La convocatòria anticipada d’eleccions i, en conseqüència, la manca d’actualització pressupostària pot merèixer diverses valoracions, segons la perspectiva adoptada.
Aparentment, la capacitat negociadora de les forces polítiques parlamentàries ha estat insuficient per assumir un acord que ningú no nega que calia per afrontar els problemes que tenim davant. És clar que també podria tractar-se de la coincidència d’estratègies partidistes, qui sap si reals o només per faronejar i dur al límit la discussió.
Fins aquí poc a dir, amb independència (valgui la redundància) de les repercussions que aquesta decisió del govern de la Generalitat ha tingut sobre l’evolució dels pressupostos estatals.
Però, si ens ho mirem des de l’òptica de la sanitat, la notícia accentua les inquietuds que pateix bona part de la societat catalana i la majoria dels professionals i treballadors del sector. Perquè les insuficiències i les limitacions, particularment pel que fa a l’accessibilitat de la ciutadania, no han deixat de créixer.
Fa pocs dies precisament dos consellers del govern –els d’universitats i recerca i el de sanitat– han reconegut públicament que la situació actual és preocupant, encara que no sigui –com a mínim per a ells– dramàtica. Una qualificació que tal vegada sí que assumiria la ciutadania o, si més no que és prou crítica o perillosa.
Si analitzem objectivament l’evolució dels serveis públics de sanitat o d’educació, no hi ha motius per a la satisfacció. Sense anar més lluny els resultats del darrer informe PISA, que certament han estat dolents per a tota Europa –qui sap si com a conseqüència indesitjable de les restriccions escolars d’arreu–, segueixen essent pèssims per a nosaltres. I en el cas del sistema sanitari les dades disponibles són també dolentes, en termes absoluts i també si les comparem amb les altres autonomies espanyoles, destacant –com ja esmentàvem– les d’accessibilitat.
Unes deficiències que en un context internacional en el que les propostes neoliberals, o més ben dit, reaccionàries, atès que són alienes al liberalisme primigeni, només fan que augmentar, de manera que les bases dels estats del benestar desenvolupats a Europa després de la Segona Guerra Mundial, estan sotmeses a una erosió consumptiva.
Aquestes breus consideracions ens fan témer que l’esmentada qualificació de la situació per part dels consellers citats es queda curta, perquè fins i tot l’adjectiu dramàtic potser sigui massa optimista.
El fet és que, com a mínim d’ençà d’avui en un any, no es podran millorar els recursos destinats al serveis sanitaris, educatius i socials per a una ciutadania que contempla com les prioritats polítiques no es centren, ni de lluny, en la millora del seu benestar i qualitat de vida.
