Un estudi de l’Institut Europeu d’Igualtat de Gènere (EIGE) –organisme de la Unió Europea– sobre la igualtat entre gèneres, que es va presentar fa un parell d’anys, parla de la extrema lentitud dels avenços cap a una plena igualtat i els considera “fràgils avenços”.
L’estudi, entre d’altres coses, medeix la desigualtat en àmbits com els treballs de cura, pel que fa al lideratge i repartiment, i la salut, en tant que accés als serveis sanitaris. En aquests dos aspectes, l’Estat espanyol ha patit retrocessos pel que fa al repartiment de les cures, i gens significatius –un 0’2%– pel que fa a l’accés a la salut. Són dades, com deia, de fa un parell d’anys, però és una anàlisi a partir de dades anteriors a la pandèmia, així que, malgrat s’hagin aprovat noves lleis i s’hagin dut a terme polítiques amb esperit d’avenç, les dades a dia d’avui poden ser molt més espantoses.
De fet, el crit d’alerta que feia l’informe s’ha destapat com una realitat oculta durant massa temps pel que fa a la salut i, en concret, a la salut mental. Les dones són i han estat invisibilitzades i, a més, hi ha predisposició als trastorns per les càrregues i per l’augment del treball de cures i la incertesa econòmica derivada de la pandèmia.
Tot suma, i al mercat de treball les dones afegeixen el pes de la bretxa salarial, una mitjana del 26%, amb uns salaris ja de per sí poc ajustats a l’augment del cost de la vida i unes condicions laborals precàries, afecta a la desigualtat de partida i, sobretot, té una relació directa amb una base desigual que no permet tenir igualtat d’oportunitats en les mateixes condicions. Els privilegis masculins són el punt de partida, el que marca l’“universal”, i així les desigualtats es perpetuen, perquè no es pot parlar d’equitat amb bases de partida desiguals.
La desigualtat té moltes cares, la discriminació és múltiple; cal una mirada àmplia perquè la classe social, l’origen, l’edat, l’orientació sexual i la identitat de gènere, per dir alguns factors, provoquen una desigualtat molt més forta, augmenten la vulnerabilitat i amplien la diferència respecte a la igualtat d’oportunitats.
Malgrat això, les dones en situacions molt complexes i d’extrema vulnerabilitat segueixen mantenint la cura i l’atenció de les persones dependents, per sobre del seu propi benestar i salut. Aquesta entrega, positiva socialment, pot ser considerada positiva per les dones? La societat no pot seguir carregant sobre les esquenes de les dones les necessitats socials. La societat no pot seguir precaritzant, invisibilitzant i exercint aquesta violència de la comunitat sobre la vida i la salut de les dones.
El mateix EIGE situa fins a tres generacions el poder veure una societat amb igualtat efectiva de gènere; les Nacions Unides la situa en 300 anys. Si seguíssim en la línia dels avenços polítics i socials l’equitat és lluny, per això cal seguir avançant en tots els àmbits, seguir apostant per una legislació avançada que reconegui i desenvolupi allò que ja diuen les cartes magnes, la normativa europea o les grans declaracions mundials. Fer efectius els drets de les dones és una necessitat social, no ho dubteu!
