Han passat quatre anys, però encara recordo perfectament aquella instrucció breu i colpidora que ens va deixar perplexes: havíem de tancar Barcelona. Havíem de preparar-nos per la potencial malaltia de milers, desenes de milers, dels nostres veïns i veïnes. Havíem d’aturar les escoles, els mercats, el transport, els llocs de feina, l’oci, l’espai públic. Ara bé, la perplexitat va durar poc, perquè anàvem a contrarellotge: ostentar un càrrec públic, tenir una responsabilitat política, haver estat escollits per les barcelonines per cuidar de la ciutat tenia llavors més sentit que mai.
Durant els mesos que va durar la pandèmia, l’activitat a l’Ajuntament va ser frenètica. Però, més important, l’activitat va ser d’absolut consens entre els grups municipals i d’estreta col·laboració amb la resta d’administracions i la societat civil. Gràcies a aquella feina coordinada i liderada per l’Ajuntament vam poder situar dues prioritats: acompanyar especialment les persones més vulnerables i arribar allà on no arribaven les administracions competents. Va ser així com vam obrir quatre pavellons de salut amb gairebé 550 llits per persones amb COVID-19, sis Hotels Salut que sumaven 1.236 places per atendre pacients amb simptomatologia –lleu o asimptomàtics– i uns altres cinc hotels per oferir espais per descans al personal sanitari, que va treballar fins l’extenuació durant aquells mesos crucials. També vam poder obrir fins a 15 nous mòduls per ampliar l’atenció primària o 25 punts de vacunació gestionats des del consistori. I vull ressaltar el paper protagonista de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, que va fer una feina quirúrgica a la ciutat, afinant quins col·lectius eren prioritaris i en quins territoris calia posar més èmfasi per tal de lluitar contra les desigualtats. Gràcies al seguiment de l’ASPB vam poder detectar que la incidència de la COVID-19 era pitjor als barris amb major índex de vulnerabilitat i respondre-hi amb EPIS, àpats a domicili, serveis de neteja o derivació a Hotels Salut, tot minvant les desigualtats materials. I vam poder detectar, també, els efectes que aquesta pandèmia tindria per la salut mental, motiu pel que vam presentar un Pla de Xoc, treballat amb 350 entitats de la ciutat, per desplegar grups de suport emocional, grups de dol, polítiques de prevenció del suïcidi o la xarxa de psicòleg gratuït Konsulta’m.
En moments de crisi, l’Ajuntament ha demostrat que pot liderar fins i tot allà on té poques competències. D’aquella experiència vam aprendre una lliçó: amb voluntat política, es pot donar resposta a les necessitats ciutadanes des de qualsevol institució. Vam fer valer la nostra participació amb un 40% al Consorci Sanitari de Barcelona i ens vam coordinar amb el Ministeri i la Generalitat per fer front a la gestió de la pandèmia. Quatre anys després, l’Ajuntament no hauria de perdre aquesta iniciativa, sinò ampliar-la: una òptica i fisioteràpia públics, un servei de psicòleg a totes les escoles, mantenir el suport i serveis dels Vila Veïna… Malauradament, també hi ha lliçons que no s’han après. La COVID-19 ens deixa deures pendents com a mínim en tres àmbits: en primer lloc, el nostre model residencial, altament privatitzat, és deficitari i no respon a les necessitats de les persones grans. En segon lloc, l’atenció primària continua sent la clau per uns serveis sanitaris dignes i eficaços, però arrossega una manca d’inversió històrica que li impedeix donar una atenció de qualitat. En tercer lloc, les polítiques de salut pública s’han demostrat excel·lents en la prevenció, així com en la correcció de les desigualtats en l’accés a la salut, però a dia d’avui és encara l’última de les prioritats en les polítiques sanitàries. Estem a temps de corregir-ho, estem a temps de sortir millors de la COVID-19.
