Arriba l’estiu i amb ell també els banyadors, els pantalons curts, els vestits de tirants arrapats, les samarretes que ensenyen el melic, la manca de rutines, l’anomenada ‘operació biquini’, el bronzejat… tots aquests factors fan de l’estiu un dels períodes més difícils per fer front a les inseguretats i pensaments distorsionats i obsessius dels pacients amb un Trastorn de Conducta Alimentària, segons assenyala el Doctor en Psicologia i Coordinador de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de Sant Joan de Déu, Eduard Serrano, en un article de Salut mental 360.
El Trastorn de Conducta Alimentària (TCA) existeix en una societat que no prioritza l’aprenentatge de la gestió de les emocions, on es busca la productivitat de forma frenètica i les inseguretats i els estereotips formen part del pa de cada dia del adolescents. Ens trobem davant d’una tendència a l’alça dels TCA, que es van començar a accentuar arran de l’aïllament de la pandèmia de la Covid. Així ho demostren les dades d’una enquesta de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia feta a les escoles catalanes a 5.135 adolescents d’entre 12 i 16 anys: el 47% de les noies enquestades van declarar estar insatisfetes amb el seu cos i que desitjaven baixar de pes.
El TCA es personifica al cervell de totes les seves víctimes adoptant la forma d’una veu negativa sense fre, que va jutjant i empetitint a la persona fins a deixar-la trista, perduda, malalta.
Quan la teva principal enemiga és a l’altra cara del mirall
La Mireia Garcia, de 21 anys, explica que avui fa quasi un any que va rebre el certificat d’alta terapèutica de l’Institut de Trastorns de conducta Alimentària (ITA). Entre llàgrimes, encara recorda amb detall el procés de tractament i afirma que “no ha estat gens fàcil, ni per mi ni per la gent que m’estima”.
El tractament terapèutic li ha permès adquirir les eines necessàries per a fer front als pensaments més distorsionats i malaltissos. Garcia admet que encara té moments de debilitat, ja que tal com diu ella “un TCA és una lluita constant i complicada”.
La veu malalta de la Mireia parlava de l’autoexigència, de no ser mai suficient, d’haver d’arribar sempre un pas més enllà que la resta per tal de poder ser estimada. Per contra, avui es pren la feina amb una altra filosofia. El tractament l’ha ensenyat a prioritzar les seves necessitats personals per sobre de les professionals. També ha après a gestionar de forma més sana les seves emocions i connectar amb elles, lluny de la utilització del menjar com a via d’escapament. La restricció o l’afartament eren els dos vèrtexs de la seva via d’escapament. Explica que, de mica en mica, ha anat veient que l’odi que projectava cap al seu cos era una projecció dels seus problemes a partir d’una mirada distorsionada per la malaltia.
L’aïllament
Les víctimes d’aquest trastorn acostumen a ser dones però, tot i ser minoria, també es dona en homes. Lucas Ávarez, de 20 anys, n’és un exemple. Actualment es troba en seguiment terapèutic i, fins ara, ha pogut identificar diferents símptomes propis d’una mala praxi amb el menjar, l’esport, l’alcohol i altres substàncies que el feien allunyar-se de la realitat.
Una de les característiques més perilloses del TCA és l’aïllament de moltes de les persones que el pateixen, el qual afavoreix al desenvolupament i empitjorament de la malaltia. Tal com afirma la psicòloga Maria Rovira, “estar sol propicia el creixement intern dels pensaments distorsionats i conductes autodestructives”. Així, en Lucas confessa que moltes vegades, quan estava enfadat amb ell mateix, s’ha volgut “castigar” sense menjar. Veiem, doncs, com darrere el menjar s’estan adoptant moltes conductes autodestructives entre els joves. Unes conductes que moltes vegades poden resultar difícils de detectar si no es tenen els coneixements suficients.
Un àpat, una lluita
La Regina Catafal ha conviscut amb la malaltia des de la seva infantesa, com moltes altres persones. És difícil fer-se càrrec del que pot comportar conviure amb una patologia alimentària. L’acció de menjar és, en la nostra cultura, un acte social. Sovint, quan ens reunim amb els amics i familiars, acostuma a haver-hi una taula amb menjar pel mig. Viure amb por d’alimentar-se és un impediment constant que té conseqüències en tots els àmbits: social, familiar, físic…
Igual que la Regina, la majoria de víctimes de TCA comencen a incorporar a les seves rutines conductes pròpies de la malaltia sense ser-ne conscients, així com la restricció de certs aliments, els afartaments de menjars de forma compulsiva o l’obsessió de perdre pes.
Un dels models de teràpia que més li ha funcionat, explica la Regina, es basa en la que treballa des d’un grup de persones que pateixen totes la mateixa malaltia. “Allà m’he sentit acompanyada, compresa i he pogut intercanviar consells que a mi m’han ajudat en moments complicats”.
Cal una major prevenció
Des del conjunt de la societat, és important prevenir els Trastorns de la Conducta Alimentària amb totes les eines i mesures que estiguin a les nostres mans. Tal com afirma el doctor Eduard Serrano a la plataforma Salut mental 360, en una situació de risc, pot ajudar mantenir l’horari dels àpats, fer una exposició gradual del cos i procurar mantenir l’activitat social, entre d’altres. Pel que fa a la població general, la psicòloga Maria Rovira remarca que s’ha d’evitar fer comentaris als altres sobre el seu cos, així com felicitar algú quan ha perdut pes. Declara que “són petites contribucions que poden ajudar a disminuir el creixement dels TCA”.
1 comentari
Quin article més necessari, Bet! Què ben escrit i què humà que ens el presentes. Felicitats!