Crònica

Salvem l’Atenció Primària: una lluita interminable

Un dia qualsevol, arriba una pacient al CAP de la Sagrera. La Isabel, que forma part del personal GIS –informalment conegudes com a admnistració, la primera persona que veus quan arribes al teu Centre d’Atenció Primària–, atén a algú que diu: “aquest matí m’he deixat les claus i a mi això no em passa mai”. Ella, que té força experiència, es queda sobtada pel que d’entrada ni tan sols sembla un cas clínic. Tot i això, no ho deixa passar, i acaba parlant amb una infermera que ja coneix a aquesta persona perquè també és pacient. Comencen a sospitar, perquè habitualment aquesta persona parla en castellà i s’estava adreçant a tothom en català. Finalment, li van diagnosticar un ictus que van poder agafar a temps i van poder derivar a l’hospital de referència de la zona.

Aquesta anècdota, que no té per què significar res, és només un exemple del que està passant amb l’Atenció Primària a Catalunya i Barcelona. Pot semblar que només exemplifica el cas de dues treballadores fent la seva feina correctament, però és molt més que això. És la necessitat de cursos professionals que siguin facultatius; és la necessitat que aquests treballadors puguin veure reflectit en el seu contracte la seva veritable categoria professional i no una més baixa per tal que l’ICS (Institut Català de Salut) i l’empresa gestora del CAP la Sagrera) es puguin estalviar uns diners.

La Nau Bostik, un espai on la cultura i l’art escala els murs d’aquesta nau industrial en forma de murals reivindicatius, és el lloc escollit per un grup d’infermeres, GIS i TCAE (tècnic d’auxiliar d’infermeria) per denunciar una situació que s’està allargant ja més de 50 dies. En una de les primeres pintures que trobes en una de les parets d’aquest complex de diferents sales hi diu: “Totes les revolucions van juntes”.

A la Sala Bostik Central, en forma de rotllana, hi ha vint cadires negres col·locades en ordre. A la part que està més enganxada a un petit escenari s’asseuen la Marta, el Juanjo, la Rosalía, la Isabel i l’Elena, personal sanitari d’un CAP que fa molts dies que està en vaga i que veu la situació lluny de solucionar-se. Els motius d’aquesta vaga no són una cosa recent, sinó que ve de molt lluny; però sí que destaquen un clar detonant: la signatura del Tercer Acord. El sou d’aquest personal depèn directament d’aquest. És precisament en aquest acord on s’havien de complir moltes promeses que, a l’hora de la veritat, no s’han complert.

Un dels problemes d’arrel és el pla Bolònia, segons el qual en funció del teu nivell d’estudis tens un sou o un altre. Un dels principals problemes rau en el fet que les infermeres d’aquest CAP estan categoritzades com A2 en comptes de com A1, tot i fer tasques de molta responsabilitat, que corresponen a una categoria superior. I no només es tracta d’una qüestió salarial: es tracta d’una qüestió de dignitat. És personal que arrisca molt fent tasques que no els correspon.

Un altre gran problema és la quantitat de pacients que atenen per dia. El barri de la Sagrera està creixent cada cop més, i cada vegada té una població més envellida, que requereix de tractaments de salut que es proveeixen als centres d’atenció primària. No hi ha un control sobre la quantitat de pacients que poden atendre, provocant una gran quantitat d’estrès sobre aquests professionals, perjudicant-los a ells i a les persones que acaben rebent una atenció mèdica de menor qualitat. “Durant l’epidèmia de grip d’aquest passat Nadal, pensava que anava a la mort en comptes d’anar a treballar”, exclama la Rosalía, qui explica també la forta angoixa que sent quan no pot atendre el volum de gent, que de vegades poden arribar a esperar més d’una hora a la consulta per a ser atesos. “Ni els professionals, ni les persones en són culpables; però algú s’ha de fer càrrec d’aquesta situació”.

El Juanjo, que és infermer i que ha treballat també l’equip directiu del CAP, posa més llum a la situació: “quan s’implanta el (pla) Bolònia i comença a considerar-se l’infermeria com a grau, es comença a construir la casa per la finestra. Saben que l’impacte econòmic de canviar la categoria és enorme. Les nostres retribucions haurien canviat significament. Primer, perquè curricularment estem capacitats per a fer tasques de més responsabilitat i segon perquè som el futur de l’Atenció Primària, ja que serem nosaltres –el personal d’infermeria– qui la gestionarem en un 80%. Tot i això, no ens paguen d’acord amb el nostre nivell de responsabilitat, i tampoc amb el de possible responsabilitat legal”.

En un moment donat d’aquest diàleg entre veïns del barri i el personal sanitari, l’Elena (TCAE) mostra un cartell on explica com s’ha repartit el pastís amb el Tercer Acord. Dels 320 milions a repartir, els metges es queden amb un 57%, infermeria amb un 32% i, molt més a baix, les auxiliars amb un 1,3% i els tècnics amb només un 0,18%. Aquesta és només una de les moltes causes que ha provocat que el CAP porti més d’un mes sense realitzar analítiques de sang que no siguin de caràcter molt urgent.

Tots coincideixen: estan duent a terme tasques que no es corresponen amb el nivell assignat. No els importa fer-les, no és només una qüestió econòmica, però aquest esforç no es veu representat en un recolzament, ni econòmic ni legal. Ells tenen la vida de pacients a les seves mans i, si succeeix qualsevol desgràcia, són els responsables d’aquesta negligència.

Aquí és quan expliquen que la major part de la publicitat positiva envers la sanitat pública la genera l’atenció hospitalària, i és aquí on es destinen els recursos. La sanitat ‘de tu a tu’, com defineixen la primària, queda en un segon pla. Les infermeres estan assumint ocupacions de metges, i les auxiliars, tasques d’infermeres. El personal administratiu ha de decidir si un pacient ha de visitar a l’infermer o al metge, persona sense formació sanitària i que ho fa sota criteri d’un suposat protocol que ha de funcionar per a tothom. I és en aquest punt on ressona l’anècdota del principi: Què hauria passat si la Isabel no hagués prestat atenció a un “m’he oblidat les claus a casa i això no em passa mai”?

A més a més, hi ha un gran problema de contractació. Han de fer torns interminables que després no es paguen com a hores extres, sinó amb dies lliures sota conveniència de l’empresa. Al CAP de la Sagrera, per exemple, han tancat les urgències, però continuen atenent emergències (el que ells coneixen com codi 0). Quan arriba algú que s’ha d’atendre en el moment perquè està en situació greu, el personal sanitari ha de deixar les seves agendes penjades i els pacients poden quedar-se esperant més d’una hora, o el temps que calgui, provocant un gran malestar.

Quan es parla d’agressions en l’àmbit sanitari, destaquen que han augmentat més d’un 40%, i cada any creix una mica més. Tots els sanitaris a l’espai somriuen i aixequen la mà: tots i totes han patit una agressió –física o verbal– en el seu espai de treball.

Per acabar, tots han destacat les grans mesures de pressió a les que s’han d’enfrontar. Ells parlen de la DPO (direcció per objectius), on els hi posen unes fites concretes que han de complir, i de les quals se n’assabenten a mitjans d’any, per poder aconseguir una major retribució salarial. Si no les compleixes, perden una part del sou, i moltes vegades per assolir-les han de sacrificar qualitat en l’atenció al pacient. Un exemple d’aquesta DPO és si l’infermer aconsegueix resoldre el problema del pacient abans que aquest hagi de passar per un metge.

Per cloure l’acte, han destacat dues dades fonamentals: “a l’estat espanyol falten 25.000 infermeres” i “que la realitat del CAP de la Sagrera només és una mostra del que passa a altres centres de la ciutat de Barcelona, una situació que acabarà per contagiar-se a la resta de l’àrea metropolitana”.

Després de quasi dues hores d’acte, la gent està exhaurida, però més combativa que mai. Reparteixen fotocòpies amb informació per als veïns sobre la situació i sobre per què estan en vaga i demanen que, quan tinguin una queixa, possin un full de reclamacions. A més a més, tenen convocada una nova manifestació amb representació d’entitats socials pel dia 27 de gener. Aquesta situació no només afecta els professionals de la salut, també als pacients, que poden veure molt reduïda la qualitat del servei. Per això és una lluita conjunta, per això totes les revolucions van juntes.