Els nous temps ens porten patologies noves i nous reptes.
Un d’aquests és el cas dels “moderadors de continguts”, professió que ha aparegut per assegurar que puguem navegar per les xarxes sense exposar-nos a continguts no adequats. Per fer això, aquests treballadors excaven diàriament a internet buscant continguts de violència, pedofília i el pitjor que ens puguem imaginar, per decidir què pot seguir publicat i què cal denunciar. Lògicament això els genera una reacció (proporcionada i fisiològica) d’ansietat i malestar que és completament fruit de la seva activitat laboral. Passat un temps, una part s’hi acabarà adaptant i podrà seguir amb aquesta activitat laboral, i una altra part no s’hi adaptarà mai i haurà de canviar de feina, alguns amb seqüeles en l’estat anímic, i després d’un periple de baixes laborals comunes. Comunes perquè les mútues laborals no assumeixen aquest malestar directament causat per la feina, i l’Atenció Primària és qui acompanya aquests pacients (cada cop més nombrosos) en aquest procés.
El problema no és acompanyar pacients, que forma part de la nostra missió, sinó que les mútues han deixat de treballar pels pacients. De fet, més aviat és la Primària qui treballa per elles. Ja fa temps que quan segueixen els pacients de baixa laboral, fan una proposta d’alta motivada. Dit d’una altra manera, fan un peritatge que consisteix a valorar sempre que el pacient ja és apte per tornar a la feina. Aleshores l’ICAM ens força una cita que és prioritària: passa per davant de tots els pacients que porten dies esperant poder ser atesos, davant dels infarts i del que calgui, perquè HEM de donar resposta a aquesta valoració. En un curs clínic que escrivim entre l’allau de pacients hem de reflectir el motiu pel qual hem donat la baixa a aquell pacient i per què considerem que no està en condicions de treballar. Posteriorment, des de la seva torre d’ivori, l’ICAM emetrà el seu veredicte. Massa sovint gastem un temps preciós valorant un pacient d’un company malalt o absent per poder raonar bé la resposta, i posteriorment sempre ens trobem que l’ICAM li ha donat l’alta, amb una sensació de pèrdua de temps que, com hem dit, és preciós davant de la falta de recursos i l’allau de feina que tenim. Aquestes propostes d’alta motivada abans es donaven quan un pacient portava “massa” temps de baixa. Ara les rebem en pacients que no porten ni un mes de baixa, en la seva primera baixa laboral, en un allau constant que representa com a poc ignorar la feina que fem des dels CAP.
Alguns companys encara recordem el temps quan l’ICAM citava els pacients presencialment i els visitava i valorava. Actualment ho juguen tot a uns cursos clínics, donant-nos a nosaltres la responsabilitat de reflectir una situació que no sempre és fàcil de transmetre sense conèixer el pacient i el seu entorn, i també la responsabilitat de donar la cara amb el pacient sempre que els seus drets es veuen denegats. Perquè, quan un pacient és controlat per l’ICAM posteriorment a una baixa laboral, ells decideixen si podem donar una baixa o no. Quan una pacient amb agorafòbia no pot sortir de casa (per posar un exemple), som nosaltres qui li hem de dir que aquesta baixa “no aplica” i que ha de sortir per anar a la feina.
Sincerament, sembla que l’ICAM parteix de la premissa que tots els pacients són estafadors i que tots els metges són uns ganduls. Almenys, aquesta és la sensació que queda després d’assistir a les seves formacions, que darrerament destil·len un to que arriba a ser ofensiu pels metges que treballem per la població, cada cop amb menys recursos. Potser, ja que fem la feina que altres no fan, hauríem de rebre els recursos d’altres per poder seguir fent la feina, o haurem de prioritzar si volem treballar pels pacients o per les mútues. A tot no s’arriba.
