Reportatge

Procrastinar: la tendència a ajornar tasques per a més endavant

Qui no ha deixat passar els dies, en la seva època d’estudiant, fins a la nit abans d’un examen, per agafar els apunts de la matèria a examinar-se, o a fer els deures cada setmana sempre diumenge a la nit? Anar posposant tasques és una tendència comuna en la majoria de les persones, a tota edat. Però no sempre aquesta manera de procedir (o de no procedir), batejada com a procrastinació, amaga els mateixos motius i fa patir als qui la practiquen.

Procrastinar és l’art d’ajornar accions, activitats, fins i tot pensaments que ens resulten difícils, que ens transmeten malestar, presa de decisions per les quals temem éssers jutjats, o que ens comprometen a fer més coses després. La procrastinació de certs contactes, viatges o gestions pot ser que sigui una forma d’evitar que amaga el record de males experiències, o sensació de fracassos previs en aquestes accions, o fins i tot traumes, tal com apunta la psicòloga clínica i psicoterapeuta, Connie Capdevila.

Precisament, quan la procrastinació afecta l’estat emocional, causant una insatisfacció constant, a més a més d’afectar l’economia personal o familiar, per la manca o nul·la consecució de resultats, o per l’incompliment de compromisos professionals i socials, l’acompanyament de la psicologia pot aportar el desllorigador d’aquesta tendència. I això demana anar a l’origen d’aquesta procrastinació. En cas que aquesta amagui un trauma, l’avantatge de treballar-ho en la consulta psicològica podrà deslliurar-nos de dos problemes alhora: deixar d’evitar i de procrastinar.

Abans que res, convé saber si és algun trastorn mental allò que impedeix la persona assolir els seus objectius més immediats, senzills i habituals de la vida diària perquè ho deixa tot pendent de resoldre. “Un dèficit d’atenció o hiperactivitat, una depressió o un trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) podrien ser motiu de procrastinació”, apunta com a exemples la psicoterapeuta Connie Capdevila.

Pot ser que no agradi el que s’ha de fer, o perquè sigui una tasca difícil o una càrrega de feina excessiva, que aclapara només de pensar-hi. I en molts casos, també hi té a veure la manca o dificultat per planificar les tasques.

Saber la causa concreta de per què cada deure es deixa per a més endavant permetrà trobar una tècnica psicològica per a combatre-ho. I buscar la motivació que ens porti a fer allò que post-posem és una de les estratègies. Per exemple, imaginar el benestar que sentim després d’haver fet exercici físic, al gimnàs o sortint a córrer a l’aire lliure, pot motivar-nos a vèncer l’evitació de l’esport per l’esforç que suposa. Es tracta d’ignorar els pensaments que entorpeixen i vesteixen de complicació i pors les accions a fer, perquè moltes vegades es viu més durament el pensament sobre allò que hem de fer, que el fet mateix de fer-ho un cop ens hi posem. Activant el cos, el pensament que evoca el ‘dolor’ es desactiva o, si més no, es redueix. I estar-ho fent ja sabem que ens apropa més a la seva finalització i satisfacció de la feina o l’esforç o exercici completat.

Exemples

La psicoterapeuta Connie Capdevila exposa solucions a determinats motius de procrastinació:

En funció del perquè es procrastina, es poden fer servir estratègies com aquestes:

• Quan procrastino perquè la tasca no m’agrada i en prioritzo d’altres: Transformo la tasca en un joc, o busco algú per competir. Em poso música o un podcast quan estic fent una tasca avorrida.
• Quan procrastino perquè he de fer alguna cosa que em resulta difícil: Em pregunto com la puc fer més senzilla. Per això cal que pensi també en qui em pot ajudar a fer-la, on trobar informació si en necessito més o fins i tot formació per aprendre-ho a fer i que em sigui més fàcil. Admetre la necessitat d’ajuda i demanar-la significa un pas important.
• Quan procrastino perquè he de fer una tasca llarga i m’aclaparo: Desgrano la tasca en microtasques, dividint-la en parts i anoto cadascuna  com a tasques individuals, però més petites i senzilles que el conjunt d’elles. A cada part li assigno un temps estimat per a completar-la i vaig marcant les acabades. Per exemple, un treball de recerca comença escrivint cada tros del treball, com si fos un índex, i una idea general.
• Quan procrastino perquè m’és difícil començar: Em comprometo amb algú a fer-ho en una franja de temps concreta, amb una data límit. També pot ajudar demanar-li a algú que ens faci preguntes que faran d’estímul per a començar. O bé explicar en un àudio els passos a seguir des del principi. Així ja dibuixem el camí de l’acció, per començar i continuar fins a acabar la tasca.
• Quan procrastino perquè tinc un projecte, però no m’he assegut a planificar: Dedico un temps a fer un guió. En ell, cada punt identifica coses o persones que poden ajudar. I em faig un calendari de treball (cronograma) i, a la meva agenda, hi anoto activitats per dies i franges horàries. Quedo amb algú amb qui vaig reportant cada part feta segons hagi pactat.
• Quan procrastino només en alguns moments del dia: Si és al matí, he de descartar que no sigui perquè no he descansat prou a la nit. Si és al vespre, he de mirar si durant el dia he perdut massa el temps o no he estat prou efectiu.
• Quan procrastino per por a fer-ho malament: Si tinc pensaments i sensació de por a equivocar-me, o a les conseqüències de la meva tasca, un cop l’hagi enllestida o entregada, m’anirà bé escriure els pensaments que generen la meva por i identificar l’evidència que això sigui així o no. Puc demanar ajuda a alguna amistat o a la parella en aquesta exposició de la por.