“El teatre cura a les persones, a mi m’ha salvat”, explica l’actor Quim Llisorgas (Barcelona, 1995). La seva primera incursió en aquest món va ser fa aproximadament 16 anys. La seva mare acabava de rebre una carta molt dolorosa enviada per altres mares i pares del club de futbol sala on jugava el Quim, i en la qual bàsicament li tiraven en cara que amb ell a l’equip no guanyarien mai. Va haver de deixar una activitat que el feia feliç, se sentia trist i incomprès, i llavors una mestra de la seva escola li va proposar que entrés a La Tropa Teatre, una companyia amateur del seu poble, Vilassar de Mar. “Des del primer moment que vaig començar amb el teatre vaig sentir una cosa diferent i vaig saber que volia ser actor”, diu.
El trist episodi de l’equip de futbol és un dels que en Quim Llisorgas relata a Entre tu i jo no en fem un, una obra de teatre de butxaca concebuda i coescrita per ell mateix, i coprotagonitzada per Ester Nadal i Marc Pinyol. L’obra es va estrenar el 14 de desembre al Teatre Eòlia, durant aquestes festes s’ha representat gairebé cada dia, i encara es pot veure fins al 15 de gener. “La intenció és que a partir d’aquí fem bolos, però això ja es veurà si pot ser”, comenta el Quim.
És una obra en la qual, amb una barreja d’humor i amargor, explica la seva discapacitat (té síndrome de Joubert, una alteració genètica que afecta el cerebel) i passa comptes amb els fantasmes del passat. “Aquest espectacle no és de ficció, i m’agradaria que tingués recorregut per poder continuar dient a altres persones en la mateixa situació que jo que no esteu sols, i que cal que en aquest país molta gent es posi les piles com abans millor”, afegeix.
L’any 2013 es va viralitzar un vídeo de youtube en el qual el Quim, amb 18 anys, explicava la seva vida i deia que volia ser actor i que ningú no l’ajudava. Continuava amb la companyia del poble (encara ho fa), però volia anar més enllà de fer Els Pastorets i del teatre amateur. I gràcies a aquell vídeo la cantant i actriu Nina el va adreçar a ‘Teatre sense límits’, del Centre Superior d’Art Dramàtic Eòlia. Allà hi va conèixer l’Ester Nadal, una de les impulsores del projecte, i que ha estat des d’aleshores una de les persones més importants de la seva vida. A ella la va convèncer, uns anys més tard, que volia traslladar a l’escenari la seva experiència escolar. I s’hi van posar. Això passava abans de la pandèmia.
“Si entre tots denunciem”
Més enllà del futbol, l’etapa d’infantil i primària a l’Escola del Mar de Vilassar el Quim la recorda amb molta estima. Però després va venir el salt de primària a secundària, un salt al buit per a molts infants amb discapacitat intel·lectual. En el seu cas, diversos instituts de la zona directament no el van voler, li deien a la seva mare que no se sentien preparats o que el deixarien aparcat en un racó perquè no tenien recursos. Finalment un institut de Mataró es va oferir a escolaritzar el Quim, perquè sí que s’havien preparat per tenir alumnat amb discapacitat intel·lectual. En un entorn nou, amb companys nous, i amb el suport de l’ONCE perquè el Quim té baixa visió (10% i 5% en cada ull), tot va anar bé a 1r i 2n, però a 3r va canviar el tutor i les coses es van començar a tòrcer. El mateix Quim ho relata a l’obra amb una ganyota molt gràfica.
I llavors va venir un moment que el Quim i la seva mare tenen gravat a foc, segons es pot veure a l’espectacle. A 4t d’ESO, la mare va ser convocada a una reunió a l’institut, en la qual es va trobar amb una mena de tribunal format pel director, el cap d’estudis, el tutor, un representant dels serveis territorials, un de l’EAP i la mestra de l’USEE (avui SIEI). Sis persones van fer falta per comunicar-li que el Quim, malgrat superar tots els objectius del seu Pla Individual (PI), no obtindria el graduat de l’ESO. A la funció això ho explica Ester Nadal, que a estones fa el paper de mare del Quim, de mestra o d’ella mateixa, despullant les seves pròpies vulnerabilitats (ella és qui, sumada amb en Quim, no en fa un).
Aquell dia va marcar l’inici d’una llarga lluita que aviat encararà la recta final, i que podria marcar un precedent, ja que la mare del Quim Llisorgas ha portat la reclamació del títol a la justícia ordinària, després que l’administració li ho hagi denegat un cop i un altre, malgrat que fa anys que la legislació, el Síndic de Greuges i ben recentment el Parlament de Catalunya estan dient que els alumnes amb discapacitat intel·lectual han de poder graduar.
“Necessitem el títol perquè fa falta per accedir a algunes feines”, recorda l’actor. I afegeix: “Ara m’estic adonant que això li passa a molta gent, però molts no volen o no poden fer el pas de denunciar aquesta discriminació, perquè fer-ho val molts diners. Però si entre tots comencem a denunciar l’administració no sé si aconseguirem alguna cosa, espero que sí, però almenys no tindrem la sensació de no haver-ho intentat”, comenta.
“Amb esforç ho puc fer”
Quan es va endinsar en la interpretació, el Quim sortia d’un nou mal tràngol a la formació postobligatòria. Acabat l’institut, l’únic que van trobar va ser un PQPI (avui PFI) ofert per una fundació, i s’hi va matricular, però el resultat va ser una nova experiència per oblidar (… i per relatar a l’obra). “A jardineria em passava el dia recollint fulles, després hi havia altres dies que m’havia de dedicar a posar tota l’estona pastilles a dins d’un pot, i altres a posar etiquetes a capses de patates fregides, i per això la meva mare havia de pagar 450 euros al mes”, recorda. No hi va durar ni un any. I d’aquí és d’on sorgeix el seu crit viral: “Soc en Quim i vull ser actor”.
Gràcies a la seva formació a Teatre sense Límits, i a la seva tossuderia (“puc ser molt pesat quan vull”, afirma), el Quim va sortir en algun capítol de La Riera de TV3, l’any 2015 va intervenir a la pel·lícula Requisitos para ser una persona normal, de Leticia Dolera, i des de fa tres temporades interpreta a l’Hèctor a la sèrie Com si fos ahir, també de TV3, un personatge que li agrada especialment “perquè és una persona amb discapacitat que fuig del victimisme i que fa el que fan els altres joves”. “Jo no sabia que podria fer totes aquestes coses que estic fent –conclou–, m’he sorprès a mi mateix, però ara sé que amb esforç ho puc fer”.
