Poder accedir i mantenir un habitatge digne, és un dels grans reptes que afrontem com a societat. Una problemàtica alimentada pels problemes estructurals entorn de les polítiques d’habitatge i la pobresa creixent que genera cada vegada més desigualtats.
ECAS és una federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, que treballa de manera prioritària amb col·lectius en situació o risc d’exclusió social. L’atenció directa que presten les organitzacions membres d’ECAS i la tasca de la federació per vertebrar el sector, es fonamenten en la lluita per la igualtat d’oportunitats per a tota la població.
El seu principal objectiu és promoure el benestar social amb especial atenció a les persones en risc d’exclusió social. Periòdicament editen publicacions i informes, com l’INSOCAT. L’últim, presentant el passat 26 d’abril, s’ha centrat en l’habitatge per mostrar les situacions més invisibilitzades de l’exclusió residencial, com són la inseguretat i la inadequació de l’habitatge. Un informe basat en l’anàlisi documental i de marc legal existent, així com en les dades estadístiques més recents a Catalunya i el treball de camp. A partir del coneixement i de les vivències compartides, ens mostren un diagnòstic i plantegen una sèrie de propostes.
Diversitat de la problemàtica
Els diversos vessants es divideixen entre les persones que poden disposar d’una llar, d’un lloc on sentir-se segures, protegides i desenvolupar el seu projecte vital, i les persones que en queden excloses. El sensellarisme inclou casuístiques que sovint passen desapercebudes per a la resta de la societat, però que generen un patiment i una angoixa elevades a qui les viu en pròpia pell. Viure en un habitatge insegur, del qual et poden fer fora en qualsevol moment i sobre el qual no pots disposar de cap títol acreditatiu, genera por i inestabilitat extrema. De la mateixa manera, viure en un habitatge inadequat, insalubre o en condicions d’amuntegament, vulnera de manera flagrant el dret a un habitatge digne que tenim totes les persones.
Entre les principals problemàtiques detectades per les entitats en el seu dia a dia destaquen el lloguer i relloguer d’habitacions, el fet d’haver de compartir habitatge de manera forçosa i la persistència i l’amenaça de desnonaments, així com noves formes de desnonament invisible, l’assetjament immobiliari latent, les ocupacions estigmatitzades, el racisme immobiliari i el fet d’haver de viure al carrer de manera crònica o intermitent.
El 97% de les persones ateses per les entitats socials a Catalunya tenen problemes d’habitatge.
En total, 1,3 milions de catalans viu en un habitatge inadequat -infrahabitatges, en amuntegament o en estructures temporals- i gairebé un milió més ho fa en un habitatge insegur -ocupacions, temporals, amb amenaça de desnonaments o amenaces violentes. A més, 18.000 persones viuen en situació de sense llar i sense sostre.
“L’habitatge és avui un motor d’exclusió social de primer ordre. Garantir el dret a l’habitatge, reconegut però vulnerat, és imprescindible. No existeix cap política efectiva de lluita contra la pobresa si no va acompanyada d’una política d’habitatge que en garanteixi l’accés i el manteniment”, ha denunciat Míriam Feu, responsable de l’informe d’ECAS INSOCAT 14 ‘Habitatge i exclusió residencial’, elaborat per l’Observatori de la Realitat Social de Càritas Barcelona.
Els col·lectius més afectats són les persones migrades, les famílies amb infants i adolescents, les llars monoparentals i les persones joves soles. L’exclusió social s’arrossega des de fa molts anys i respon a una problemàtica estructural. Les dades han empitjorat des de 2018 la que les respostes a la problemàtica de l’habitatge són insuficients i insatisfactòries.
Més de la meitat de les persones que no poden atendre les entitats necessiten un allotjament, i el 48,6% necessitarien ajudes per pagar el lloguer, una habitació o els subministraments bàsics. Mecanismes com la Mesa d’Emergència, està trigant fins a dos anys per donar una resposta definitiva, uns terminis que no compleixen en absolut l’emergència. Una mostra de la magnitud del problema està en el fet que, malgrat les restriccions i dificultats que va comportar la covid-19, el 2020 un 54,5% de les entitats van atendre més persones que el 2019.
L’informe revela també que el 80% de l’acció social a Catalunya està vinculada a problemes d’habitatge. Les entitats denuncien que no tenen eines per fer-hi front i que les que tenen no són adequades.
Viure en exclusió residencial comporta inseguretat jurídica i econòmica, por i angoixa, així com inseguretat vital i grans dificultats per projectar la vida personal dels nens, nenes i adolescents. Els canvis continus d’habitatge, la discriminació en el moment d’accedir a un habitatge pel fet de tenir criatures i poder molestar, l’elevada precarietat i la vulnerabilitat econòmica afecten les persones i les famílies, especialment les monoparentals.
La vulnerabilitat residencial condiciona la salut física, mental i emocional de les persones, que veuen restringides les seves capacitats amb el consegüent impacte en les seves relacions familiars i personals, així com en la criança dels fills i filles.
Els preus de l’habitatge, en qualsevol dels seus règims i possibilitats, excedeix el que poden pagar part de les economies familiars. Segons la Fundació FOESSA les llars que tenen una despesa excessiva en habitatge (calculat en base a que es queden sota el llindar de la pobresa severa un cop han fet front a les despeses d’habitatge) se situen en el 19,3% de la població catalana, afectant 584.000 llars el 2021.
El desequilibri entre el preu de l’habitatge i la capacitat adquisitiva de bona part de la població porta a diverses situacions associades a problemàtiques dins l’àmbit de l’habitatge. A banda del creixent nombre de llars que pateixen pobresa energètica (un 5,2% de la població no pot mantenir la llar a una temperatura adequada, percentatge que es dispara fins el 26,4% per a la població sense nacionalitat espanyola), a Catalunya el 25,4% de la població es veu obligada a reduir les despeses de subministraments (electricitat, aigua, gas), el 22% les de telèfon, televisió o internet i l’11,4% ha hagut de fer front a avisos de tall en els subministraments.
El Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge de Catalunya (2021) apunten que a Catalunya, en els propers 15 anys, 355.000 noves llars quedaran excloses del mercat, ja que cada cop hi ha major distància entre els ingressos de les llars i els preus dels habitatges. L’excessiva despesa en habitatge, provoca que moltes famílies es veuen obligades a triar entre menjar o pagar el lloguer, han d’acceptar condicions residencials insegures i precàries, no poden canviar d’habitatge o han de marxar del municipi on viuen.
Desnonaments, habitacions de relloguer i ocupacions
En el rànquing de les problemàtiques que més afecten a les persones acompanyades per les entitats socials, destaquen els desnonaments de lloguer, el relloguer d’habitacions i les situacions de carrer intermitents. Val a dir que les habitacions es relloguen sense contracte i generen desnonaments invisibles.
Els desnonaments encoberts per la no renovació del contracte de lloguer formen part d’un segon bloc de problemàtiques significatives, junt amb les ocupacions individuals (persones o famílies soles) i les situacions de carrer cronificades.
Un tercer bloc amb tendència a agreujar-se, el formen les ocupacions compartides, la soledat i la falta de suport i recursos familiars.
Propostes d’ECAS sobre habitatge
Les entitats socials reclamen l’augment del parc d’habitatge accessible incrementant l’habitatge protegit, destinar l’1% del PIB a polítiques d’habitatge, captar habitatge privat, dotar de més recursos la Mesa d’Emergència i atorgar ajuts al lloguer. Paral·lelament, aplicar les sancions als grans tenidors que no compleixin amb les seves obligacions en relació a contractes de lloguer social, un reforç del paraigua jurídic per preservar la funció social de l’habitatge, l’abordatge del sensellarisme a través de l’estratègia aprovada per al 2021-2024, o l’aplicació sense restriccions de l’empadronament.
Altres propostes recollides són, actuacions concretes per la protecció de col·lectius en situació de vulnerabilitat, com les persones migrades -a qui cal garantir l’acompanyament mentre no es derogui la llei d’estrangeria-, la gent gran i la joventut -a qui cal oferir habitatges d’ús social lligats a moments evolutius clau-, les famílies monoparentals i infants -a qui cal garantir habitatges d’emergència en condicions adequades-, i les persones amb problemes de salut mental i discapacitat -per qui cal reservar parc públic, suport i assessorament per prevenir abusos i discriminacions.
Conclusions
Sense garantir l’accés i el manteniment d’un habitatge digne a tota la població, inclosos els col·lectius en situació de major vulnerabilitat, no es pot avançar cap a una societat més cohesionada. Cal una política pública en habitatge centrada a recuperar la seva funció social, amb la implicació de tots els agents, des de les administracions públiques a tots els nivells fins a les entitats privades i la ciutadania.
Els circuits administratius són lents, complexos i de vegades ineficaços. Calen respostes més àgils i operatives tant per efectuar les gestions, com per reduir el temps de resolució i d’implementació dels tràmits.
Són necessàries accions que combinin el curt termini i l’emergència residencial, amb el mitjà i el llarg termini en la consolidació d’un model socioeconòmic que superi les mancances estructurals actuals. L’habitatge és un dret bàsic de totes les persones, i és inacceptable que es continuï vulnerant.
