Aquest només és un exemple, que conec de prop, del que deu estar passant a la resta de Catalunya.
D’aquests CAP de Ciutat Vella, recordem les llargues lluites i demandes de professionals i ciutadania del 2018 i 2019. Alguns d’ells ja tenen lloc assignat (excepte Barceloneta) des del 2019 i 2020, però, de moment, de projecte o obres no se’n sap res. Mentre, espantats per la maleïda Pandèmia, el CatSalut va programar i fer, en uns pocs mesos, cinc hospitals satèl·lit per uns 50 milions (varen dir) que no han servit per res més que per posar vacunes. Vergonya. No entenen els que han de prendre aquestes decisions. I no tenen Vergonya de la situació, portem quatre anys. Cal recordar-ho de cara a les eleccions del 2023.
A més de millorar la qualitat i les condicions laborals de la Primària de manera urgent, que comportarà també un canvi de model i de valors de tot el sistema públic sanitari, passant de només l’atenció a la malaltia ja instaurada, la medicalització no desitjada, la despesa extraordinària en fàrmacs i altes tecnologies, a la prevenció, la promoció de la salut, la salut comunitària, l’atenció sanitària humanitzada (presencial) i de qualitat, sense llistes d’espera, integral, amb el nostre equip de Primària al llarg de la vida i amb les cures biopsicosocials. A més d’això, que no és poc, cal dotar els CAP de les condicions millors en qualitat i comoditat per als seus professionals i ciutadania; per això, també és urgent ressuscitar la vergonya dels centres aturats.
El 2023 podria ser un bon any per a una nova Llei d’Atenció Primària i Comunitària a Catalunya
El 2023 podria ser un bon any per a una nova Llei d’Atenció Primària i Comunitària a Catalunya, una llei que obligui d’una vegada, més enllà de comissions d’experts, plans i programes, a aquest canvi urgent i radical de la Primària i, per tant, també de tot el Sistema Públic de Salut. Farà 45 anys de la conferència d’Alma-Ata sobre Primària i 36 anys de la llei General de Sanitat a Espanya.
Els pacients han canviat, ara som més vells. El 1976 l’esperança de vida a Catalunya era de 73 anys i avui és de 82 anys: es viuen 9 anys més. Els ciutadans som més exigents i estem més informats. Som menys tolerants al dolor i les incapacitats, demanem més immediatesa, més consumisme i medicalització de la vida, més consciència de la salut com a dret social.
Epidemiològicament, hem passat de malalties agudes i infeccions a predomini de malalties cròniques que requereixen més tractaments prolongats i cures. A més, hi ha hagut un descens de la mortalitat prematura gràcies a nous tractaments, fent crònics processos que abans mataven. (Aquesta situació s’ha vist alterada per la Pandèmia i agreujada per l’emergència climàtica).
L’entorn i els coneixements també han canviat, tenim nous instruments d’informació i comunicació molt potents i a l’abast de tothom. Tenim tecnologies de diagnòstic i tractaments molt sofisticades, tasques de salut comunitària, nous fàrmacs, instal·lacions i centres sanitaris molt diversos (ambulatoris, aguts, subaguts, convalescència, llarga estada, pal·liatius, etc.).
Els professionals també han canviat. S’ha passat del metge de família a la metgessa de Primària, dona, jove (conciliació familiar, maternitat, etc.), que treballa en equip. Ara no tenim només un metge, sinó metgessa, infermera i administrativa de família; tenen més feina, però també són més gent en equip per fer-hi front. Per contra, s’ha perdut reconeixement social, ha augmentat la precarietat laboral, han disminuït els recursos i els professionals estan desenganyats i desesperats per la sobrecàrrega de treball.
Apa, doncs, posem-nos-hi, que tot està per fer i tot és possible i és urgent. Salvem el Sistema Públic de Salut salvant la Primària com a primer pas i més important.
