En la recent convocatòria d’adjudicació de places de Metge Intern Resident (MIR), han quedat vacants 200 de les 2.336 places que s’han ofert aquest any per a l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària, perquè no hi ha hagut prou persones que s’hagin presentat per a cobrir-les.
A Catalunya han quedat 71 places vacants d’aquesta especialitat, malgrat que el Departament de Salut oferia 9.000 euros de més al sou anual com estímul per escollir aquesta especialitat tan necessitada de professionals. Es calcula que el sou mitjà de la metgessa o metge de família ja especialista (no MIR) és d’uns 48.000 euros l’any amb els complements variables i objectius inclosos, és a dir, uns 3.000 euros nets al mes per 14 pagues. No està malament, però tampoc és per tirar coets.
Moltes professionals, metgesses i infermeres, fugen de l’atenció primària: uns van a l’hospital, altres a la privada i altres a l’estranger, on són molt buscats. Aquesta fugida es pot explicar pel sou, però sobretot per la precarietat de les condicions laborals: una gran quantitat de contractes eventuals (de vegades per setmanes o dies) i de contractes d’interinatge (no fixos). Amb aquesta precarietat laboral, una persona jove no pot planificar els seus projectes vitals.
Per altra banda, l’atenció primària té menys prestigi social i reconeixement que les especialitats hospitalàries. També hi ha una manca d’autonomia en gestió clínica, falta de lideratge i una elevada burocràcia. A més, els professionals no tenen temps per a la recerca ni formació continuada a causa de la sobrecàrrega de treball (més accentuada en temps de pandèmia) deguda a la manca de personal.
Per tot això, cal, urgentment, salvar l’atenció primària pública i no engreixar més les mútues privades pel descontentament dels usuaris i els professionals de la pública. Volem que el 25% del pressupost sanitari del Departament de Salut es dediqui a l’atenció primària, però per fer-ho bé: cobrir les necessitats del nucli del model (metgessa i infermera), perquè puguin donar bona qualitat a totes les necessitats dels ciutadans, salvant els valors i les funcions necessàries per a la salut (no només l’atenció a la malaltia) i fer una crida (internacional també) per recuperar els professionals que han abandonat el sistema.
La millora de les condicions laborals, que hem de pactar en la nova i necessària llei per posar al dia l’atenció primària, ha d’incloure: sous dignes, suficients per cobrir les necessitats, contractes fixes (període de proves molt limitat), bons lideratges, autonomia de gestió clínica, conciliació familiar, prestigi professional i reconeixement, entre altres. Com recentment deia el govern de l’Estat a les empreses que es queixen que no troben treballadors: “Que els hi paguin més” i millorin les seves condicions laborals.
Els professionals són el sistema públic de salut, són ells i elles el nostre patrimoni. No podem seguir amb mesures que només fan que allargar l’agonia d’aquest model universal, equitatiu, solidari (valors republicans, per cert) amb mesures parcials i equivocades. No calen més comissions tècniques, ja sabem què hem de fer. No cal esperar més diners de Madrid, cal recaptar i gastar bé el que tenim aquí.
