En l’educació, el benestar emocional és un camí de dues direccions: l’educació és un àmbit crucial per contribuir a la millora del benestar emocional i, en l’altra direcció, les emocions i l’educació emocional condicionen els processos d’aprenentatge.
Condiciona tots els actes que fem a la vida. No existeix la no-emoció. Permanentment, el nostre cervell emocional està en funcionament. Per tant, intervé en tots els processos de la vida: en la construcció de valors, en els aprenentatges, en el rendiment acadèmic, en les relacions… En el benestar, o malestar, en tots els àmbits humans.
Les persones que eduquen han de tenir empatia, han de ser competents emocionalment, per poder ajudar els seus alumnes.
Han de ser competents en empatia i també en l’autogestió emocional, perquè si tu no has passat pel procés de conèixer-te a tu mateix i saber què passa amb les teves emocions, com les canvies o modifiques la seva intensitat, no tens els recursos per després posar-ho en pràctica amb els teus alumnes. Si les persones que eduquen, tant professors com monitors i, per descomptat, les famílies, no han passat per aquest procés, no poden transmetre-ho als infants.
L’empatia està d’actualitat, però sovint es queda en el concepte. Has de ser capaç de treballar la teva empatia sense que se’t mengi, et desgasti. Quan es fa aquest treball és més fàcil ser empàtic amb les criatures, perquè sovint tenen reaccions que no tenen res a veure amb les que faria un adult. Per exemple, les criatures poden tenir una depressió i la manera de manifestar-ho és amb agressivitat, mentre que un adult, en general, es mostra afeblit.
Quines característiques personals i professionals ha de tenir un professor per guiar bé en l’educació emocional?
El primer de tot, el compromís de treballar-se a un mateix. Si mires enfora i només veus conductes, i les vols canviar a través de sermons i de raonament, no ets capaç d’anar més enllà. El teu autoconeixement i autogestió ajudarà els que estan amb tu a millorar. Després, valorar la vocació. És una paraula que ara està en desús, fins i tot es ridiculitza, dient que s’ha de ser professional. El professorat, evidentment, ha de ser professional però també vocacional, i ser molt conscient que tens a les teves mans éssers humans que depenent del que facin ara faran a la seva vida adulta.
L’educació modifica el cervell, però no tenim consciència de la importància que té, en el cervell dels nostres alumnes o dels nostres fills, la direcció que prendrà segons la nostra manera d’educar. Tenim un gran impacte, tant per acció com per omissió. Si qui educa no és capaç d’assumir aquesta gran responsabilitat, que els futurs adults passen per les seves mans i hi deixa la seva empremta, li falta no només professionalitat sinó humanitat.
La vocació és una paraula en desús que fins i tot es ridiculitza
Els nens i nenes estan aprenent a viure, i els professors i mestres els poden ensenyar molt. Però no és fàcil.
El problema és que hi ha una gran desorientació. Al professorat els demanen coses en les quals no han estat formats i com que els humans ens movem en aquesta dicotomia, que anem del blanc al negre, arribem a noves creences com que ara als nens no se’ls pot renyar, ni castigar, sempre han de ser feliços… Per tant, el professorat que no sap com gestionar-ho tendirà a girar-s’hi d’esquena renunciant a una part bàsica de l’educació. La professionalitat hi ha de ser, i dins de la professionalitat avui dia, on la neurociència ha demostrat la importància de la gestió de les emocions, tot el professorat hauria de tenir aquesta capacitat, amb l’ajut de l’administració educativa. Aprendre a conèixer-se a un mateix, a automotivar-se, a canviar les emocions negatives per positives, a saber regular l’ansietat, l’angoixa… Això són aprenentatges essencials. Què diuen alguns? Que a l’escola no li toca això? I tant que li toca! I a més a més és el lloc òptim, perquè la gestió emocional no només és amb un mateix sinó en relació amb els altres. T’eduques endins i enfora.
Quan parlem d’escola, estem posant el focus en aprenentatges acadèmics, però en els últims anys s’ha donat molta més importància al desenvolupament emocional. Però hi ha veus crítiques que pensen que les emocions són importants, però la base de l’escola ha de tornar a ser aprendre, i que, per la llei del pèndol, l’educació emocional ha passat de ser la gran oblidada a ser la gran protagonista. Com es troba el punt d’equilibri?
És un tema de concepte. Què és l’educació? Si prepares un individu per a la vida, no només ha de tenir coneixements acadèmics sinó també saber què fer amb la seva persona i amb la seva relació amb els altres. Jo ho comparo amb el llenguatge: les criatures aprenen soles a parlar. I, per això, no es treballa la llengua a l’escola? Ensenyem a parlar bé, a llegir i a escriure! És increïble quantes coses els ensenyem per una capacitat que és natural, com el llenguatge! Amb les emocions passa el mateix: són naturals, però depenent dels entorns en els quals vius, el teu cervell emocional es desenvoluparà d’una manera o d’una altra. Per tant, sí que és necessari i no és perdre el temps. És guanyar temps per a quan t’arribin situacions inevitables de la vida, com la frustració, l’angoixa, la por. Si es practica en moments de pau emocional, ho podràs fer servir quan t’arribi el moment de necessitat.
L’escola és el lloc òptim per aprendre gestió emocional
Per tant, l’aprenentatge d’aquestes tècniques per part dels professors és també un bon camí cap a un bon estat emocional?
Si entenem que les emocions estan permanentment actuant en tot el que fem, i que si no les gestionem manen elles i no som lliures, hem de saber què en fem perquè vagin a favor nostre. Posem recursos i practiquem-los. Cal sistematitzar aquest ensenyament per saber estratègies, activitats per aplicar als objectius que volem aconseguir, fer-ne un seguiment. Un bon ambient de benestar emocional ajuda, però cal reforçar-ho amb un aprenentatge rigorós i sistematitzat, perquè no totes les criatures aprenen igual. Si el professorat ho ha pogut practicar personalment, després no es nega a fer-ho a l’aula. Si es nega és perquè està a la defensiva, amb coses que venen imposades i amb les que no se senten còmodes perquè les desconeixen.
Es corre el risc de caure en el simplisme aquell de corregir en color verd perquè no es frustrin.
Des d’Educació es diu: “S’ha de treballar el benestar emocional”. Però, què vol dir això? Si no t’ho ensenyen, acabes mirant a un altre costat quan es produeixen comportaments disruptius perquè no els pots castigar ni renyar… No és això. S’hauria de treballar el benestar emocional amb tot el professorat, a fons, perquè ho poguessin traspassar a l’escola. És com si diguessin al professorat: a partir de demà heu d’ensenyar en japonès. I què faig jo, si no en sé? Com educo emocionalment els alumnes, si a mi no m’han educat emocionalment? Llavors busco estratègies com corregir en verd, algun sermó… Cerco algunes maneres de fer diferents perquè, a més, tinc la pressió de les famílies i de l’administració.
Consideres que és especialment difícil l’educació emocional en aquesta societat on l’individualisme preval?
És difícil la part d’interrelació. En la societat actual on el que importa és els diners i el prestigi, costa més, però costa encara més si no es treballa, si no es dona als joves i als nens l’oportunitat de veure el plaer que proporciona estar bé amb els altres, poder ajudar, poder col·laborar. Les emocions estan lligades als neuroconnectors i a les hormones. Podem fer que s’activin aquests connectors i hormones que ens donen benestar per tenir emocions positives. Cal fer connectar els joves amb el plaer i el benestar que dona complir amb la responsabilitat humana d’atendre els altres com a tu t’agradaria ser atès, és a dir, l’empatia. Els joves comproven que comportar-se com un ésser humà col·laboratiu i compassiu els satisfà. Per exemple, quan els posen en contextos com l’Aprenentatge i Servei els ensenya moltíssim, és molt positiu i aquest compromís és en sí un aprenentatge.
Els joves comproven que ser col·laboratiu i compassiu els satisfà
Potser perquè hi ha joves que no han sentit ni experimentat la paraula “servei”.
Aquí entrem en el tema famílies. N’hi ha moltes que s’ho proposen, que volen millorar com tracten les emocions, com treballen els límits… Però ja sabem que la síndrome de l’emperador està a l’ordre del dia, i moltes famílies han passat de l’autoritarisme a passar de tot.
Com pot ajudar l’educació emocional en un medi aparentment tan difícil com l’educació especial, on potser hi ha més estrès emocional?
Com qualsevol altre aprenentatge que es fa a educació especial. Depèn de cada criatura, del grau d’afectació, però s’ha de treballar igualment. No s’hi renuncia, en tot cas s’hi adapta. He escrit un llibre, titulat “Retalls de vida emocional”, en el qual s’hi apleguen experiències d’educació emocional per part de famílies i de professorat. Hi ha tres històries que són experiències en educació especial. Recordo la d’un nen que responia de manera molt agressiva i un dia, perseguint al pati algú per pegar-li, de cop i volta, va seure en postura de ioga i es va posar a respirar. Li havia quedat gravat que si feia això era possible calmar-se. En tornar a classe, li va dir a la mestra: “És que avui no ens havies relaxat”. Sentint aquestes experiències t’adones que sí, que és possible, que funciona i que té uns efectes positius en la persona.
Els nens encara no tenen les contencions i la duresa dels adults. Treballar amb ells l’educació emocional és una meravella?
Sí, en totes les etapes, des de petits fins a grans. És una meravella i és una mancança greu si els que estan davant de les criatures no ho practiquen i des de l’administració tampoc s’ho acaben de creure.
Entrevista publicada al blog de l’educació local, a El Diari de l’Educació