Opinió

L’administració local, la salut i la sanitat

La implicació dels municipis en les polítiques de salut i sanitàries, com a titulars de les administracions públiques més properes a la ciutadania, és un anhel poc discutible, almenys d’entrada. No és endebades la lògica del principi de subsidiarietat. Per això no va sorprendre ningú dels assistents al debat que sobre Municipalisme i Salut, organitzat pel Cercle de Salut el Col·legi de farmacèutics de Barcelona que tots els convidats representants d’una selecció àmplia de les forces polítiques parlamentàries defensessin la participació dels ajuntaments en l’àmbit de la sanitat. Sense fissures tot i que alguns fessin més èmfasi en la cogovernança amb les autoritats autonòmiques que són les legitimades pel nostre ordenament polític com a responsables per a la població dels territoris respectius.

És clar que una cosa és predicar i una altra donar blat. Perquè l’atomització del poder municipal a Catalunya amb 947 ajuntaments, 331 dels quals amb menys de 500 habitants fa difícil la seva participació activa i encara menys algun protagonisme rellevant en la sanitat catalana. Una atomització que, òbviament, és conseqüència de la influència de la història i de la tradició les quals reflecteixen també la tendència al tribalisme de les societats humanes, sense menystenir el conservadorisme dels partits polítics, incapaços de fomentar una distribució més operativa del poder local més encara esporuguits per una possible pèrdua electoral. Perquè les diputacions i els consells comarcals no sembla que puguin neutralitzar bona part dels inconvenients d’aquesta fragmentació demogràfica de la qual som els únics responsables. Malgrat que en conjunt la població espanyola pateixi problemes similars. Amb més de 8.000 municipis, uns 5.000 dels quals no arriben a mil veïns.

El que sí que poden fer els organismes supramunicipals de l’administració local, particularment les Diputacions és col·laborar amb els ajuntaments en el desenvolupament de les seves responsabilitats legals de protecció col·lectiva de la salut comunitària, funcions que algunes diputacions s’hi posen cura a desenvolupar.

Encara que sigui sabut que la sanitat no és el determinant més important de la salut de les persones i de les poblacions, la majoria de la població no sembla que s’ho acabi de creure, inclosa bona part de la política institucional. És més fàcil canviar el nom dels òrgans sanitaris competents, com ara el Departament de Salut de la Generalitat que fora més adient que s’anomenés de sanitat.

Perquè la salut és el resultat de la influència de molts determinants altres que els sanitaris. Tot i que el paper de la sanitat sigui indispensable per contribuir a unes polítiques públiques saludables. El treball, l’habitatge, el transport, l’urbanisme o, particularment, l’educació, entre d’altres, tenen molta més influència sobre la salut en positiu que no pas la sanitat.

Fins i tot en situacions epidèmiques, encara que en aquestes circumstàncies destaqui el paper de la sanitat. Però l’aforisme de Ciceró “Salus populi surema lex est” no s’ha d’interpretar com que la sanitat és la prioritat indiscutible. Perquè la salut, no la mera absència de malaltia, no depèn només ni sobretot de la sanitat, però també perquè el significat de salus en llatí és més aviat salvació. I com va argumentar Locke amb els seus tractats sobre la governança, Ciceró es referia al bé comú, a la prosperitat social.

Com és habitual en un debat entre partits polítics els ponents es varen mostrar molt més actius en abordar alguns aspectes del sistema d’atenció sanitària més que de les polítiques saludables, la qual cosa és també comprensible perquè així és més fàcil connectar amb l’electorat per al qual compta molt la satisfacció de les seves demandes assistencials que de vegades són veritables necessitats i d’altres més aviat induïdes, no sempre saludables.

En aquest sentit, potser convindria revifar algunes iniciatives que la pandèmia, la inèrcia i potser la desídia han arraconat com ara l’estratègia nacional d’atenció primària i comunitària o analitzar rigorosament projectes com el COMSalut en el que es van implicar disset àrees bàsiques de salut que atenien unes 350.000 persones, amb el coneixement i a voltes fins i tot la participació de nou ajuntaments col·laborant estretament els dispositius assistencials i els de salut pública que tractaven de contribuir plegats amb les institucions i associacions de les comunitats seleccionades.

Un plantejament que tot i que molt probablement no fora prou per superar la crisi de la nostra sanitat i especialment la de l’atenció primària, tal vegada podria contribuir a limitar alguns dels perjudicis que pateix bona part de la població, i dels professionals sanitaris.

[1] Les úniques absències foren les de la CUP i VOX, segons el moderador per les limitacions d’espai i de temps.