tenim també un grup d’acompanyament multifamiliar per a adolescents, on hi poden participar membres de l’entorn familiar, educatiu… El treballador social és qui s’encarrega de tots aquells aspectes relacionats amb l’entorn afectiu, familiar, educatiu, laboral, etc. Després també tenim dues administratives que porten tot el tema de gestió de les visites i programació d’atencions, i que també fan acollida, ja que són persones trans i ens ajuden a fer acompanyament a persones que necessiten conèixer alguna persona del col·lectiu que els hi expliqui el seu procés.
Feu formació a professionals?
Sí, fem formació tant a professionals del món de la salut (de salut mental, atenció primària, pediatria, endocrinologia…) com de l’educació, per anar augmentant el coneixement d’aquests professionals que cada vegada es troben amb més persones que s’estan qüestionant la seva identitat. La formació és importantíssima, però és molt lenta. No obstant això, és molt satisfactori el fet de veure que cada vegada són més els i les professionals de la salut que ens contacten perquè els ajudem en l’atenció als pacients trans i els expliquem quins aspectes haurien de tenir en compte.
Com ha sigut l’atenció a la salut a les persones trans des del sistema sanitari al llarg de les últimes dècades?
Els primers protocols i tractaments apareixen cap als anys 70. Ho fan als Estats Units, i amb un criteri sobre la normalitat i la no normalitat molt diferent del d’ara. El protocol, aleshores, era molt psiquiàtric: es feia una avaluació de la persona per estudiar si complia una sèrie de requisits que li permetrien ser acceptada als serveis de salut com a persona trans. S’estableix, doncs, el criteri de persona transsexual -perquè en aquella època es deia així- ‘verdadera’ i ‘no verdadera’. Els psiquiatres no només jutjaven a les persones trans sobre si eren o no trans, sinó que també els deien quin canvi mèdic havien de seguir, si tractament hormonal, operacions… Qualsevol persona que s’allunyava dels seus estàndards, no el consideraven un ‘veritable transsexual’.
A més, hi ha un altre obstacle que havien de passar la majoria de persones, abans de seguir qualsevol tractament o fer una modificació corporal, que era fer el que es deia l”experiència de vida real’. Això consistia en el fet que, durant tres o sis mesos, la persona havia de presentar-se a la societat les 24 hores al dia amb la imatge que li corresponia per la identitat que sentia i, transcorreguts aquests mesos, havia d’acudir als serveis de salut amb dos testimonis, un de l’àmbit familiar i un del laboral o educatiu, que confirmessin que la persona s’havia presentat al món com qui era i que això l’havia fet feliç. Una pel·lícula tremenda. Era exposar completament totes aquestes persones. Les persones fan la seva pròpia experiència de vida real, que és que, en la mesura que poden, van fent petits canvis en la imatge corporal amb la qual es presenten a la societat, i ho fan com i quan volen. Aquesta experiència de vida real havia exposat moltes persones trans a violències importants en l’espai social.
El protocol s’ha anat suavitzant una mica, però les persones trans continuen sent excloses de poder fer el canvi que volen. El model imperant és que les persones trans passin encara per l’avaluació d’un psiquiatre, amb un concepte de gènere molt rígid.
El model patologitzant és encara el majoritari a les unitats d’atenció a la salut de les persones trans?
Sí. Després d’aquest primer protocol dels anys 70, hi ha hagut alguns protocols de revisió i el proper sortirà, en principi, el maig d’aquest any. L’últim va ser el 2011 i ja suavitzava alguns dels criteris dels anys 70. Però, tot i això, costa molt modificar la concepció dels serveis de salut i de la societat en general. Sí que és cert que el protocol s’ha anat suavitzant una mica i no hi ha tan tercer grau com abans, però les persones trans continuen sent excloses de poder fer el canvi que volen. Per exemple, les persones que es consideren no binàries o les persones trans que se senten còmodes amb els seus genitals no compleixen ben bé els seus ‘requisits’ i els diuen que no tenen la condició de trans. El model imperant és que les persones trans passin encara per l’avaluació d’un psiquiatre, amb un concepte de gènere molt rígid. Com a servei públic de salut, som dels pocs trans afirmatius. Hi ha serveis d’entitats i associacions LGTBI friendly al Canadà i als Estats Units que també tenen aquest model, però dins de la sanitat pública jo diria que els únics països on això s’ha establert és a Malta i a Catalunya.
De fet, no va ser fins al 2018 que l’OMS va deixar de considerar la ‘transsexualitat’ com una malaltia mental.
Exacte. Però el fet que canviïs la paraula no vol dir que canviïn els professionals. Canvies, diguéssim, el diagnòstic, però no canvies la manera d’arribar a aquest diagnòstic. Els qualifiquen de tenir ‘incongruència de gènere’… jo sempre dic que per mi són les persones amb més congruència de gènere, perquè lluiten pel gènere que senten i amb el qual s’identifiquen.
Quin és el balanç que fa després de tots aquests anys des que vau crear Trànsit? Com ha anat creixent el servei?
Hem passat de ser una professional -jo- a temps parcial, més dues psicòlogues que exercien voluntàriament, a ser, a Barcelona, 10 professionals, unes quantes a temps complet. També hem obert altres punts Trànsit a Catalunya: a Reus, Lleida, Girona, Catalunya Central, amb base a Manresa, Sabadell, Terrassa, i estem a punt d’obrir-ne un a Badalona. La idea seria que, en un futur, Trànsit desaparegui, és a dir, que cadascun d’aquests punts formi als professionals de l’àrea perquè, a la llarga, en qualsevol equip d’atenció a la salut sexual i reproductiva hi hagi un professional que tingui coneixement d’aquest tema i que, per tant, no siguin necessàries entitats especialitzades.
A quantes persones heu atès al llarg d’aquests anys? Ha canviat el perfil de persones que ateneu?
El 2016 eren 600 les persones ateses i, en aquest moment, a Trànsit a Barcelona hem atès unes 5.000 persones, i cada setmana entren unes 15 persones noves. Les edats van de 2 o 3 anys fins a persones de 70 i escaig. Ha augmentat moltíssim el nombre de menors i adolescents que acudeixen al nostre servei. Els primers anys, quan era un servei poc conegut, venien persones que habitualment estaven dins de l’activisme, que feia temps que estaven amb tractament. Ara, en canvi, venen persones d’edats molt diverses. La franja d’edat s’ha ampliat molt i sovint venen amb una major xarxa social. Moltes vegades l’entorn de les persones ja coneix la seva situació, a l’escola ja els diuen pel seu nom, etc.
Durant els darrers anys, considera que s’ha avançat en termes de drets de les persones trans?
A partir de la Llei del 2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI a Catalunya, es despatologitzen les identitats trans i això dona la possibilitat a Trànsit d’existir. Crec que la visió ha canviat molt i que Catalunya és un petit oasi en aquest sentit, perquè l’administració ha impulsat accions molt positives. Pel que fa a la salut, el Departament de Salut i i el CatSalut han fet una aposta important per donar suport a Trànsit i a les persones trans i canviar la mirada patologitzant. Crec que s’ha avançat molt en l’atenció a la salut de les persones trans, tot i que encara hi ha violències i incomprensió en alguns espais. A Catalunya tenim algunes veus crítiques cap al que fem, igual que a la resta d’Espanya, però crec que anem pel bon camí: cada vegada hi ha una mirada més oberta i més respecte. Hi ha hagut un gran canvi des que vam engegar Trànsit el 2012. També cal dir que des de l’activisme s’està fent una feinada impressionant per visibilitzar a les persones trans, organitzant jornades, xerrades a les escoles, fent documentals, exposicions fotogràfiques…
A Catalunya tenim algunes veus crítiques cap al que fem, igual que a la resta d’Espanya, però crec que anem pel bon camí: cada vegada hi ha una mirada més oberta i més respecte.
Parlem de la Llei Trans que s’està impulsant en l’àmbit estatal, l’avantprojecte de la qual va ser aprovat pel Consell de Ministres el passat mes de juny.
Es va presentar un projecte de Llei Trans que era una molt complet, que considerava la variabilitat dels processos i necessitats i que treballava molt en com assegurar drets a les persones trans en tots els àmbits. Era una meravella, però va ser bloquejat. Es va crear una fractura en el moviment trans: les que no volien que hi hagués llei si no era aquella i les que van decidir negociar per rebaixar les propostes de la llei i guanyar, almenys, alguns drets. I estem aquí. L’avantprojecte de llei es va presentar al Congrés per la seva discussió i aprovació definitiva, però el procés sembla que està encallat. Sembla que hi ha dificultats per tirar-la endavant per posicions contràries entre els dos partits que estan al Govern.
En els últims anys, el discurs transexcloent ha anat agafant força. Què en pensa?
Aquestes persones expressen la seva opinió amb molta violència. És una opinió que va en contra de les persones trans, i jo no responc a violències.
Quines són les assignatures pendents quant a la lluita pels drets de les persones trans?
Primer de tot, el dret a l’autodeterminació de gènere, incloent-hi les persones no binàries: cadascú s’ha de poder classificar i identificar com vulgui. Un altre tema important i en el qual s’hauria de treballar és la qüestió de la inserció laboral de les persones trans, que actualment estan pràcticament excloses del món laboral. A més, cal fer una feina important als centres educatius per informar més sobre les identitats diverses a les aules.
Pel que fa a la salut, tot i que la situació és força bona, s’ha de tenir en compte que el nombre de persones que es qüestionen la seva identitat en aquest moment és creixent i que, evidentment, necessitaríem més recursos per atendre-les. Un dels temes que no podem portar a terme per falta de recursos és la recerca. Caldrien estudis per tal de millorar la manera d’atendre les persones trans, valorar com han de ser els serveis dirigits a aquestes, estudiar els efectes dels tractaments a llarg termini sobre la salut, ja que no tenim prou coneixement científicament validat sobre el tema… Sovint es diu que hi ha un penediment del 80% en els adolescents que fan la transició, unes dades que es basen en estudis dels anys vuitanta on es tenia una consideració del gènere molt diferent de l’actual. S’han de fer investigacions per actualitzar aquesta mena de dades, que són molt antigues i que, probablement, no es corresponen a la realitat.
Creu que les noves generacions ja viuen amb més naturalitat el fet que existeixin identitats diverses?
Sí, jo penso que hem viscut moltes revolucions. La lluita pel respecte a l’orientació sexual i la revolució feminista, que continua. Ara estem vivint una altra revolució, que és una continuïtat de la lluita que estem fent les feministes des de fa molts anys i que és un pas més cap a la igualtat de les persones. Les noves generacions es pregunten: «Què vol dir això que els meus genitals condicionin qui soc, com em puc expressar, com vull que em tractin…?». El que ens estan dient els joves és que no els agrada el món que els hem deixat quant a la classificació de gènere. Molts joves estan fent un pas endavant per lluitar perquè cada persona pugui ser qui és, independentment del que tingui als genitals o quina categoria de gènere se li ha donat en néixer.
